Resultats de la cerca

És situat dalt un turó a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, a la sortida del congost de Terradets, enfront de la vall d’Àger L’església parroquial Sant Bartomeu és romànica segles XI-XII prop seu s’alcen les restes de l’antic castell de Sant Oïsme uns murs i una torre rodona, centre de la baronia de Sant Oïsme , que al segle XVIII pertanyia als Gassol, dels quals passà als Sobies i als Boatella, cognomenats Sobies

És un dels més grans i dels més ben coneguts de la comarca Excavat extensament pel Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, sota la direcció de PBosch i Gimpera 1915-19 i publicat en detall per Francesca Pallarès 1965 És protegit per una bona muralla conserva diversos carrers i els conjunts de cases corresponents Fou habitat durant els segles V-III aC Els materials es conserven al Museu d’Arqueologia de Barcelona

Situada al sud de Montpeller, pròxima als estanys litorals, el lloc ja era freqüentat en el Neolític i el bronze final A la darreria del segle VI s’hi establí un nucli portuari fix de dimensions considerables 4 ha Als segles IV-III es construí un sistema viari molt regular i augmentà la superfície ocupada Mantingué la seva importància durant l’Alt Imperi Romà, però després queda pràcticament abandonat fins al segle XIII, que esdevingué port de Montpeller

És esmentat com a villa rural des del 898 Dins la seva demarcació hom construí l’església i més tard la població de Centelles, que per això es digué, del segle XII al XV, Santa Coloma de Vinyoles Vinyoles fou, entre els segles XI i XV, una fortalesa, propietat dels castlans del castell de Centelles Resta una part del casal medieval, d’estructura romànica i gòtica, amb restes de les primitives muralles, adossat a un mas construït el 1746

Hi ha restes de l’antiga església parroquial Sant Just, del segle XI, i del castell de Falç , els senyors del qual eran castlans de Ribagorça Arnau Mir de Tost el llegà 1071 a la seva filla Letgarda i al seu net Guerau Als segles XI i XII hi havia a l’església una comunitat de canonges regulars, regida per un abat, però el 1161 el bisbe de Lleida subordinà l’església al prior de Roda

Jesuïta, no sempre mantingué bones relacions amb els seus superiors eclesiàstics Les Historiae de Rebus Hispaniae Libri XXX , obra publicada a Toledo 1592 i, sencera, a Magúncia 1601 i inspirada en cròniques anteriors, convenientment depurades, fou considerada un model de prosa històrica i de rigor d’investigació manifesta un nacionalisme espanyol d’arrel castellanista Hom la traduí a l’anglès 1699 durant dos segles fou l’obra d’història d’Espanya més llegida a tot Europa

Conreà temes religiosos i d’història, que li valgueren una gran anomenada L’embalsamament de Crist 1872, Torquato Tasso i Eleonora d’Este ambdós a la Galleria Nazionale d’Arte Moderna, Roma Però és en obres menys grandiloqüents on el seu estil es fa més solt i antiacadèmic i esdevé un antecedent de les tendències renovadores de la pintura italiana d’entre segles Nena coll Vetri, Nàpols En la seva darrera etapa fou influït pel fortunyisme

Els diaris de sessions eren publicats i recollits per la premsa Cap al 1869 hom decidí d’editar les actes i els diaris des de l’assemblea de Baiona 1808 Des de la fi del 1937 i fins a la fi de la Guerra Civil fou imprès a la impremta del Diario de Barcelona És una font important per a l’estudi de la història política de l’Estat espanyol durant els segles XIX i XX

Hi participaren prop de 700 congressistes, que tractaren, sovint en català, diferents aspectes històrics, geogràfics i historiogràfics del País Valencià en un conjunt de prop de 400 comunicacions El congrés, coordinat per l’historiador Emili Giralt i Raventós com a secretari general, fou ocasió d’interessants actes culturals la representació escènica de Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, un concert de música valenciana dels segles XV-XVIII i una representació extraordinària del Misteri d’Elx, a Elx mateix

L’ofici es trobava integrat dins les confraries o gremis de mestres de cases A Barcelona les ordinacions del 1379 concretaven que l’ofici dels picapedrers era integrat en la confraria dels molers Dins els gremis separats o units d’oficis de la construcció són escasses les titulacions específiques de picapedrer i corresponen als segles XIV i XV a Vilafranca del Penedès 1388, Girona 1419 i Lleida 1481 A Perpinyà rebien el nom de mestres de pedra i calç