El cicle cretaci superior al domini beticobalear

Els afloraments prebètics del Cretaci superior

Al Maigmó, com a la major part del Prebètic alacantí, el Cenomanoturonià forma una unitat carbonàtica que destaca en el paisatge. En aquest cas, l’estructura és complexa i, malgrat l’espectacularitat dels afloraments, és difícil de veure’n l’estratigrafia a la fotografia.

Jordi Vidal

Els materials del Cretaci superior no afloren a Menorca. Sí que, en canvi, ho fan àmpliament al Prebètic. A l’illa de Mallorca només afloren a la serra de Tramuntana i a Eivissa a les dues unitats més externes, la de Sant Josep i la d’Aubarca. Els petits afloraments de la serra de Crevillent són els únics testimonis subbètics als Països Catalans.

Al Prebètic més oriental el límit inferior és ben definit, en particular a les zones més externes, on comença amb les arenes d’Utrillas, com per exemple a les serres de Mariola i de Fontanelles, on aquesta formació assoleix una potència de 15 a 20 m. Cap al S, aquesta formació passa a calcàries micrítiques i oomicrites subnoduloses amb rars nivells margosos i abundants orbitolines, entre d’altres Neorbitolinopsis conulus que data l’Albià superior. Més al S encara, al Cabeçó de l’Or i a Fontcalent, l’Albià superior és representat per alternances de margues i margocalcàries gresoses de tipus "flyschoide", amb abundants ammonits i intercalacions de calcàries amb orbitolines. Al sostre, margocalcàries subnoduloses. Així, durant l’Albià superior, de NW a SE tenim el pas de la sedimentació fluvial de les arenes d’Utrillas a les fàcies hemipelàgiques de conca més meridionals.

Correlació entre les unitats lltostratigràfiques del Cretaci del Prebètic oriental en una secció esquemàtica, situada a l’esquema cartogràfic.

Maber, original de M. García-Hernández i col·laboradors

El Cenomanoturonià és ben representat a tot el Prebètic i presenta una litologia homogènia. Els dos estatges només es diferencien mitjançant l’anàlisi de la microfauna. El Cenomanoturonià és una unitat carbonàtica que destaca en el paisatge. A la part central i septentrional del Prebètic intern és format per una formació Dolomítica que reposa sobre les arenes d’Utrillas o els seus equivalents carbonàtics. A Calar de Cobos, la seva localitat tipus, fa 180 m de potència i s’hi distingeixen tres trams: l’inferior és format per més de 100 m de dolomies gresoses ocres, amb estratificació a gran escala (ocasionalment la base no és dolomititzada), amb edat de Vraconià-Cenomanià; el membre intermedi és format per dolmicrites blanques datades del Cenomanià superior; el tram superior és constituït per dolomies grises, massisses i generalment azoiques, que per la seva posició dins la sèrie estratigràfica es considera del Turonià. Aquesta formació s’aprima cap a la vora de la conca i així, a les àrees més septentrionals (serres de Salines, Fontanelles i Mariola), la formació dolomítica cenomanoturoniana es redueix a un sol paquet dolomític, d’edat cenomaniana, sense que s’hi puguin diferenciar trams com més al S. Els carbonats cenomanoturonians han estat interpretats com a formats en un medi marí poc profund de la plataforma continental.

Al Prebètic intern d’Alacant pròpiament dit, és a dir, el més meridional del Prebètic, els carbonats de plataforma són substituïts per un conjunt de calcàries de conca que ha rebut diversos noms locals (formació del Cid, part inferior de la formació de Xixona, part superior de la formació d’Almèdia) i que es correlaciona amb la formació de Calcàries de Jaén. A la regió considerada es presenta, en general, amb fàcies de calcàries amb radiolaris, Praeglobotruncana, Hedbergella i Praealveolina. A les serres d’Argerenya, el Sit, Maigmó, Carrasqueta i Carrascar afloren calcàries gravaloses amb orbitolines al llarg d’una faixa de poc més d’una dotzena de quilòmetres d’amplada, des d’Elda fins a Xàbia. Al S i SE, a les serres de les Àguiles, Ventós, Salinar, Amaens, Orxeta, Realet, Ponoc i Almèdia es troben margues i margocalcàries amb nivells de calcàries amb orbitolines als trams basals (Cenomanià). El Turonià és representat per calcàries micrítiques amb sílex a la base. Al S de la carretera d’Elda a Alacant, el Cenomanià es presenta com una alternança de margues i margocalcàries més o menys detrítiques amb equinoderms i ammonits.

