Resultats de la cerca

Culmina al pic de Mainera 2 906 m alt i el Montanyó 2 781 m La carena principal SW-NE és la terminació sud-oriental d’un batòlit granític que arriba fins a l’Éssera Les aigües, en bona part de fosa, es dipositen per famílies d’estanys al SW, els Gento i de Cabdella al NW, els estanys Negres i l' estany de Mainera , drenats pel riu de Peguera els estanys petits de Mainera són drenats pel riu de Berasti, que rep el nom de riu de Mainera a la seva capçalera, al clot de Mainera

L’única referència documental que coneixem d’aquesta església data de l’any 834, en què fou donada pel prevere Dató a l’abat Ananias, i altres germans, tots servents del monestir de Sant Vicenç de Gerri No queden traces d’aquest edifici, ni del seu emplaçament, que devia ésser prop de l’estany de Montcortès El castell Cortès citat en el document del 834 segurament es refereix a Montcortès, motiu pel qual creiem que aquesta església podria ser l’església de Sant Pau in Cortis de la butlla del 1164 atorgada pel papa Alexandre III al monestir de Gerri

No queda aparentment cap vestigi d’aquell castell a l’actual mas de Valric “Belrich”, situat al cim d’un turó, al nord-est de Montescot, el qual, en temps medievals, era vorejat per un estany Al segle XII, anà a mans de la família d’Avalrí Pere Bernat d’Avalrí, 1106-26 Gausbert, el seu fill, 1126-45 El 1222, el vescomte de Bearn, Ramon de Montcada, en guerra contra Nunó Sanç, senyor de Rosselló, el prengué per la força El 1285, Ramon d’Urtx, senyor d’Avalrí, el defensà contra els croats de Felip l’Ardit

Situada al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, al vessant sud-est, entrà en funcionament el 1967 i tancà el 1987 La posada en marxa fou una iniciativa d’Alfons Sagalàs Tenia 30 km de domini esquiable, amb un desnivell de prop de 1000 m, amb el punt més alt a 2900 m Disposava d’un telecadira i sis teleesquís La situació, en una zona de forts vents i la fallida d’un projecte immobiliari, en propiciaren el tancament Alguns espais del seu domini esquiable actualment formen part de l’estació d’Espot Esquí

També conegut com a refugi del Mont-roig, està dedicat a Enric Pujol, alpinista que morí el 1981 durant el descens del Broad Peak 8047 m És situat a la vall de Cardós, a l’esquerra del desguàs de l’estany inferior de la Gallina, a 2287 m, al Pirineu occidental català És un refugi prefabricat d’alumini, no guardat i gestionat per la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya FEEC, que fou inaugurat l’octubre del 1984 Disposa de 18 places i és una excellent base per a ascendir, entre d’altres, als cims del Ventolau i el Mont-roig

S’hi distingeixen dues subunitats de relleu La septentrional és formada per les serres de Sant Julià del Mont 909 m, del Corb 936 m, de Finestres 1027 m i de Rocacorba 992 m La meridional la formen, a l’W, els cingles d’Aiats i de Cabrera 1312 m, l’altiplà del Cabrerès, Caselles 1143 m i Tavertet 1126 m, al Collsacabra mentre que a l’E hi ha l’estany de Banyoles Hi predominen les roques calcàries i la pluviositat és elevada Les aigües de les seves rieres són tributàries del Ter i del Fluvià

Situada a Sant Martí de Provençals, inicialment es dedicava a aprofitaments d’estany El 1914 feu un tracte amb la fàbrica alemanya d’avions Kondor-Taube per fabricar-ne a Barcelona, però l’inici de la Guerra Mundial ho impedí Aleshores, d’acord amb Salvador Hedilla, pilot santanderí, inicià la construcció del model Hedilla basat en el “Vendôme” francès, amb un dels quals el pilot guanyà la Copa Mallorca vol Barcelona-Palma, juliol del 1916 La mort d’Hedilla forçà l’empresa a fusionar-se amb una altra 1918 i perdé el control de la nova firma, Tallers Hereter, que s’arruïnà

Bon coneixedor dels pobles i de les tradicions sobretot de la Catalunya Vella, feu una tasca important de divulgació a través de nombroses conferències i exposicions Fundà l’Editorial Celblau de Torelló Entre les moltes publicacions seves es destaquen les guies muntanyenques i turístiques Bellmunt 1948, Puigsacalm 1952, Les Gorgues, Collsacabra Occidental 1956, Rupit 1972, L’Estany 1974, Sant Jaume de Frontanyà i l’alta vall del riu Merlès 1978, Llegendes de la vall del Ges i els seus contorns 1979, La vall de Torelló 1979, en collaboració amb A Pladevall, El Collsacabra Solcs i…

El 1950 reorganitzà, juntament amb Josep Maria Estany, la secció de polo del Reial Club de Polo de Barcelona Com a membre de la selecció espanyola obtingué el torneig internacional de polo de Teheran 1934 Guanyà les dues primeres edicions del torneig interclubs de polo organitzades pel RCPB i participà en campionats estatals i competicions Presidí durant quatre anys la Federació Catalana de Polo FCP També ocupà la presidència del Comitè Organitzador dels Concursos de Salts Internacionals de Barcelona Com a esquiador competí representant el Club Alpí Núria i aconseguí diversos…

El cabussó collnegre Podiceps nigricollis en plomatge d’estiu, com a la fotografia d’aquest exemplar del delta del Llobregat, és molt característic pel coll negre, les plomes negres del capell i les daurades de darrere els ulls A l’hivern, tot ell és menys acolorit i pot confondre’s, per la mida 28-31 cm, amb el rar cabussó orellut P auritus Noteu també, la lleugera curvatura del bec Ramon Torres Migrador i hivernant escàs, però regular al Rosselló, on se’n troben petits grups en estanys litorals, especialment el de Salses, i més rarament a l’embassament de Vilanova de la Raó i a l’…