La Font-roja i les serres d’Alcoi

La Font-roja i les serres d’Alcoi (1.5), entre els principals espais naturals del Sistema Bètic.

L’any 1332, poc més d’un segle després de rebre part de les muntanyes de Mariola i el Menejador com a herència dels últims reis àrabs de Dénia, el Consell dels nobles d’Alcoi va prendre una decisió històrica amb gairebé cap precedent a tota la Mediterrània occidental: preservar el Carrascar de la Teixera (així s’anomenava l’obac del Menejador) com a reserva natural dels alcoians, i prohibir-hi tota mena d’aprofitaments. Es creà un cos de vigilància que, als segles XVII i XVIII tenia fins a dotze guardes a cavall que guaitaven les 1200 ha del lloc. Aquesta tasca, continuada amb intensitat fins a la meitat del segle XIX, va permetre el manteniment de nombroses poblacions d’espècies d’animals i de plantes de llocs ombrívols, amb el que en preservava la seva destrucció. Amb l’arribada del segle XIX, aquesta història es trencà amb fets negatius, com l’incendi que cremà la serra l’any 1840 i la venda d’antics terrenys públics que va afavorir la transformació de les zones forestals, i va reduir el conegut Carrascar d’Alcoi fins a prop de la meitat de la seva extensió. Des del primer quart de segle, prop del 45% de la serra gaudeix del règim de muntanya d’utilitat pública i, el 13 d’abril de 1987, el Consell de la Generalitat Valenciana va declarar-la Parc Natural.

El Menejador, el punt més alt del qual assoleix els 1352 m, és un mur muntanyós que separa Alcoi d’Ibi i que es prolonga lleument amb altres petites serres perifèriques (Ull del Moro, el Puig, Serreta d’Alcoi i Alts de Biscoi), on roman una estructura vegetal força semblant però més degradada. Amb dominància de terrenys calcaris del Cretaci i del Terciari (tant del Neogen com del Paleogen), no hi manquen d’altres de més erosionables i perillosos com són els triàsics de la fàcies Keuper (per exemple, al pla dels Gal·lers i al mas de Cotet), on la vegetació juga un paper fonamental a l’hora de retenir els sòls. Prop del cim hi ha terrenys càrstics, amb nombrosos petits avencs i amb una cova de renom per als espeleòlegs valencians: la cova o avenc de Simarro.

Fora del parc però dins dels terrenys perifèrics hi ha d’altres manifestacions càrstiques, de les quals la més notable és la cova Joliana d’Alcoi, amb notables galeries inundades i llacs subterranis.

El riu Polop, el barranc de Noset o de la Batalla, el coll de la Venta de les Banyes i la vall anomenada Canal d’Ibi, limiten amb precisió el massís del Menejador. Els Alts de Biscoi (1055 m) el prolonguen cap a l’oest fins a la rodalia de l’ermita de Polop; cap a l’est, el Puig (881 m), l’Ull del Moro (911 m) i la Serreta (1050 m), subunitats de l’anomenada serra d’Ondoxes, prolonguen aquest món biogeogràfic peculiar fins a la rodalia de Benilloba.

L’obac del Menejador, refugi d’una flora d’èpoques més fredes

Aquests trets històrics i la peculiar morfologia de l’obac, amb petits circs i relleus còncaus que retenen les boires durant bona part de l’any, són causes suficients per a explicar l’alta qualitat ambiental del Carrascar d’Alcoi, considerat sovint el retall de vegetació climàcica millor conservat del migjorn valencià. Prop del cimadal, als circs del Mas del Baró, s’hi pot trobar una representació bàsica d’espècies forestals d’òptim septentrional: teix, freixe de flor, blada de fulla petita, gal·ler o roure valencià, servera, moixera i moixera de pastor; aquests arbres dominen el paisatge als pedregars (aquí anomenats «runars») del Menejador i baixen cap al límit nord de la serra travessant barrancs de relleus superbs, com el conegut barranc de l’Infern. En trobar sòls calcaris més profunds, aquests arbres resten en minoria davant el domini de les carrasques, que donen lloc a una vegetació densíssima i entrellaçada per una atapeïda xarxa d’enfiladisses; en cas d’enriquir-se el sòl amb argila i sodi (als afloraments de la fàcies Keuper) la impermeabilitat edàfica sembla perjudicar la carrasca, que dóna pas a boscos de gal·ler prou singulars, on tots els estrats inferiors són propis de carrascars i només el sostre verd ens recorda les formacions semblants del Maestrat.

Solells i cotes baixes són el regne de les brolles, el coscoll i el pi blanc. Prop del cim ho és també dels carrascars baixos i adevesats, força semblants als propers de La Manxa. Es dóna aquí l’àrea idònia per al campeig dels grans rapinyaires, com ara l’àguila cuabarrada o de panxa blanca i l’aligot, al costat d’altres de més petites; el duc sols és freqüent a les vores, a les pinedes de pi blanc que baixen des del Mas de Cotet i la Font-roja cap al paratge dels Canalons, illa verda que separa els rius Polop i Barxell, plena de penyasegats i tolls.

