Resultats de la cerca

Professor de dret processal a diverses universitats d’Itàlia, el 1944 s’afilià al partit democrata-cristià Membre destacat de l’Assemblea Constituent 1946, fou vicepresident 1948-49 i president 1955-63 de la cambra dels diputats El 1963 i el 1968 fou primer ministre de governs de transició President de la república 1971-78, dimití el càrrec a causa d’un escàndol econòmic Des del 1967 fou senador vitalici Entre altres obres, publicà un Trattato di diritto processuale penale 1961

Fou mestre de capella a Ferrara El 1665 passà a Venècia, on el 1685 fou mestre de capella de Sant Marc A més d’unes divuit òperes, com I due cesari 1683, en què contribuí a fixar l’esquema de l' aria da capo , deixà oratoris, com La vendita del core 1676 i Sisara 1677, cantates profanes, motets i sonates

Deixeble dels Carracci Decorà a Roma el Palazzo Farnese 1602, el Palazzo Mattei 1615 i la cúpula de Sant'Adrea della Valle 1625-27 A la catedral de Nàpols féu el Paradís de la capella de San Gennaro 1643 La seva pintura té un gran domini de la perspectiva i dels escorços violents

Amic de Mazzini, fou condemnat a mort per contumàcia 1833 i visqué molts anys exiliat a Anglaterra Escriví moltes novelles en anglès les més conegudes, Lorenzo Benoni 1853 i Il dottor Antonio 1855, són una crònica sobre la vida dels joves patriotes italians del Risorgimento És autor també del llibret del Don Pasquale 1842 de Donizetti

Escriví poesies en sicilià idillis i èglogues caracteritzats per una coloració arcàdica i un xic melindrosa però en el sentiment genuí d’una ingènua vida campestre, de ressò rousseaunià, hom nota sovint un esperit sincer i delicat La seva obra mestra és L’origini di lu munnu ‘L’origen del món’, 1768, on es destaca la forta vena humanística de l’autor, amb una certa tendència cap a la caricatura

Fou director de l’observatori de Brera, a Milà Estudià les variacions de l’aspecte i de la lluminositat del cap del cometa Pons-Brooks 1833 i demostrà que l’òrbita dels meteorits de l’eixam dels Perseids coincidia amb l’òrbita del cometa observat el 1862, la qual cosa confirmà la hipòtesi de DKirkwood És conegut molt especialment per les seves observacions del planeta Mart, i sobretot per la publicitat que féu a partir del 1877 de l’existència dels canals , que ja havien estat descoberts per ASecchi

Es destacà com a pianista i estudià amb Liszt Actuà com a concertista i director d’orquestra per tot Europa Com a compositor fou, amb Martucci, un dels artífexs del renaixement instrumental italià Deixà dues simfonies 1881 i 1883, un concert per a piano 1878, música de cambra i peces de piano

Inclòs dins la tendència realista del barroc, és autor d’obres com Evangelista escrivent Galleria Estense, Mòdena, Encontre de sant Pere i sant Pau Palazzo Mattei, Roma, Santa Margarida ressuscitant un jove Museo del Prado, Madrid, on el motiu religiós és rebaixat a nivell d’un episodi de la vida diària Malgrat que utilitzà violents contrasts de llum a la manera de Caravaggio, se'n separà quant a l’execució, ràpida i resplendent, i al gust per les superfícies aspres i repletes de pasta

Ambientà les seves obres en el món popular proletari milanès dintre de les directrius neorealistes, amb una barreja singular de llengua i dialecte S'inicià amb els contes Il dio di Reoserio 1954, Il ponte della Ghisolfa 1958 i La Gilda del Mac Mahon 1959 i les novelles Il fabbricone 1961 i La catedrale 1974 Conreà també la poesia L’amore 1968, Nel tuo sangue 1973, Diademata 1986 i el teatre La Maria Brasca 1960, La monaca di Monza 1967, Erodiade 1969, SdisOré 1991, a més de versions actualitzades de tragèdies clàssiques Amleto 1972, Macbetto 1974, Edipo 1977 Aportà també contribucions…

Fill del tenor Luigi Pacini, el 1813 estrenà a Milà l’òpera Armeta e Lucindo l’èxit assolit el féu aviat un rival de Rossini, l’estil del qual imitava Es destacà novament amb La schiava in Bagdad 1820 a Barcelona el 1823, Gli arabi nelle Gallie 1827 i, sobretot, amb la seva obra mestra, Saffo 1840, d’instrumentació més acurada, que repetí en Medea 1843 i Buondelmonte 1845 També deixà la simfonia Dante 1865 i alguns oratoris, i publicà Le mie memorie artistiche 1865 i obres didàctiques