Resultats de la cerca

Ha estat investigador del Centre National de la Recherche Scientifique des del 1963 i titular de la càtedra de civilitzacions d’Europa en el Neolític i l’edat del bronze al Collège de France des del 1995 Ha centrat la seva tasca d’investigació en l’estudi del Neolític i l’edat del bronze de la Mediterrània occidental, particularment al Llenguadoc i a Catalunya Entre la seva extensa bibliografia destaca L’Age du Bronze en Languedoc occidental, Roussillon, Ariège 1972, La Balmade Montbolo et le Néolithique de l’Occident méditerranéen 1974, Premiers bergers et paysans de l’Occident…

Debutà el 1963 en el teatre, i el 1966 actuà en Blow-Up , pellícula de Michelangelo Antonioni Dos anys després, durant el rodatge de Slogan , de Pierre Grimblat, conegué Serge Gainsbourg , amb el qual convisqué tretze anys, i esdevingué una icona del París contracultural dels anys seixanta, ciutat on s’installà des dels vint anys Amb Gainsbourg publicà el seu primer disc,  La chanson du Slogan 1969, banda sonora del film, i collaborà en nombroses cançons, entre les quals hi ha  Je t’aime moi non plus 1969 Posteriorment publicà Di Doo Dah 1973, Lolita Go Home 1975, Ex fan des sixties 1978,…

Es donà a conèixer amb una novella que causà commoció pel tema aleshores escandalós un amor lèsbic Le rempart des béguines 1952, a la qual seguiren La chambre rouge 1953, Les mensonges 1956, premi dels Llibreters 1957 i sobretot L’empire céleste 1958, premi Femina sobre els ambients literaris i artístics Posteriorment publicà Lettre à moi-même 1963, La maison de papier 1970, Le jeu du souterrain 1973, Allegra 1976, Dickie-Roi 1980, Un chagrin d’amour et d’ailleurs 1981, La tristesse du cerf-volant 1988, Adriana Sposa 1990, Divine 1991, Sept démons dans la ville 1999…

El 1954 debutà a la Comédie Française i l’any següent ho feu al cinema És especialment remarcable el seu treball amb Claude Lelouch , del qual protagonitzà moltes pellícules Hom pot destacar de la seva abundant filmografia Rocco e i suoi fratelli 1960, de Luchino Visconti La donna scimmia 1963, de Marco Ferreri Le belle famiglie 1964, d’Ugo Gregoretti Trois chambres à Manhattan 1965, de Marcel Carné Vivre pour vivre 1967, de Claude Lelouch Un homme qui me plaît  1969, de Claude Lelouch Traitement de shock 1972, d’Alain Jessua Les Feux de la Chandeleur 1972, de Serge Korber…

El 1956 es traslladà a Roma per estudiar a l’Accademia di Belle Arti, i fixà la residència en aquesta ciutat Inicialment es dedicà a la pintura de números, lletres, fletxes i diferents signes tipogràfic Entre el 1965 i el 1967 restà inactiu Un dels principals impulsors de l’anomenat arte povera  amb coincidències importants amb l’ art pobre  que sorgí a Catalunya, en la seva obra emprà materials de rebuig i objectes quotidians, i fou autor d’obres consistents en carbó exposat en suports o bé dins de recipients llana en recipients de fusta o sacs plens de llegums, arròs o cafè, i el 1969 muntà…

Dirigí alguns curtmetratges i exercí la crítica cinematogràfica abans de renovellar la comèdia espanyola amb Ópera prima 1980 Posteriorment realitzà, entre altres films, Mientras el cuerpo aguante 1981, Sal gorda 1984, El año de las luces 1986, Belle Époque 1992, amb el qual obtingué el premi Sant Jordi 1993 i l’Oscar a la millor pellícula estrangera 1994, Two Much 1995, La niña de tus ojos 1998, premi Goya a la millor pellícula l’any 1999, el documental sobre jazz  Calle 54 2000, El embrujo de Shanghai 2002, el documental El milagro de Candeal 2004, premiat amb un Goya el 2005,  El baile de…

Comte d’Ormesson, pertanyia a una de les famílies de l’aristocràcia francesa Fill d’ambaixador, s’educà a l’estranger i es llicencià en lletres i història a l’École Normale Supérieure de París Agregat de filosofia, durant molts anys compaginà el seu treball a la UNESCO, com a president del Consell Internacional de la Filosofia i les Ciències Humanes 1992-96, amb diferents càrrecs en ministeris del govern francès Fou director general de Le Figaro 1974-77 i, des del 1973, pertangué a l’Académie Française En la seva obra alternen records poetitzats de la seva vida, com Du cǒté de…

Presumptament el seu nom prové de l’expressió alla pavana , que podria haver indicat l’estil paduà de la peça Com alguna dansa anterior, per exemple, la bassadanza , usualment precedia una altra dansa amb la qual -ja fos pel caràcter, el tempo , etc- constrastava saltarello , piva , gallarda Sovint, ambdues danses es basaven en el mateix material melòdic o harmònic Molt similar al passamezzo , possiblement se’n diferenciava més per l’estructura coreogràfica que per la musical Al principi del segle XVI adquirí una gran popularitat i es difongué per Europa al final d’aquest mateix segle…

Nascut durant el setge de Perpinyà, a deu anys ingressà a la cort de Joan II com a patge Del 1479 al 1481 residí a França, potser al servei d’un gran senyor, i aquest darrer any inicià la vida militar al servei de Ferran II i prengué part en la guerra de Granada entre el 1485 i el 1491 estigué al servei dels comtes i ducs de Cardona el 1491, potser a conseqüència d’un desengany amorós, professà en l’orde de sant Francesc, a Lleida, i finalment es traslladà a Barcelona La seva obra literària, editada a Barcelona el 1528 pel seu cosí Miquel Berenguer de Barutell, és redactada, en la seva més…

Nascut durant el setge de Perpinyà, a deu anys ingressà a la cort de Joan II com a patge Del 1479 al 1481 residí a França, potser al servei d’un gran senyor, i aquest darrer any inicià la vida militar al servei de Ferran II i prengué part en la guerra de Granada entre el 1485 i el 1491 estigué al servei dels comtes i ducs de Cardona el 1491, potser a conseqüència d’un desengany amorós, professà en l’orde de sant Francesc, a Lleida, i finalment es traslladà a Barcelona La seva obra literària, editada a Barcelona el 1528 pel seu cosí Miquel Berenguer de Barutell, és redactada, en la seva més…