Al Sabinar aflora una potent sèrie cenomaniana que comença amb 50 m de calcarenites grises amb una mica de glauconita, ammonits, lamel·libranquis, equinoderms i foraminífers. Segueixen 250 m d’una alternança de calcàries i margocalcàries subnoduloses una mica gresoses i amb glauconita, amb equinoderms, ammonits, miliòlids i altres foraminífers. Al damunt reposen 300 m de margues groguenques amb alguna passada de margocalcàries i abundants eriçons (Epiaster trigonalis), ammonits, miliòlids i altres foraminífers, radiolaris i lamel·libranquis. A continuació trobem 150 m de biomicrites recristal·litzades finament gregoses amb poques intercalacions margoses, amb mol·luscs, ostràcodes, equinoderms, orbitolines i ammonits. La sèrie culmina amb 100 m de margues groguenques amb alguna passada de margocalcàries, amb radiolaris, miliòlids i altres foraminífers i ammonits. El tram basal d’aquesta sèrie ha estat datat del Vraconià, mentre que la resta ha subministrat fauna cenomaniana. Les majors potències del Cenomanià se situen en un solc de direcció NE-SW que aniria de la Vila Joiosa a Novelda tot passant per Agost.

Al Prebètic intern el Turonià és representat, en general, per calcàries amb radiolaris, Praeglobotruncana, Hedbergella i Praealveolina. A la serra del Sit és constituït per margues i margocalcàries blanques amb passades de capes roges. En aquesta serra presenta una fauna de globotruncanes. A la serra del Sabinar es tracta de calcarenites amb radiolaris, que a la base presenten nòduls de sílex negre. En posició més externa, a la serra del Carrascar afloren calcàries amb orbitolines, braquiòpodes, lamel·libranquis, equinoderms i coralls.

Els materials del Senonià també registren una zonació semblant als anteriors: corresponen a ambients relativament proximals a les zones més externes i a ambients més distals a les internes. Si exceptuem els sectors del Puigcampana i del Cabeçó de l’Or, on el Senonià reposa sobre el Valanginià, fet que mostra l’actuació d’aquestes àrees com a alts durant el Cretaci inferior, els terrenys del Senonià reposen sobre la formació dolomítica a les zones més externes i sobre els seus equivalents de conca al Prebètic intern més meridional.

Sobre la formació dolomítica segueix una unitat calcària (formació de la serra de la Solana) i al damunt d’aquesta una de margosa (formació de Mariasnal). A la serra de la Solana, la primera d’aquestes formacions comença amb 100 m de calcàries blanques amb fragments de rudistes, equinoderms i coralls, amb alguna intercalació de nivells dolomítics. Segueixen 40 m de calcàries blanques massisses, sobre les quals reposen 17 m de calcàries micrítiques grises o rosades amb nombrosos nivells amb intraclastos negres, i amb Discorbis, gasteròpodes i coralls. La sèrie continua amb 20 m de calcàries blanques, 10 m de calcàries gresoses i acaba amb un tram de 100 m de calcàries micrítiques beix o rosades amb miliòlids, Cuneolina, Dicyclina, Favreina, etc. Els dipòsits d’aquesta formació s’interpreten formats en un "lagoon" de poca fondària, aïllat de la plataforma oberta per barres. Els terrenys d’aquesta formació passen lateralment cap a les zones internes, és a dir cap al SE, a materials de més profunditat (formació de Quípar-Jorquera).

La formació de Mariasnal es disposa al damunt de la formació de la serra de la Solana i cap al SE passa també a la formació de Quípar-Jorquera. Presenta un nivell superior de caràcter expansiu. Té una potència d’uns 70-80 m. A l’àrea que ens ocupa és formada per margocalcàries gresoses de color crema, margues grises, calcàries margoses i margocalcàries grises amb grans de quars. Presenta restes d’ostres, Inoceramus, Orbitoides i Siderolites. A Ontur-Xàtiva, ja en el límit septentrional del Prebètic, és constituïda per calcàries i margues verdes amb caràcies i ostràcodes d’ambient restringit. La part basal de la formació de Mariasnal s’interpreta com a dipòsits de plataforma oberta, mentre que la resta representaria fàcies de barres.

La formació de Quípar-Jorquera constitueix l’equivalent lateral de les dues formacions senonianes descrites al Prebètic intern i al Subbètic, que és on fou definida. En el Prebètic intern aflora bé a la serra de Xortà, on mostra 225 m de margues i calcàries margoses de color blanc amb intercalacions de pocs metres de fàcies de capes roges. Presenta fauna de foraminífers planctònics d’edat campaniana pro parte i maastrichtiana. Intercala nivells esllavissats (paquets mètrics de "slumps" amb bretxes intraformacionals i nivells olistostròmics d’entre 2 i 10 m) i turbidites. La formació té un major desenvolupament a la línia Cieza-Alcoi-Dénia. Hom interpreta que aquests materials han estat originats en un medi marí pelàgic, adjacent a una plataforma amb pendent, com mostren els "slumps" i les turbidites, i una fondària de pocs centenars de metres.