El paper de l’obac del Menejador com a recer d’espècies septentrionals es dóna en tots els grups biològics; aleshores, als mapes de distribució de tota mena d’espècies és fàcil trobar casos de plantes i animals, tant de petits com de grans, on el límit meridional de distribució es dóna a la Font-roja (o, com a molt, a les serres properes). Aquests boscos tan esponerosos afavoreixen la proliferació d’amagatalls on conviuen la rata cellarda, el gat mesquer, el gat salvatge o cerval, la mostela, la fagina, el teixó i l’abundant porc senglar. Espècies força rares al sud del País Valencià, desaparegudes per la pèrdua progressiva dels seus hàbitats, encara romanen en la Font-roja: pit-roig, trencapinyes o bectort, còlit gris i gaig en són una petita mostra, molt més estesa al grup dels invertebrats. En aquest últim grup cal ressaltar la presència de l’extraordinari escanyapolls (Lucanus cervus), coleòpter de gran mida i en perill d’extinció que troba en els troncs dels gal·lers de la Font-roja un dels seus darrers refugis.

La importància de la Font-roja creix en parlar dels seus trets botànics. L’eix Biscoi-Menejador-Ondoxes és, de fet, una mena de pont biogeogràfic entre les serres de Mariola i l’Aitana; és per això que comparteix bona part dels seus elements florístics més destacables. Un grapat d’exemples l’ofereixen Salvia blancoana subspècie mariolensis, Campanula rotundifolia subspècie aitanica, Centaurea mariolensis, Jasione foliosa, Hieracium aragonense, H. mariolense, Sarcocapnos saetabensis, Cirsium valentinum i Erodium foetidum subspècie valentinum.

Aquest ha estat un lloc de pas obligat per als més notables botànics ibèrics des del temps de Cavanilles fins a l’actualitat; cal destacarne dues figures peculiars que esmentem com a petit homenatge: F. Cámara Niño i A. Rigual Magallón.

Les fonts, la neu i l’home

A l’obac del Menejador neixen la Font-roja i, entre d’altres destacables, les anomenades dels Xops, del Rossinyol i Merlanxer. La resta de serres també tenen petites fonts, tot i que menys importants. Al si d’aquesta petita xarxa de brolladors, els assegadors de la Mesta preferien travessar l’actual parc en lloc de vorejar-lo, tal com feien la Canyada Reial d’Alacant i la Canyada Reial del Port. És per això que des del segle XVI, la serra del Menejador era un lloc estratègic per al comerç i el trànsit de Castella a Alacant. Per altra banda, l’any 1653 va succeir un fet que marcà la religiositat popular alcoiana, i que va establir lligams prou forts entre Alcoi i la Font-roja; s’atribueix a la tardor d’aquell any una aparició miraculosa de la Mare de Déu dels Lliris (a hores d’ara patrona local d’Alcoi); la figura de la Verge va ser trobada als bulbs d’una planta —mai identificada i probablement atribuïble a una mena de safrà (Crocus serotinus subspècie salzmannii) o al lliri de Sant Bru (Anthericum liliago)— tot just al peu de la font. Es va construir en aquell lloc mateix un santuari que d’ençà rep cada any la més coneguda romeria alcoiana. Més endavant, en començar el segle XX, la Font-roja fou apreciada com a lloc d’estiueig de la burgesia valenciana i alacantina; després s’hi va construir un hotel que funcionà fins als anys seixanta; a hores d’ara, es realitza l’adequació de l’antic hotel com a Aula de Natura i centre de recepció del Parc Natural.

La integració secular de l’home

L’ocupació humana del paratge va ser molt anterior a tots els fets esmentats. Al Mas de la Cova (la Sarga, en la Canal d’Ibi) hi ha pintures rupestres de l’Epipaleolític i del Bronze valencià. Els jaciments ibèrics prop dels Canalons i l’Ull del Moro, i els més notables del Puig i la Serreta, ens acosten al paper estratègic d’aquests miradors des del marc de les més antigues civilitzacions.

Dins de l’actual parc natural, una antiga calçada romana voreja part del Mont de Sant Antoni, on també es troba l’ermita del mateix nom. Cap als segles XVII i XVIII es van construir els elements més característics i interessants del paratge: les caves, neveres o pous de neu, nombroses al Menejador (Coloma, Simarro, Noguera, Canyo, Canonge i Pou del Barber). Aquestes formes d’arquitectura rural, destinades a emmagatzemar la neu de l’hivern i transformar-la en gel, van contribuir a l’origen de la indústria gelatera de Xixona, al llindar del segle XVIII. Tot i que bastant deteriorades, poden veure’s al parc algunes de les caves amb més fondària i capacitat de tot el País Valencià (Caves del Mas de la Coloma i de Simarro, amb prop de 17 m de profunditat). Durant els segles XVIII i XIX, l’agricultura de secà va ser la principal font de subsistència, i s’hi va crear tota una xarxa de conreus i de masos que sovint s’acompanyen d’arbres monumentals, com és el cas del teix del Mas de Tetuan.

L’esforç colossal de la natura construint formes capritxoses (per exemple, el monòlit de la Penya del Frare, al barranc de Noset, o l’arc de pedra prop del cim del Menejador), sembla haver motivat l’enginyeria humana al llarg dels segles per tal de fer-ne de més curioses i fantàstiques. Una petita mostra n’és la xarxa de túnels i ponts de més de 4 km que travessa el mont de Sant Antoni, projecte avortat de via fèrria entre Alcoi i Oriola on mai no es van posar els rails.