Resultats de la cerca

Es dedicà a la docència, ocupà diversos càrrecs a l’administració francesa i és membre de l’Acadèmia Francesa La seva narrativa és marcada per l’originalitat dins d’una temàtica convencional La Vie comme à Lausanne 1978, Une comédie française 1980, L’exposition coloniale 1988, premi Goucourt, Grand amour 1993, Deux étés 1997 i Madame Bâ 2003 I és autor, també, de faules morals com La grammaire est une chanson douce 2001 i Dernières nouvelles des oiseaux 2005, entre altres títols

El 1952 ocupà la càtedra d’història de l’edat mitjana i de la França medieval de la Universitat de Tolosa Influí sobre JVicens i Vives, amb el qual collaborà ocasionalment Sobresurten les seves obres Commerces et marchands de Toulouse vers 1350-1450 1955, Histoire de Toulouse 1958, Histoire du Languedoc 1969 i Les origines linguistiques de l’Europe occidentale 1971 A més, publicà treballs marginals o conjunturals d’història catalana, com ara Finances et vie urbaine Barcelone et Toulouse au début du XVe siècle 1965

Deixeble de Constant-Dufeux Corresponsal a la guerra d’Àfrica 1860, hi féu amistat amb Pedro Antonio de Alarcón, a qui illustrà el Diario de un testigo de la Guerra de África , i amb Marià Fortuny, sobre el qual publicà un interessant article necrològic a la revista L’Art de París 1875 i la biografia Fortuny 1886 Fou redactor en cap del Monde Illustré i conservador de les colleccions de Richard Wallace Publicà també, entre moltes altres obres de divulgació, Goya, sa vie, son oeuvre 1867

Debutà el 1806 a Verona Destacà en la interpretació d’obres de G Rossini, en papers de transvestit Hom no coincideix en la valoració del timbre de la seva veu, que en ocasions s’ha dit que tenia sonoritat nasal En canvi hi ha unanimitat d’opinió pel que fa a la seva capacitat interpretativa i la seva afinació acurada Segons manifesta Stendhal en la seva Vie de Rossini , Malanotte es negà a cantar l’ària d’entrada a Tancredi , i el compositor escriví per a ella Di tanti palpiti

Arrenca de la Guia espiritualde Miguel de Molinos 1675, que feia consistir la perfecció cristiana en l’amor de Déu i la inacció de l’ànima, abandonant tot poder propi Seixanta-nou de les seves proposicions foren condemnades 1688 Amb l’enrenou provocat a França, Bousset i l’arquebisbe de París condemnaren també obres de Guyon su Chesnoy 1695, així com llur defensa de FFénelon en l’obra Explication des maximes des saints sur la vie intérieure Innocenci XII ratificà la condemna 1699, que Fénelon acceptà El moviment influí en el pietisme

Músics de formació clàssica i influïts pel jazz i la música folk , ompliren un buit en la música pop espanyola dels anys noranta en recuperar elements de la música celta i incorporar-los al rock Han editat els discs Rock celta Salida de emergencia 1989, Gente impresentable 1990, Cuéntame un cuento 1991, Tranquilo majete 1993, Nos vemos en los bares 1997 i Tienes la puerta abierta 1999, Grandes éxitos, pequeños fracasos 2001, Gente distinta 2002, C'est la vie 2003, 20 soplando versos 2006 i 40 de Abril 2008, entre d’altres

El 1833 s’establí a París, on fou violoncellista de l’Opéra-Comique Més tard dirigí els teatres Français 1850-55, Champs-Élysées i Bouffes-Parisiens en aquest estrenà comèdies musicals frívoles pròpies i operetes, entre les quals sobresurten Orphée aux enfers 1858, La belle Hélène 1864, La vie parisienne 1866, La grande-duchesse de Gérolstein 1867, sàtira del militarisme prussià, La Périchole 1868, Les brigands 1869, etc El 1880 acabà la seva òpera i obra mestra, Les contes d’Hoffmann És considerat el millor autor de l’opereta francesa del Segon Imperi

Director 1912-44 de l’Institut des Sciences de l’Éducation Institut JJ Rousseau de Ginebra Fundà i dirigí el Bureau International d’Éducation 1925-29 Contribuí, ensems amb Adolphe Ferrière i Édouard Claparède, a l’estructuració, l’organització i la coordinació de les escoles noves , per ell anomenades escoles actives Fou editor d’"Intermédiaires des éducateurs” 1912-20 i de “L’éducateur” 1924-29 Escriví, a més, Le génie de Baden-Powell 1921, Le sentiment religieux et la psychologie de l’enfant 1925, L’instinct combatif 1928 i Vingt ans de vie 1912-13

Fou professor a Lió 1913, a París Sorbona, 1925 Collège de France, 1938 i a Yale 1939 Abordà, amb mentalitat d’assagista, temes molt varis, d’èpoques i de continents distints Sobresurt la seva tesi sobre Piranesi 1918, L’art des sculpteurs romans 1931, on enuncià la llei del marc, i La vie des formes 1934, on, partidari de la teoria cíclica dels estils, detectà una vida pròpia gairebé biològica de les formes artístiques en el decurs de la història Tingué també una àmplia difusió el seu assaig, inacabat, L’an mil 1952

Amb un gran domini de la plàstica i del llenguatge cinematogràfics, fou premiat a Canes el 1966 per Un homme et une femme Ha dirigit Vivre pour vivre 1967, Un homme qui me plaît 1969, Le voyou 1972, Smic, smac, smoc 1973, Toute une vie 1974, Robert et Robert 1978, À nous deux 1979, Les uns et les autres 1981, Un homme et une femme vingt ans déjà 1986, La belle histoire 1992, Témoin d’exception 1995, Apres tout, et même plus 1997, Hasards ou coïncidences 1998 i Une pour toutes 1999, entre d’altres