Resultats de la cerca

La tradició del cant infantil té l’origen en la prohibició a les dones de participar en actes litúrgics musicals fins ben entrat el Barroc D’aquesta manera, les parts agudes de les composicions polifòniques, fora de tessitura per a les veus masculines, i les intervencions solistes per a soprano o contralt foren executades habitualment per veus infantils pueri cantores o per falsetistes artificials homes que imiten la veu femenina cantant en veu de falset A partir del segle XVI aquestes parts agudes també foren interpretades pels falsetistes naturals, els castrati És molt freqüent la…

Sol incloure parts extenses de diàleg i ésser de tema frívol o sentimental El nom deriva de la similitud amb l’òpera, si bé la música sol ésser basada en ritmes de dansa —sovint el vals— i per a orquestres més reduïdes Les més destacades s’aproximen a l’òpera còmica, especialment les de JOffenbach el popularitzador del gènere a París, AMessager, Franz von Suppé que les introduí a Viena, Johann Strauss II i altres Posteriorment s’hi destacaren Arthur Sullivan a Anglaterra, Franz Lehár, Leo Fall, Karl Millöcker i altres a Viena Aquest gènere sorgí a la segona meitat del s XIX a França i a…

Aquesta tècnica recitativa s’originà en la lírica teatral grega posteriorment, fou emprada en la lírica pastoral llatina Virgili

Es tracta d’obres de caràcter sacre, que s’agrupen especialment al voltant de les dues celebracions més importants del calendari litúrgic el Nadal i la Pasqua Entre els primers centres de difusió destaquen els monestirs francesos de Sant Marçal de Llemotges i de Fleury A la Península Ibèrica el drama litúrgic es conreà sobretot a Catalunya, a causa de la implantació primerenca del ritu romà arran de la fundació de la Marca Hispànica Llevat d’alguns casos, se’n mantingueren vives diverses manifestacions fins que el concili de Trento les prohibí La primera representació litúrgica de què es té…

Aquesta litúrgia havia heretat, primitivament, la litúrgia pròpia de Jerusalem, testimoniada per molts documents Geòrgia fou bizantinitzada gradualment, fins a esdevenir, com a Església Ortodoxa, plenament de ritu bizantí Com a tal, adoptà també l' okt-ekhos o sistema de vuit tons o modes, però la música litúrgica rebé una forta influència de l’antiga música popular georgiana El llibre principal, que conté les peces del cant litúrgic, és el iadgari , una mena d’himnari equivalent a un hirmológion o tropológion grec, obra de Mikhael Modrekili segle X, en notació georgiana, que actualment està…

Vida Després d’una primera formació a l’escola dels jesuïtes del carrer de Casp de Barcelona, el 1893 entrà al monestir de Montserrat, on professà dos anys després Un cop acabada la teologia fou ordenat de prevere el 1902 Apassionat pel cant religiós i l’espiritualitat litúrgica, aviat establí amistat amb personalitats musicals i del moviment litúrgic de Catalunya Ll Millet, F Pujol, VM de Gibert, A Nicolau, Ll Romeu, P Altisent, Ll Car reras, H Anglès, etc, però especialment amb J Pothier, A Mocquereau i tota l’escola gregoriana del monestir francès de Solesmes Entusiasta de les Scholae…

Hom podia conservar-hi els elements externs de l’original, però era més freqüent de retenir-hi únicament un vers, i, amb aquell, la melodia o to de la peça Hom podia fer-ho amb els texts o bé amb els temes Ramon Llull emprà la refosa sagrada amb extensió i profunditat al Llibre de l’orde de cavalleria, al Llibre d’Evast e Blanquerna, a Lo Concili i a la melodia de Lo desconhort Hom contrafeia a l’espiritual balls, danses i cançons de melodia coneguda Així en dues poesies valencianes en honor del Corpus, del 1387-92, en el misteri dramàtic de l’Assumpció, de Tarragona vers el 1380…

El seu contingut literari es basava en la poesia amatòria i en ocasions la poesia satírica Les formes poètiques que adoptava eren, generalment, la barzelletta la més popular, l’oda, el capitolio i l' strambotto , i més tard també la canzone i el soneto Des del punt de vista musical, la frottola era composta, generalment, per a quatre veus, d’estil primer bàsicament homofònic i, posteriorment, més contrapuntístic D’harmonia senzilla i diatònica, la veu superior era la més important i, el baix, el contracant principal, mentre que les veus de contralt i tenor tenien la funció de farciment…

Implica en el fragment indicat un ús de la veu més pròxim a la parla, tot perdent el seu caràcter melòdic, com per exemple en els diàlegs d’algunes opéras-comiques En ocasions també és utilitzat en la música instrumental, amb un sentit molt més difús o indeterminat, relacionat amb la noció d’eloqüència musical pròpia del pensament del segle XVIII En són indicacions sinònimes parlando i parlante