Resultats de la cerca

Fill natural del cardenal Alessandro Farnese Pau III , que el creà duc de Castro, comte de Ronciglione i gonfanoner de l’Església 1537 i que l’emperador investí del marquesat de Navarra 1538 finalment, el seu pare creà per a ell un estat vassall de la Santa Seu, el ducat de Parma i Piacenza Fou un bon governant, instituí un consell suprem de justícia i una cambra ducal, ordenà un cens de la població i reduí el poder dels nobles feudals, que conspiraren contra ell i l’assassinaren

Deixeble de Ramon Martí i Alsina, estudià també a Roma, on pintà olis com Zitto, Silenzio, Che passa la ronda 1869, Museu d’Art Modern de Barcelona Illustrà les primeres edicions dels Singlots poètics de Pitarra, amb el pseudònim Nyapus , i els calendaris El Tiburón i Lo Xanguet publicà també moltes caricatures polítiques a La Campana de Gràcia i a L’Esquella de la Torratxa La seva gran capacitat per a captar del natural la utilitzà com a cronista gràfic de guerra a les lluites carlines 1872-76 Durant la guerra russoturca fou agregat de premsa al bàndol del Gran Duc Nicolau com a…

Doctor en dret 1900 i llicenciat en filosofia 1901, fou catedràtic d’institut El 1892 s’afilià al carlisme, i fou regidor de València 1903-15 Collaborà en El Correo de la Provincia 1892, La Monarquía Federal , La Idea Popular , La Lucha , El Pueblo Obrero i altres periòdics, i dirigí 1911-13 i 1914-18 l’òrgan carlí Diario de Valencia

Collaborà a “La Vanguardia”, “Revista Popular”, “La Ilustración Artística” i, especialment, “El Noticiero Universal”, de qual fou redactor des del 1926 i director en 1952-66 Dirigí les revistes “Mundo Católico”, “Alegría” i “Cristo Rey” Publicà teatre i novelles de caire tradicional, com Hoguera de pasión 1944 i Barracas 1955, i en un altre terreny, Las leyendas del Islam 1921, Muy falangista 1940, Hombres y cosas de la vieja Barcelona 1944 i La Barcelona de Cervantes 1964

Conservador de ceràmica dels Museus d’Art de Barcelona 1950-64, esdevingué director del nou Museu de Ceràmica el 1964 Féu importants excavacions a Muel, Terol i Villafeliche, així com viatges d’investigació al sud i al centre de la península Ibèrica Gràcies a les seves gestions enriquí el museu esmentat amb sis peces de ceràmica de Picasso Publicà, entre altres títols, Cerámica catalana decorada amb ABatllori, 1949, Aragón-Muel amb MAlmagro, 1952, La cerámica de Teruel amb MAlmagro, 1962 i Cerámica medieval española 1967 Fou membre de la Spanish Society of America i de l’Acadèmia…

Canonge arxiver de la catedral de Sogorb, publicà articles sobre art i història a revistes valencianes, i els llibres Relicario de la catedral de Valencia 1964 i Episcopologio de la diócesis de Segorbe-Castellón 1974

Fill d’emigrants catalans a l’Argentina, treballà com a dibuixant, decorador i escenògraf A l’Argentina guanyà diversos premis, entre els quals el Georges Braque 1964 El 1969 viatjà a Nova York, i el 1972 a Mèxic, ciutats on exposà posteriorment Des del 1975 residí a Barcelona La seva pintura és una exploració de les formes i del color, amb resultats propers a l’abstracció, en els quals són sempre presents la lluminositat i el sentit lúdic Utilitzà sovint el collage

Doctorat en dret 1945, fou lletrat del Consejo de Estado i de l’Instituto Nacional de Previsión 1950, sotssecretari del ministeri d’informació i turisme 1957-62 i del de comerç 1962-65 El 1965 guanyà la càtedra de dret administratiu de la Universitat de Madrid Nomenat ministre d’educació 1968-73, realitzà una contravertida reforma de l’ensenyament, que no resolgué els problemes d’aquest sector Fou també president del CSIC 1971-73 Publicà Observaciones sobre el sistema fiscal español 1951, Intervención económica en la industria 1965, etc El seu germà, Vicent Villar i Palasí València 1920 —…

Vida Llicenciat en ciències exactes, abandonà la docència per dedicar-se al teatre i al cinema, primer en el terreny amateur i després com a professional Obtingué el premi Ciutat de Barcelona per la direcció escènica de La noche y el día 1965 i Esta tarde un poquito de guerra , després d’haver iniciat una trajectòria com a guionista caracteritzada pels elements religiosos i morals que envolten La legión del silencio 1955, José Antonio Nieves Conde i José María Forqué i El frente infinito 1956, Pere Lazaga Sempre en collaboració amb Jordi Illa, s’associà amb Juli Coll en els drames La cárcel…

Fou duc de Nemours i originà la dinastia imperial brasilera dels Orleans-Bragança