Durant l’Albià superior, doncs, es produeix una reactivació dels relleus continentals de la Meseta i de les parts marginals del Prebètic extern, acompanyada de la implantació d’un nou cicle sedimentari de caràcter expansiu sobre les vores de conca. A les zones més externes se sedimenten les arenes d’Utrillas, mentre que una mica més cap al SE es produeixen interaccions entre aquests dipòsits fluvials i les parts més protegides de la plataforma carbonàtica. Entre Alcoi i Dénia se situa la faixa de plataforma oberta (calcarenites i calcàries oolítiques). A les zones més internes té lloc una sedimentació pelàgica amb intercalacions turbidítiques. Durant el Vraconià, el Cenomanià i el Turonià es desenvolupa una plataforma carbonàtica oberta amb àrees marginals molt estretes i amb dipòsits margosos amb "slumps" a l’àrea alacantina.

L’existència de discontinuïtats al marge de la conca, la presència de conglomerats basals i la dolomitització posen de manifest una etapa d’inestabilitat tectònica entre el Turonià i el Senonià inferior. Aquest últim es caracteritza per dipòsits de plataforma carbonàtica amb zones de "lagoon", de barres i de plataforma oberta (formacions de la serra de la Solana i de Mariasnal) que, cap al SW, a les zones més internes, evolucionen cap a dipòsits pelàgics (formació de Quípar-Jorquera). Un salt brusc en la sedimentació caracteritza la discontinuïtat estratigràfica que separa el Senonià inferior del Senonià superior. Aquest és representat per una plataforma més reduïda, sense barra, i per dipòsits pelàgics amb turbidites (formació de Quípar-Jorquera).

Els afloraments mallorquins del Cretaci superior

A Mallorca el Cretaci superior aflora només a la unitat estructural superior de la serra de Tramuntana. L’Albià superior hi és format per pocs metres de margues i calcàries argiloses de colors blanquinosos amb Pithonella, Ticinella roberti i Thalmanninella ticiniensis que daten el Vraconià. Afloren a la zona d’Andratx. El Cenomanià presenta 15 m de calcàries argiloses blanques (biomicrites), ben estratificades en capes de 10 a 20 cm, localment recristal·litzades i amb aspecte bretxós. Intercalen nivells de margocalcàries. Contenen abundants foraminífers planctònics. Afloren al puig d’Enric (àrea d’Andratx) i a la zona d’Alaró-Selva, al turó de la mina de Sant Caietà i a la carretera d’Inca fins a Mancor del Vall; i a la zona de sa Pobla-Pollença. El Turonià és format per calcàries blanques i grises, ben estratificades, en capes de mig metre, i amb nòduls interstratificats de sílex. Conté Hedbergella paradubia a la base i globotruncanes. Fa un gruix de 22 m a la sèrie que aflora a la carretera d’Inca a Mancor del Vall. També aflora al puig d’Enric i a la mina de Sant Caietà. El Senonià més o menys complet aflora a les localitats esmentades per al Turonià i a l’àrea de Pollença-sa Pobla. És format per calcàries microcristal·lines ben estratificades i de vegades noduloses, de tons blancs, llevat de quan són recristal·litzades o dolomititzades que adopten colors rosats o groguencs. A la sèrie de la carretera d’Inca a Mancor del Vall, la més completa, es poden distingir diversos trams. A la base, de 15 a 30 m de calcàries clares, fulloses, estratrificades en capes centimètriques, de laminació paral·lela i bases ondulades. Al sostre esdevenen noduloses i hi són freqüents els nòduls de limonita. Són biomicrites laminades amb abundant fauna de foraminífers del Coniacià. Segueixen de 30 a 40 m de calcàries grises i blanquinoses amb laminació paral·lela i ondulada, en capes de 10 cm; al sostre del tram són biotorbades. Contenen globotruncanes del Santonià, i al damunt reposen 14 m de calcàries blanques i rosades, taulajades o noduloses, amb globotruncanes i altres foraminífers del Campanià. La sèrie s’acaba amb 18 m de calcàries blanques noduloses o taulajades, amb interestrats argilosos i fauna de globotruncanes del Campanià superior i del Maastrichtià.

El pas de l’Albià al Cenomanià posa de manifest el trànsit de les condicions de plataforma restringida a una sedimentació de mar oberta amb una certa fondària. Durant el Turonià i el Senonià prevalen els ambients deposicionals pelàgics, de mar oberta i de certa fondària. El contingut faunístic i les estructures sedimentàries responen a un medi molt tranquil, de baixa energia, on predominen les restes d’organismes planctònics.

