Resultats de la cerca

S’inicià en el cant amb l’Orfeó Català de Mèxic, on la seva família s’havia exiliat després de la Guerra Civil Espanyola Ingressà a la companyia del Teatro Bellas Artes, i el 1955 hi interpretà el seu primer gran paper, el Manrico d' Il Trovatore Per mediació de Victòria dels Àngels es presentà a una audició al Carnegie Hall, i tot seguit anà a Milà a perfeccionar els seus estudis A conseqüència d’un malentès amb l’empresa de JA Pàmies, no cantà mai a l’antic Liceu Gravà algunes sarsueles per a l’EMI espanyola El 1968 tornà a Mèxic

Estudià viola i composició a l’Acadèmia de Santa Cecília de Roma i, després d’un breu període com a instrumentista, inicià la seva formació com a director d’orquestra amb B Molinari Debutà el 1944 als Concerts Simfònics de Santa Cecília, i en teatre ho feu a Bèrgam el 1950 dirigint La Traviata A la mateixa època dirigí les orquestres de la RAI de Roma i Milà 1945-52 L’any 1952 debutà amb La vida breve de M de Falla a la Scala, teatre del qual fou director musical entre el 1953 i el 1956 El 1960 realitzà una primera gira pels EUA i el Japó Després d’haver estat director de l’Orquestra…

Amic de Parini i membre de l’Accademia dei Trasformati de Milà, és autor d’unes Rime giocose, satiriche e morali 1776 i d’unes Favole esopiane 1779 Traduí molts texts grecs i és conegut sobretot pel seu Cicerone 1774, poema de cent un cants en octaves, veritable quadre de costums i font de notícies del s XVIII

Incendiat el 1816, fou reconstruït És un dels més cèlebres del món hi han estat estrenades òperes de Bellini, Donizetti Lucia di Lammermoor , 1835, Rossini, etc Té capacitat per a prop de 3 000 persones

Estudià a París amb el pintor ALhôte i des del 1935 amb l’escultor Ch Malfray El 1948 guanyà el concurs per al monument als germans Rosselli i, per tal de realitzar-lo, es traslladà a Carrara, on s’establí La seva escultura, en marbre, pren els volums, la simplicitat i la definició de les formes com a punts de partença Venus 1958 La llum que tenen les seves peces, així com els seus contorns polits, fa que la seva escultura tingui una certa afinitat amb el treball de Brâncuşi

Estudià al Conservatori de Santa Cecília de Roma Fou deixeble de BMolinari-Pradelli en els estudis de direcció i arribà a ésser un dels principals directors del Teatro alla Scala, de Milà 1953-56 Fou director de l’Orquestra Simfònica de la RAI a Milà 1945-52, de l’Orquestra Simfònica de Chicago 1955-58 i 1968-73, de l’Orquestra Simfònica de Viena 1973 i 1976 i de l’Orquestra Filharmònica de Los Angeles 1978-84, entre d’altres Es retirà definitivament el 1998

Enginyer electrotècnic, treballà a l’Argentina, a França, a Alemanya i a Bèlgica El seu estil, violent i sagaç, li proporcionà un gran públic cap als anys quaranta De la seva producció es destaquen Meraviglie d’Italia 1939, Anni 1943, aplec d’articles periodístics, Adalgisa 1943, Novelle dal Ducato in fiamme 1953, on fa una dura crítica del feixisme, Accoppiamenti giudiziosi 1963, recull de contes amb valor líric, i La cognizione del dolore 1963 La seva millor obra és Quel pasticciaccio brutto di via Merulana 1957, on aconseguí la plenitud del seu estil una barreja d’elements lingüístics…

Exmonjo, poeta cortesà i escriptor prolífic, fou famós per la seva habilitat versificadora La part millor de la seva obra són les cançons amoroses Navigazione d’amore, L’imbarcamento per Citerea, L’isola amorosa i una collecció d’epitalamis, La camera nuziale , eròtics i plens de penetració psicològica

Catedràtic d’història econòmica de la Universitat de Pavia, sobretot estudià la història de la moneda, la població i la tècnica Entre les seves obres sobresurten Studi di storia della moneta 1948, Money, Prices and Civilization in the Mediterranean Area 1956, The Economic History of World Population 1962, Clocks and Culture 1967, Literacy and development 1969, Storia economica dell’Europa pre-industriale 1974 i Il fiorino e il quattrino 1982 Fou codirector de l' Economic History of Europe 1972-76

Entrà a la marina hispànica 1775 i participà en els setges de Gibraltar 1779 i de Menorca 1781 A la Guerra Gran 1793-95, després de prendre part en les operacions de Toló 1793, intentà de protegir els ports de Portvendres, Cotlliure 1794 i Roses 1794-95 Després de dirigir l’esquadra de l’Atlàntic durant la guerra contra la Gran Bretanya 1796-1802, fou ambaixador a París 1804-05 posteriorment comandà els vaixells hispànics de l’esquadra conjunta hispanofrancesa de Villeneuve, derrotada pels britànics a Trafalgar 1805 Morí a conseqüència de la greu ferida en un braç rebuda durant la batalla