Resultats de la cerca

Situada sobre una cala de l’est del golf de Gènova, té indústria pesquera i conreus d’oliveres El 1426 el duc de Milà, Felip Maria Visconti, cedí aquest port i el de Porto Venere a Alfons IV de Catalunya-Aragó, el qual, en compensació, renuncià a les seves aspiracions a l’illa de Còrsega Després de la derrota de Ponça, però, el rei català hagué de retornar aquestes bases marítimes 1435

Aquestes emissions eren emprades en el comerç amb el món àrab i eren ben lucratives pel rebaix de contingut d’argent que hom hi practicava Jaume I n'autoritzà emissions a Montpeller, Lleida, Mallorca i València Al s XV, Alfons el Magnànim ordenà que la ciutat de València encunyés moneda d’argent que imités la del regne de Granada Els sobirans rebien un guany que hom estipulava en una quantitat per marc d’argent encunyat

Fill de Miquel, probablement fou ell, i no pas el pare, l’enviat per Jaume II com a ambaixador a Bugia, el 1316, i davant del rei d’Armènia, el 1319 Fou un dels capitans de l’estol amb què l’infant Alfons conquerí Sardenya, i pels seus serveis rebé la batllia de Càller 1334 i, entre altres, el lloc de Giba 1336, que li foren, però, disputats per l’expropietari, el comte de Donoratico

Fill de Felip II August i d’Elisabet d’Hainaut, es casà 1200 amb Blanca, filla d’Alfons VIII de Castella El 1214, quan encara era delfí, derrotà Joan I d’Anglaterra a la Roche-aux-Haines El 1215 li fou oferta la corona anglesa pels barons rebels desembarcà a Anglaterra, però fou derrotat a Lincoln 1217 El 1224 expulsà els anglesos del Poitou i la Gascunya, i el 1226 participà en la croada albigesa

Fou un dels membres principals del consell reial de Jaume I de Catalunya-Aragó Assistí a les conquestes de València 1238 i de Xàtiva 1244 i al signament del tractat d’Almirra 1244 Fou jutge en la disputa entre Jaume I i l’infant Alfons, juntament amb uns altres nobles El 1257 Jaume I el nomenà procurador reial del Regne de València Contribuí econòmicament a la frustrada expedició de Jaume I a Terra Santa 1269

Són famosos els dotze miracles montserratins que consten en un manuscrit de Ripoll del segle XII, així com els de la primera part del Llibre Vermell de Montserrat 1396 La difusió als Països Catalans del llibre de miracles de Gautier de Coincy, de les Cantigas d’Alfons X de Castella i d’altres reculls europeus, sobretot marians, estimulà als santuaris del país la confecció de llibres de miracles a partir dels segles XIV i XV

Tingué la collaboració de diversos professors M Tarradell, J Reglà, R Trias i Fargas fou la plataforma on es donà a conèixer la que aleshores es presentava com a “nova generació” valenciana Enric Solà, Alfons Cucó, Lluís Aracil, Manuel Ardit, Rafael Ninyoles, Joan Riera, Eliseu Climent, Josep V Marquès, Vicent Álvarez, Varià Miralles, etc Pel març de 1963 en fou represa l’edició, gairebé exclusivament en castellà Els redactors del primitiu “Diàleg” fundaren llavors Concret

Difós a França a partir del 1815, pretenia d’establir un govern constitucional que equilibrés la llibertat i l’autoritat, la monarquia i el règim representatiu Formulada la teoria per Royer-Collard, el grup polític a què donà lloc desaparegué el 1848 Els doctrinaris espanyols durant els regnats d’Isabel II i d’Alfons XII defensaren la propietat privada, la primacia de l’ordre públic i el respecte a les classes dirigents

Fou creat arran de les discrepàncies entre els cantaires del Centre Català de Montevideo , les quals causaren, també, el naixement d’un altre grup, la Societat Coral Catalunya Nova Tenia la seu social al bell mig de la capital uruguaiana, a la coneguda plaça de Cagancha Cal subratllar la seva intensa activitat, no només de caràcter musical, als principals centres culturals d’aquesta ciutat Estava presidida per Alfons Prats, Josep Serrat i Vicenç Bonastre

Format a l’escola de belles arts de Cadis, on decorà el Gran Teatro i algunes esglésies Es presentà, amb èxit, a l’Exposición Nacional de Madrid del 1912, any que s’establí a Barcelona El 1922 s’installà definitivament a Madrid, on fou director de l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando Bàsicament retratista — pintà Alfons XIII, el 1928 — , evolucionà des d’un cert decadentisme cap a un realisme tou