Resultats de la cerca

Fill de l’arquitecte Gino Pollini, capdavanter del racionalisme a Itàlia, estudià piano i composició, encara que inicià els estudis musicals sense saber encara cap a on encaminaria la seva carrera Aviat, però, manifestà unes notables aptituds per a la interpretació pianística El 1959 guanyà el primer premi del Concurs Pianístic Internacional Ettore Pozzoli, a Seregno, i el 1960, el Concurs Internacional Chopin de Varsòvia, en què rebé la felicitació explícita del president del jurat, A Rubinstein, i el mateix any tocà el primer concert per a piano d’aquest compositor sota la direcció de…

Vida Consta com a clergue sollicitant d’un benefici a la diòcesi de Calahorra en documents dels arxius vaticans datats entre els anys 1419 i 1429 Ja dins l’orde franciscà, el 1449 obtingué el grau de batxiller a la facultat de teologia de la Universitat de París, i s’especialitzà en Sagrades Escriptures Des del 1453, o abans, serví a la capella d’Alfons el Magnànim a Nàpols, i més tard a la del seu successor Ferran I El 1475 el seu nom figura entre els cantors de la capella de Ferran el Catòlic Abans d’abandonar Itàlia, Cornago compongué les dues úniques obres sacres que se li coneixen, la…

De família noble i d’idees liberals, el 1831 fou diputat per Recanati a l’assemblea nacional de Bolonya De vasta cultura —sabia hebreu, grec, llatí, diverses llengües modernes, etc—, traduí Horaci, Virgili i la Batracomiomàquia admirador de la cultura grega, d’Homer i de Dant, se sentia identificat amb Petrarca hom en publicà una edició de les Rime comentada per Leopardi fou influït per Tasso, Alfieri, Monti i Foscolo La seva amistat amb Pietro Giordani i Antonio Ranieri, el darrer amic, i els amors dissortats —era deformat, impotent i malaltís— marcaren en la seva vida una sèrie de fites,…

Nascuda en un ambient marginal, als catorze anys fou finalista en un concurs de bellesa que li donà l’oportunitat d’accedir al món de l’espectacle, on conegué el productor Carlo Ponti , que es convertí alhora en figura paterna i mentor artístic, i amb el qual es casà l’any 1966 Des del 1950 actuà com a extra en una desena de films, i el 1952 protagonitzà el primer llargmetratge, La favorita 1952, adaptació de l’òpera homònima de Donizetti dirigida per Cesare Barlacchi L’any següent aconseguí una certa projecció amb una altra adaptació operística, Aida , sota la direcció de…

Durant la primera meitat del segle XVI, la tradicional situació de marginació de la dona dins el món musical europeu, especialment en l’àmbit de la música religiosa, començà a canviar en certes corts del nord d’Itàlia, on algunes dames de famílies molt importants començaren a destacar com a músics i patrons de les arts en general De fet, fins l’aparició del madrigal a mitjan segle XVI C de Rore i L Marenzio pràcticament no hi ha música composta per a veus femenines A partir de la formació del Concerto delle dame a Fer rara grup de veus femenines agudes creat amb el patronatge d’Alfons II d’…

Biografia Abandonà l’escola a quinze anys i visqué una adolescència i primera joventut entre bohèmia i marginal Es traslladà a París i començà a actuar en el teatre Triomfà com a protagonista de Les valseuses 1973, de Bertrand Blier, i es convertí en un dels més actius i interessants actors europeus, amb prop de 200 títols És també un dels actors europeus no anglosaxons que més sovint ha actuat en produccions nord-americanes Entre els nombrosos premis amb què ha estat guardonat cal esmentar dos premis César del 1981 i el 1991 atorgats, respectivament, per Le dernier métro 1980, de François…

Llicenciat en filosofia i lletres, en l’especialitat de filologia catalana, per la Universitat Autònoma de Barcelona i llicenciat en art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona, el 1968 dirigí el seu primer muntatge, Roots , d’Arnold Wesker Fundador i primer director del Teatre Lliure  1976 i, posteriorment, director del Centro Dramático Nacional 1983-89 i del Théâtre de l’Odéon-Théâtre de l’Europe de París 1990-96 En 1995-96 dirigí la Biennal de Teatre de Venècia i, per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, entre el 1997 i el 1999 fou comissari del Projecte Ciutat del Teatre Del …

Vida Es formà al Conservatori Superior de Música del Liceu gràcies al mecenatge de Josep Antoni Bertrand Fou deixebla d’Eugenia Kemeny, Conxita Badia  i Napoleone Annovazzi, i començà cantant sarsuela, i també interpretà una cantata de Giacomo Carissimi al Gran Teatre del Liceu 1953 i la Novena Simfonia de Beethoven 1954 Posteriorment, per a ampliar els estudis, es traslladà a Florència i a Basilea, i en aquesta ciutat debutà com a cantant d’òpera el 1956 Fins el 1959 interpretà papers d’òpera alemanya a Basilea, a Viena i a Bremen Després del seu pas pel Teatro alla Scala de Milà, el 1962…

Vida Membre d’una nissaga de músics, durant la seva joventut oferí concerts a Estocolm, Uppsala i a la cort sueca, en la qual exercí com a instrumentista fins el 1828 Estudià amb JBE Dupuy, director de l’orquestra de palau Les primeres composicions de Berwald, una fantasia, un septet i un concert per a dos violins, daten del 1817 El 1818 inicià la publicació d’una revista, "Musikalisk journal", on presentà algunes de les seves obres de saló Desitjós de millorar la seva formació, durant força temps sollicità en va que se li permetés realitzar un viatge d’estudis Això no fou possible fins que…

Vida Fou el representant més important del panorama operístic italià del principi del segle XIX, lloc que ocupà sense rival fins l’arribada dels primers èxits de G Verdi El seu estil entroncà clarament amb la tradició de l’òpera italiana de la centúria anterior, però en les últimes òperes s’aprecià una tendència cap al drama romàntic La donna del lago o la grand opéra Guillaume Tell Tot i que l’estil rossinià és molt personal i fàcilment identificable, suposà l’establiment d’uns esquemes que serviren de model indiscutible per a l’òpera italiana de la primera meitat del segle…