Resultats de la cerca

Estudià física a la Universitat de Yale i posteriorment es doctorà en bioquímica a la de Harvard Inicià la seva carrera professional a la Universitat de Stanford 1978, d'on passà a la Princeton 1988 i, posteriorment, al departament de bioquímica cellular del Memorial Sloan-Kettering Cancer Center 1991 Des del 2003 és professor de fisiologia a la Universitat de Columbia Nova York, on també presideix el Centre de Biologia Química Ha estudiat els mecanismes de transmissió de les vesícules cellulars, que regulen un gran nombre de funcions fisiològiques Per aquesta contribució, el 2013 li fou…

Màster en medicina per la Universitat de Stanford 1964, el 1965 s’incorporà a l’Scripps Clinic and Research Foundation de La Jolla Califòrnia, on, llevat del període 1968-70, que treballà al Wistar Institute de Pennsilvània, desenvolupà la seva activitat científica, i del qual fou director 1987-2012 Centrà la seva recerca en la confluència interdisciplinària de la immunologia, la bioquímica i la biologia molecular, que li permeteren obtenir les anomenades “biblioteques d’anticossos" mitjançant la tècnica anomenada  phage display , que donaren lloc a la generació artificial d’anticossos a…

Fou professor de bioquímica a la Universitat Cornell d’Ithaca El 1926 aconseguí d’aïllar l’enzim ureasa en forma de proteïna cristallitzada La importància dels seus treballs, no reconeguda fins molt més tard premi Nobel de química l’any 1946, està sobretot en l’esclariment definitiu de la natura química dels ferments

Investigà sobre les proteïnes i els aminoàcids, amb mètodes cromatogràfics Rebé el premi Nobel de química el 1972 pels seus estudis sobre l’estructura i l’activitat de la ribonucleasa, premi compartit amb ChAnfinsen i SMoore

Investigà els esterols i, sobretot, els virus, que isolà en estat cristallí, la qual cosa el féu cèlebre Preparà també una vacuna contra la grip Rebé el premi Nobel de química el 1946, juntament amb Northrop i Sumner

Excombatent en la guerra del Vietnam 1967, el 1972 es graduà en bioquímica a la Universitat de San Diego, Califòrnia, on tres anys més tard obtingué el doctorat en fisiologia i farmacologia Posteriorment fou professor a la Universitat de Nova York El 1984 ingressà al National Institute of Health, on adoptà i desenvolupà la tècnica basada en l’ARN missatger per a identificar i seqüenciar fragments del DNA, més ràpida i productiva que la utilitzada en les investigacions del Projecte Genoma Humà HGP, en el qual inicialment collaborà Aquest mètode, però, donà lloc a controvèrsies amb alguns…

Estudià a la Universitat d’Illinois i a la Washington University de Sant Louis, on es graduà en medicina l’any 1943 i realitzà els seus primers treballs de recerca Des del 1948 desenvolupà la seva tasca investigadora a la Universitat de Seattle, d’on fou nomenat catedràtic el 1957 amb un parèntesi de 1968 a 1977 que treballà a la universitat de Califòrnia El 1992, juntament amb el seu collaborador Edmond H Fischer , li fou atorgat el Premi Nobel de Medicina pels seus treballs sobre la fosforilació com a mecanisme regulador de l’activitat cellular, camp de recerca en el qual s’havia…

Doctorat a la Universitat Rockefeller 1964, de la qual fou professor en 1990-94 i director en 1990-91, des del 1968 ha exercit la docència, la investigació i càrrecs directius al MIT Compartí el premi Nobel de fisiologia i medicina del 1975 amb R Dulbecco i HD Temin, pels seus treballs sobre virus d’ARN, la descoberta de l’enzim transcriptasa inversa ADN polimerasa-ARN dependent, i per la fixació dels processos moleculars mitjançant els quals la informació genètica s’incorpora a l’ADN Dirigí 1982-1990 el Whitehead Institute for Biomedical Research, a Cambridge, Massachusetts, i el 1996 fou…

Graduat en química a la Universitat de Harvard 1972, es doctorà el 1977 a la Universitat de Cambridge, on posteriorment dugué a terme recerca postdoctoral fins el 1981, que passà a la Universitat de Berkeley Califòrnia, on fou professor fins el 1989 Des d’aquest any fou professor al departament de fisiologia i anatomia de la Universitat de Califòrnia San Diego i investigador al Howard Hughes Medical Institute A partir de la proteïna de la fluorescència verda GFP Green Fluorescent Protein desenvolupà diverses proteïnes emissores d'altres colors que han resultat crucials en aplicacions a les…

Les propietats dels cetoàcids i dels aldoàcids varien en relació amb la distància relativa de llurs funcions oxigenades Així, els α -cetoàcids com l’àcid pirúvic CH 3 COCOOH, en general, presenten simultàniament les reaccions dels grups carboxil i carbonil són composts de gran reactivitat, i constitueixen productes intermediaris importants d’interès bioquímic en el metabolisme dels albuminoides i dels glúcids Els β -cetoàcids són composts que tenen comportament anàleg a les 1,3-dicetones i a l’àcid malònic són molt inestables cetoèster