Resultats de la cerca
Es mostren 92 resultats
Projecció exterior de la cultura catalana 2009
Folklore
Cinematografia
Literatura catalana
Art
Teatre
Música
La Biennal d’Art de Venècia va incloure un pavelló sencer dedicat a la cultura i l’art catalans © IRL / Pietro Battisti La cultura catalana encadena tres anys de projecció internacional més que notable en diferents àmbits si el 2007 la literatura va ser la convidada d'honor a la Fira del Llibre de Frankfurt i el 2008 la cultura catalana en general va ser-ho al Festival de Guanajuato, enguany va ser la primera ocasió en què l'art del país va disposar d'un pavelló propi a la prestigiosa Biennal de Venècia Catalunya va mostrar a la biennal --un dels esdeveniments internacionals més importants d'…
La Font-roja i les serres d’Alcoi
L’alzinar de l’obaga del Menejador, amb els tocs de color que li donen arbres caducifolis com les blades Acer opalus , els freixes de flor Fraxinus ornus i els roures de fulla petita Quercus faginea JP Produccions La Font-roja i les serres d’Alcoi 15, entre els principals espais naturals del Sistema Bètic L’any 1332, poc més d’un segle després de rebre part de les muntanyes de Mariola i el Menejador com a herència dels últims reis àrabs de Dénia, el Consell dels nobles d’Alcoi va prendre una decisió històrica amb gairebé cap precedent a tota la Mediterrània occidental preservar el…
Alcoi
© Fototeca.cat
Municipi
Municipi i cap de la comarca de l’Alcoià.
Situació Presideix, des de la vall més profunda, les serralades subbètiques i prebètiques valencianes més elevades El terme és tancat per les serres del Montcabrer i la Mariola 1389 m al N, Biscoi i l’Ombria 1100 a ponent, la serra del Carrascar d’Alcoi 1352 i la serra dels Plans 1252 al S i l’Ull del Moro a l’E, i forma una vall, ramificada i transversal a les complicades serres, en part reblerta de materials miocènics En aquesta vall aflueixen, des de ponent, el riu Polop —una de les branques originàries del riu d’Alcoi o Serpis —, que entronca amb el Barxell, que, com el barranc del Cint,…
Introducció a la geologia dels Països Catalans
El procés geològic d’afaiçonament del relleu Tothom s’ha preguntat algun cop, davant d’un paisatge, com han estat formades aquestes muntanyes o aquelles valls, i quina edat tenen La resposta a aquestes preguntes, referides al conjunt dels Països Catalans, és bàsicament l’objectiu d’aquesta part de l’obra Contestar aquestes preguntes és explicar la història geològica del nostre país Abans, però, d’entrar en una descripció sistemàtica de la geologia dels Països Catalans, serà bo d’explicitar una mica més, amb l’ajut d’algun exemple concret, les qüestions plantejades com i quan s’ha format…
Obituari 2011
Relació de personatges que han traspassat l'any 2011 Algunes de les biografies disposen d'un enllaç a l'article corresponent de la Gran Enciclopèdia Catalana Joan Agut i Rico Barcelona, 29 de novembre de 1934 – Barcelona, 6 de novembre de 2011 Editor i escriptor Eliseo Alberto l’Havana, 10 de setembre de 1951 – Mèxic DF, 31 de juliol de 2011 Escriptor cubà Géza Alföldy Budapest, 7 de juny de 1935 – Atenes, 6 de novembre de 2011 Historiador i epigrafista hongarès August Algueró i Dasca Barcelona, 23 de febrer de 1934 – Torremolinos, Andalusia, 16 de gener de 2011 Compositor, arranjador i…
Xàtiva
© Fototeca.cat
Municipi
Municipi i cap de comarca de la Costera, amb un terme una mica allargat de N a S, però complicat per una munió d’enclavaments (27, amb 20,81 km2).
Aquests són record del gran terme medieval el Realenc de la Plana , la Senyoria del Comte , la Garrofera , Terrafort , el molí de Sant Andreu , Torró , la Font Amarga , el Gafarró , el Paraire , la venta de Ca El terme se situa al gran corredor SW-NE que marca la separació del domini ibèric dels sistemes bètics A la canal de Montesa, on predomina el burdigalià marí margós, s’integra la foia de Xàtiva entre la plataforma cretàcia del Caroig 1000 m i la serra Grossa 520 m és drenada pel riu Cànyoles o de Montesa, afluent, a través del riu d’Albaida, del Xúquer Entre els dos primers rius s’…
Pesta, fam i guerra
En els textos medievals, la població apareix sempre com el més preuat dels béns La seva abundància era signe de prosperitat, i el seu creixement la prova inequívoca d’un govern ordenat i just Pere III el Cerimoniós, en el seu parlament a les corts catalanes reunides a Tarragona el 9 de març de 1370, utilitzà aquest argument revelador per tal de demostrar la saviesa i la prudència dels monarques que el precediren “Però senyal cert havem per què ells foren bons regidors, com llur patrimoni han poblat meravellosament cor nenguna ciutat ni vila que vui hajam nós, totes són així poblades que dins…
ciutat
© Lluís Prats
Urbanisme
Lloc d’assentament humà i de construcció estable, les dimensions del qual són en funció de nombroses i diferents consideracions.
Per damunt dels criteris administratius, la ciutat és definida pel conjunt d’una sèrie de factors, com el nombre d’habitants, els condicionaments històrics, la seva morfologia i el tipus de vida dels seus habitants aquests factors poden canviar segons els països i les àrees culturals a què la definició és aplicada Són, però, fonamentals una certa aglomeració de població i unes funcions no agrícoles d’aquesta població Això planteja la qüestió de l’oposició ciutat-camp, tan estudiada durant molts anys la ciutat ha estat considerada tradicionalment com a negació del camp, com el conjunt de tot…
El cicle cretaci superior al domini beticobalear
Els afloraments prebètics del Cretaci superior Al Maigmó, com a la major part del Prebètic alacantí, el Cenomanoturonià forma una unitat carbonàtica que destaca en el paisatge En aquest cas, l’estructura és complexa i, malgrat l’espectacularitat dels afloraments, és difícil de veure’n l’estratigrafia a la fotografia Jordi Vidal Els materials del Cretaci superior no afloren a Menorca Sí que, en canvi, ho fan àmpliament al Prebètic A l’illa de Mallorca només afloren a la serra de Tramuntana i a Eivissa a les dues unitats més externes, la de Sant Josep i la d’Aubarca Els petits afloraments de la…
franciscà | franciscana
© Fototeca.cat
Cristianisme
Membre de l’orde mendicant fundat per sant Francesc d’Assís el 1208.
Del moviment religiós franciscà sorgiren tres ordes bàsics l’orde primer o OFM ordo fratrum minorum, seguit per tres grans famílies, els anomenats simplement franciscans OFM, els conventuals OFM Con i els caputxins OFM Cap l’orde segon, seguit per diverses classes de religioses, especialment les clarisses i concepcionistes i el tercer orde, seguit per seglars d’ambdós sexes, coneguts com a terciaris franciscans, i també per diversos religiosos i religioses terciaris de moltes congregacions L’orde franciscà fou fundat per Francesc d’Assís a partir del 1208 El primer capítol general de l’orde…