Els afloraments eivissencs del Cretaci superior

A Eivissa l’Albià superior és present a la unitat d’Aubarca, a la part superior de les sèries de cala d’En Real-punta Llosà i de ses Caletes. Hi ha calcàries ferruginoses i calcàries glauconítiques amb fauna de l’Albià superior, incloent-hi el Vraconià. A la unitat de Sant Josep, l’Albià és representat per la part superior de les sèries margoses, que son continuació de les descrites en el capítol dedicat al Cretaci inferior. En aquesta unitat el Cenomanià hi és constituït per margues amb Turrilites costatus de la Talaia de Sant Josep i per les calcàries glauconítiques de Llentrisca, amb Heterodiadema libycum i foraminífers del gèneres Rotalipora. A la unitat d’Aubarca hom no ha pogut datar el Cenomanià.

El Turonià i el Senonià són presents a les unitats d’Aubarca i de Sant Josep. Els formen calcàries massisses, de gra fi i color d’ivori, ocasionalment en capes de 40 cm i 1 m de gruix. El paquet calcari, que té 150 m de potència, presenta interestrats margocalcaris amb Globotruncana. La microfauna comprèn abundants pitonel·les i foraminífers. El Turonià i la base del Coniacià poden ésser reconeguts al S del Rei, a la unitat d’Aubarca; i a Llentrisca, puig d’En Serra i la Talaia de Sant Josep, a la unitat de Sant Josep. El Coniacià terminal i potser el Santonià basal es troben a Llentrisca, on també aflora el Santonià-Campanià basal. Aquests nivells també es poden observar a la Talaia de Sant Josep i al puig de Guerxo, a la mateixa unitat estructural. Finalment el Campanià i el Maastrichtià només es presenten en localitats de la unitat de Sant Josep.

Durant l’Albià superior i el Cenomanià, la sedimentació a la sèrie d’Aubarca esdevé margosa amb nivells de calcàries argiloses i fauna de lamel·libranquis, ammonits i foraminífers planctònics. Es tracta d’ambients nerítics, no massa profunds, però de mar oberta. Els dipòsits de la sèrie de Sant Josep indiquen també un medi marí obert, trànsit entre la sedimentació de plataforma distal de la sèrie d’Aubarca i la suposadament pelágica de la sèrie d’Eivissa, que no aflora. Durant el Turonià i el Senonià té lloc una uniformització de la sedimentació. Tant la sèrie d’Aubarca com la de Sant Josep són constituïdes per dipòsits atribuïbles a ambients tranquils, relativament profunds, de mar oberta i amb predomini dels organismes planctònics.

Els afloraments subbètics del Cretaci superior

El Cretaci superior també és present als reduïts afloraments subbètics del nostre país. L’Albià aflora a la serra de Crevillent en grans afloraments constituïts per margues un xic gresoses, de colors grisogroguencs a grisomarronosos, associats a calcàries margoses dels mateixos colors. Es dipositen sobre una superfície d’erosió que trunca el Kimmeridgià, i els nivells basals contenen glauconita i nombrosos fòssils, ammonits i equinoderms. Localment s’hi intercalen dipòsits resedimentats. A les rodalies del Fondó de les Neus també hi afloren petits retalls de calcàries margoses de l’Albià. L’equivalent de la formació dolomítica en el subbètic és una alternança de nivells més o menys durs de calcilutites grisoverdoses. La seva potència varia entre 23 i 225 m i, al sostre, poden arribar a tenir fins a 47 m de calcàries sublitorals. Aquesta unitat s’interpreta com al producte de dipòsits marins pelàgics, que evolucionen a marins soms.

Al vessant meridional de la serra de Crevillent i als massissos dels voltants de la Pila afloren materials de la formació de Quípar-Jorquera i el seu trànsit, cap al SE, a la formació de capes roges. Als afloraments esmentats es troben calcàries margoses blanques, estratificades en bancs prims i riques en Globotruncana. S’interpreten com a dipòsits marins pelàgics.

La formació de les Capes roges és una de les més característiques de la Serralada Bètica. Es tracta de materials subbètics de fàcies pelágica i del Senonià, encara que localment comencin abans o acabin més tard. Es tracta d’alternances de calcàries de gra fi i margues amb restes de microfòssils que poden arribar a constituir del 70 al 95 % de la roca. Els macrofòssils es limiten a rudistes aïllats o a equínids irregulars. El seu nom deriva del seu color rosat o salmonat. Les fàcies de la formació de les capes roges es reconeixen al llarg de tota la Serralada Bètica, des de Cadis fins a Alacant. S’interpreten com a formades en un medi pelàgic, amb escassa energia i velocitat de sedimentació molt lenta (de 2 a 10 mm/1000 anys). La fondària de deposició pot situar-se al voltant dels 1000 m.