Resultats de la cerca

Entre les principals obres posades en escena hi ha El avaro 1979, de Molière, La cantante calva 1981, de Ionesco, Esperando a Godot 1982, de Beckett, i Cándido 1983, de Voltaire D’ençà del 1987 el grup s’especialitzà en muntatges de Shakespeare i el 1993 obtingué el Premio Nacional de teatre Amb les obres de W Shakespeare El sueño de una noche de verano 1992, Romeo y Julieta 1995 i Trabajos de amor perdidos 1998, dirigides per H Pimenta, el grup va obtenir un reconeixement general de la crítica i nombrosos premis Darrerament ha presentat Sonámbulo 2003, una dramatúrgia de Juan Mayorga sobre l…

És emplaçat a l’antiga fàbrica Asland del Clot del Moro, construïda pel valencià Rafael Guastavino i inaugurada l’any 1904, que esdevingué un centre experimental per a la fabricació del ciment pòrtland i un complex industrial de primera categoria Tancà les seves portes els anys setanta L’exposició permanent del museu segueix un discurs expositiu atractiu i didàctic, i mostra a través de diferents suports i un vídeo com era la vida durant els anys de funcionament de la cimentera i com es feia el ciment Reflecteix també l’obra de Guastavino i la importància que tingué el comte…

Deixeble de Vila i Cinca Fou becat a l’Academia de San Fernando 1892 i a Roma 1894-96 Anà després a Palestina per fer una sèrie sobre la vida de Jesús —per encàrrec del seu mecenes Francesc de P Ponsà—, que exposà a Sabadell i a Barcelona 1903 Saludat en principi com un nou Fortuny, el seu art, perduració tardana de la minuciosa pintura anecdoticohistòrica del segle XIX, fou aviat bandejat, malgrat intentar la temàtica social, amb Una manifestació obrera Cooperativa Sabadellenca, Sabadell, i patriòtica, amb La mort de Rafael de Casanova  i Corpus de Sang 1907, pintures que han esdevingut…

Nascut en una família humil, dedicà tota la seva vida al flamenc, gènere en què destacà com a cantaor i també com a investigador i divulgador Sense ell, molts tipus de cant flamenc s’haurien perdut Quan començà a cantar es feia anomenar "Niño de Rafael", però posteriorment es canvià el nom pel de "Niño de Mairena" i finalment es quedà amb Antonio Mairena Proclamà que els seus principals mestres havien estat Manuel Torre i Joaquín de la Paula Entre els diversos premis lloant la seva tasca de divulgador i cantaor destaca la prestigiosa Llave de Oro del Cante, que li fou concedida l…

Autor d’importants assaigs, notes de viatge i memòries, es féu popular amb novelles històriques, centrades entorn de grans personalitats de la política i de les arts Bastides sobre un coneixement pregon dels fets, donen una imatge multicolor i alhora fidedigna de molts episodis de la història universal Novelles principals Esoisten siratja Mexikót ‘El Déu de la pluja plora per Mèxic’, 1939, Nápolyi Johanna ‘Joana de Nàpols’, 1940 A Bíborbanszületett ‘El porfirogènit’, 1943, A mantuai herceg muzsikusa ‘El músic del duc de Màntua’, 1957, Lagunák ‘Llacunes’, 1958, biografia de Giorgione, A…

Per bé que era un grup d’interès, tendí a actuar com un partit catòlic, oscillant entre els sectors integristes, conservadors i la Lliga Regionalista Participà en diverses confrontacions electorals en les eleccions de diputats de 1903, en què donà suport a la Lliga, les municipals de l’abril de 1909 en aliança amb els conservadors i la Cambra de Propietaris i del desembre en aliança amb la Lliga i els tradicionalistes En les eleccions de diputats provincials de 1905 i de 1909 presentà candidatura pròpia Els dirigents més destacats foren Josep M Valls i Vicens, Antoni Rubió i Lluch, Enric…

En fou promotor i director Ramon Fabregat i Arrufat, l’escriptor Vicenç Riera Llorca com a assesor de la secció de lletres i Joan Giménez encarregat de la secció d’arts plàstiques Publicà 116 números, i de fet era la continuació de Pont Blau , de la qual en conservà la presentació Recollia articles de crítica, ressenyes, assaigs, cròniques i informacions sobre la literatura, les arts plàstiques i la política a l’exili i a Catalunya Els darrers anys minvà en interès i en planes En foren principals collaboradors Josep Carner, Manuel de Pedrolo, Avellí Artís-Gener, Pere Calders, Rafael…

Canvià diverses vegades de format Concedia força importància a l’art —Manuel Sarmiento hi era atent a les novetats—, a la cultura i l’esport, a part les cròniques d’actualitat Hi escrivien Carlos Ossorio y Gallardo, el Dr Centeno, Pompeu Gener, Julio Camba, etc Fou un diari àgil però d’aire espanyolista Des del 1911 inclogué pàgines de fotogravat Baixà de to vers el 1916 i fou clausurat pel setembre del 1919 Pel gener del 1921 tornà a sortir trencant tots els seus lligams amb l’etapa anterior Hi collaboraren aleshores Joaquim Ciervo, García Sánchiz, Felip Dalmases i Gil, Rafael…

Entre els seus membres cal destacar Ercole Procaccini , anomenat el Vell Bolonya 1515 — Milà 1595, pintor i gravador, que conreà el gènere històric Els seus fills foren Camillo Procaccini Bolonya ~1551 — Milà 1629, pintor i gravador, Carlo Antonio Procaccini Bolonya ~1555 — Milà 1605, que conreà la pintura de flors, natures mortes i paisatges, i Giulio Cesare Procaccini Bolonya ~1570 — Milà 1625, pintor i escultor, membre destacat de l’escola llombarda el seu estil és de transició entre el manierisme i el barroc, amb forta influència d’Il Correggio i Rafael Ercole Procaccini ,…

Fou un dels principals continuadors del llenguatge arquitectònic de Brunelleschi Entre les seves obres cal esmentar l’església de Prato Madonna delle Carceri, 1485-92, primer exemple renaixentista de planta central on també són paleses fórmules d’Alberti la Villa Mèdici de Poggio a Caiano 1480-85, on aixecà un pòrtic, preludi de Palladio la sagristia de l’església del Santo Spirito a Florència 1489-92 i el Palazzo Gondi a Florència 1490-94, darrer exponent de la tradició brunelleschiana A Roma projectà el claustre de San Pietro in Vincoli i l’església de Santa Maria dell’Anima i fou nomenat…