Resultats de la cerca

Director de la revista La Cassette , collaborà en nombrosos diaris i revistes Publicà novelles com ara Boulevard 1956, Les années secrètes de la vie d’un homme 1984, o Le Cygne noir 1995 Les allumettes suédoises 1969, la seva novella més celebrada, i autobiogràfica en gran part, donà lloc a un cicle sota el títol general de Le Roman d’Olivier , que incloïa, entre d’altres, Les noisettes sauvages 1974, Les fillettes chantantes 1980, Olivier et ses amis 1993 i Les Trompettes guerrières 2007 Publicà també reculls de poesia Les fêtes solaires 1955, Dédicace d’un navire…

Feu estudis de dret a Tolosa de Llenguadoc i es doctorà a París 1899, on s’havia integrat ja a la vida literària Formà part del grup de La Pléiade Traslladat com a jutge a Madagascar, hi residí habitualment fins el 1934, any que es jubilà Hi fundà la revista mensual  18° de Latitude Sud És autor de diversos reculls de poesia en llengua francesa, de to classicitzant i inspirada pel país natal Le Jardin de la sagesse 1906, Les beaux jours 1913, Le livre des regrets 1920, Cadences 1925, Poésies 1936 i Suite galante 1949 El 1936 obtingué el Grand Prix de Littérature de…

Vida Orfe des de petit, inicià estudis musicals com a nen cantor de Sant Salvador, a Ais de Provença Molt aviat començà a escriure obres religioses i de cambra Al collegi dels jesuïtes d’Ais descobrí el repertori sacre de FJ Haydn, WA Mozart i L Cherubini, juntament amb les opéras comiques que de vegades eren adaptades com a peces religioses Viatjà a París per ingressar al conservatori, on estudià amb Millault i FJ Fétis, i orgue amb F Benoist No sembla que reexís gaire en els seus estudis, i en acabar-los, es trobà en una situació econòmica compromesa Potser per aquesta causa…

Al seu primer llibre, Le devoir et l’inquiétude 1917, exposava les seves opinions pacifistes Formà part dels ambients avantguardistes del dadaisme, i posteriorment contribuí a la fundació del moviment surrealista Mourir de ne pas mourir 1924 és el preludi líric al to intimista de Capitale de la Douleur 1926 Les obres següents, de vegades escrites en collaboracions amb Breton i Char, tot i que obeeixen el credo surrealista, conserven un caràcter molt personal El 1930 es replantejà la seva actitud enfront de la societat i passà de la rebellió metafísica del surrealisme a un…

Iniciat en el teatre, es donà a conèixer el 1956 amb la pellícula Et Dieu créa la femme , de Roger Vadim, i més tard amb Les liaisons dangereuses 1960, del mateix director, bé que Il sorpasso 1962, de Dino Risi, representà la consolidació de la seva fama internacional El 1968 fou premiat a Berlín per L’homme qui ment , d’Alain Robbe-Grillet, i l’any següent ho fou a Canes per Z , de Costa-Gavras Altres films seus són Un homme et une femme 1966, de Claude Lelouch Il grande silenzio  1968, de Sergio Corbucci Ma nuit chez Maud 1969, d’Éric Rohmer Il conformista 1970, de Bernardo Bertolucci  L’…

Rebé la formació musical primer del seu pare, metge aficionat a la música, i després, de Sébastien Boixet, organista de la catedral de Montpeller El 1853, a l’edat de nou anys, ingressà al Conservatori de París, on fou alumne de F Halévy composició i, posteriorment, d’AF Marmontel piano i F Benoist orgue El 1857 guanyà el primer premi de piano del conservatori, i el 1860, el Premi de Roma amb la cantata Le Czar Ivan IV Durant la seva estada a Itàlia compongué la cançó Mandolinata , que li donà una gran popularitat i que després incorporà a Le passant , la seva…

Abandonà els estudis de medicina per a dedicar-se a escriure drames en un estil deutor d’Eugène Scribe Com aquest, aconseguí els primers èxits amb vodevils i comèdies lleugeres, alguns de to marcadament reaccionari Posteriorment conreà el drama medievalitzant i patriòtic El 1878 fou elegit membre de l’Académie Française Molt exigent pel que fa a l’acompanyament musical de les seves obres, requerí la collaboració de compositors de renom, com ara Jacques Offenbach La haine , 1874 i Jules Massenet Le crocodile , 1886 Escriví alguns llibrets, dels quals destaquen Le Roi Carotte 1872, òpera amb…

Estudià literatura a la Sorbona i música privadament L’any 1958 fou nomenat vicepresident de la Societat Internacional per a la Música Contemporània i posteriorment exercí de crític en "Le Monde" i "Le Figaro littéraire", com també en revistes estrangeres, entre les quals "Melos" i "Musical America" Així mateix, a partir del 1958 organitzà els concerts Musique d’aujourd’hui al Théâtre National Populaire de París Redactor de monografies acadèmiques d’estil enciclopèdic R Strauss , 1949 J Brahms , 1955 F Liszt , 1960 H Wolf , 1967 La musique allemande , 1967 Webern ,…