Resultats de la cerca

Pel castell de Lluçà eren feudataris del casal de Barcelona, i pel de Merlès, dels comtes de Besalú, com a senyors de part del Berguedà El primer membre sembla ésser un Eissó de Lluçà 977 la genealogia es pot seguir des de Sunifred I de Lluçà mort el 988, casat amb Eugúncia el seu fill Guisad I de Lluçà mort el 1006 —germà de Guisla de Lluçà , muller de Bernat I, vescomte de Conflent—, casat amb Oda de Besora, inicià una època d’enaltiment del llinatge, que continuà Sunifred II de Lluçà mort vers el 1063, casat amb Ermessenda de Balsareny, i arribà al zenit amb el fill Berenguer…

S'ha pretès que era fill de Guillem d’Anglesola, senyor de Bellpuig, a fi d’ennoblir-lo, quan en realitat els documents l’anomenen Ramon Potelles o Pretelles Vers el 1150 es retirà a fer vida eremítica pels voltants de serra la Llena El 1157 obtingué de Ramon Berenguer IV el lloc de Cérvoles Garrigues per fundar-hi un monestir benedictí i de Ramon de Cervera un altre terreny a Vallbona Urgell En ambdós llocs s’establiren grups d’ermitans d’ambdós sexes, seguint una regla d’inspiració benedictina, regits per ell i el seu deixeble Bernat La manca de cohesió d’aquestes comunitats,…

Església documentada el 1217, any en què els comtes d’Empúries Hug IV i Maria hi fundaren una llàntia que dotaren amb quatre sesters d’ordi que rebien d’un mas de Vilaüt L’any 1223 Guillem de Canelles deixà en testament a Santa Maria de “ Pitritello ” deu sous comtals L’any 1229 l’abat Ponç de Santa Maria de Roses, com a senyor d’aquest lloc, posà la comunitat que s’hi havia establert sota la regla benedictina i nomenà prior de la comunitat masculina Bernat Sifred, i de la femenina Ermessenda Sifreda Es tractava, doncs, d’un cenobi mixt L’abat també concedí els drets sobre l’…

Antiga parròquia rural situada al vessant meridional del Montnegre Fou centre d’un municipi independent que al segle passat es va unir a Tordera El terme unit a aquesta església consta en un establiment de terres fet en 1080-81 pel prior Bernat, de Sant Pol de Mar, que es trobaven in apendicio Sanctae Eulaie de Orto Saviniano El 1111 el bisbe de Girona, Bernat Humbert, fill dels senyors de les Agudes-Montpalau, consta que tenia un mas a Calella cum alodio Orto Saviniani Més tard és documentada amb molta freqüència perquè a l’alou de Fredena, del seu terme, es va…

El grupet de cases que forma el lloc de Palamós, a ponent de la Rabassa, té el seu origen en una fortalesa Aquesta, inclosa dins el comtat de Manresa, és esmentada l’any 1087 entre les possessions que Adelaida de Cardona deixà en testament al seu marit Guillem Mir i a llurs fills De Palamós sorgí un llinatge homònim que es consigna en la documentació des del segle XII El 1214 consta que el senyor del castell de Palamós era Bernat d’Aiguaviva, el qual llegà el terme al monestir de Santes Creus No es disposa de més notícies de les vicissituds del lloc fins al fogatjament del 1358,…

Vida i obra D’origen possiblement valencià, visqué durant els regnats d’Alfons IV i de Joan II És autor de diverses composicions breus, sis poesies de temàtica amorosa, algunes de les quals influïdes per Ausiàs Marc, i identificades pel senyal De fi en fi , tres debats, un dels quals amb Valterra, i una resposta incompleta a la Demanda feta per frare Pere Martínez als trobadors de València Destaca un extens Conhort , d’intenció misògina, datable entre el 1425 i el 1458, en el qual inclou fragments d’obresde tretze poetes contra les dones entre d’altres, de Jordi de Sant Jordi, Bernat…

El títol passà, per aliances matrimonials, dels Aimeric als Pignatelli, marquesos de San Vicente, i darrerament als Jordán de Urríes, marquesos d’Ayerbe

Tingué una vida curta

Traduí, per a la Fundació Bernat Metge, les Tristes 1965-66 d’Ovidi, en collaboració amb Miquel Dolç, i les Pòntiques , també d’Ovidi 1985 És autora d’una traducció inèdita del poema Anabase, de Saint-John Perse Fou membre fundadora de la Societat Catalana d’Estudis Clàssics

No consta on realitzà la seva formació musical Probablement esdevingué organista del monestir de Montserrat en l’època dels mestres Bernat Baretja i Joan Marc Baltasar Saldoni l’esmenta en dos textos genèrics, però molt lau datoris, que versen sobre les excellències musicals i intellectuals de Joan Simó