Resultats de la cerca
Es mostren 142 resultats
ambigüitat
Lingüística i sociolingüística
Qualitat d’una forma (a qualsevol nivell de l’anàlisi lingüística) d’admetre diverses interpretacions, semàntiques o funcionals.
Els tres tipus majors d’ambigüitat són la fonològica, la lèxica i la sintàctica En l' ambigüitat fonològica un mateix so pot representar dos fonemes en barceloní, les dues primeres vocals de nuvolada sonen igual, i un mateix fonema pot tenir dos comportaments fonològics distints, per exemple, |k| a rec regar o a roc roca l' ambigüitat lèxica pot ésser semàntica banc per a seure, de finances, de sorra, de sardines o funcional la crítica de Riba , on Riba pot ésser el crític o el criticat aquest darrer cas es fon gradualment amb l' ambigüitat sintàctica , consistent en la…
refracció
Lingüística i sociolingüística
Evolució d’un fonema que es descompon en dos.
assimilatori | assimilatòria
Fonètica i fonologia
Dit del fonema, tendència, etc, relatius a l’assimilació.
dissimilatori | dissimilatòria
Fonètica i fonologia
Dit del fonema, la tendència, etc, relatius a l’assimilació.
àfon | àfona
Fonètica i fonologia
Dit del fonema pronunciat sense vibracions de cordes vocals, sord.
eclipsi
Fonètica i fonologia
Nasalització del primer fonema de mot en les llengües cèltiques.
desenrotllament
Fonètica i fonologia
Procés pel qual una característica articulatòria d’un fonema determina, en accentuar-se, un nou fonema, generalment protètic, no justificat per l’evolució etimològica.
En català hi ha els casos d' octo > uit > vuit, ora > ora > vora, pel fet d’haver estat exagerat el caràcter labial de u , o En castellà es desenrotlla un so velar ortu > huerto → gwérto , ovu > huevo → gwébo en exagerar-se, per contra, la característica velar de u
q
Escriptura i paleografia
Fonètica i fonologia
Dissetena lletra de l’alfabet català anomenada cu [pl cus].
La Q llatina majúscula prové del fenici a través del grec occidental de Beòcia el grec clàssic no mantingué aquesta lletra, que passà a l’etrusc i altres alfabets itàlics La Q clàssica romana consta d’un cercle i d’un traç inferior oblic descendent d’esquerra a dreta, una mica corbat amunt El cercle es traçava en dos temps començant per dalt Amb la velocitat el primer traç s’uní amb la cua obliqua en un sol temps ben aviat, però, el cercle, esdevingut ovoide, fou fet tot en un sol temps i aleshores la cua obliqua arrencava de la part superior esquerra i era pràcticament recta En canviar l’…
laringal
Fonètica i fonologia
En indoeuropeu, dit d’un fonema d’identitat fonològica poc coneguda.
Hom coneix les laringals a través de les modificacions que han exercit en els fonemes veïns i de les unitats distintives testimoniades en les llengües anatòliques
implosió
Fonètica i fonologia
Primera fase de l’articulació d’un fonema oclusiu, caracteritzat per un moviment d’aproximació dels òrgans supraglòtics a l’estat específic o normal d’aquell fonema.
Sol coincidir parcialment amb el moment distensiu de l’articulació precedent