Resultats de la cerca

Havent entrat a l’orde dominicà 1879, fou actiu promotor de l’estudi crític de la Bíblia en el camp catòlic, tot i les dificultats amb què topà per part de l’integrisme catòlic Fundà, a Jerusalem, l’École Pratique d’Études Bibliques 1890 i la “Revue Biblique” 1892 Entre les seves moltes obres es destaquen Méthode historique 1911, els comentaris als quatre Evangelis Marc, 1911 Lluc, 1921 Mateu, 1923 Joan, 1925 i Introduction à l’étude du Nouveau Testament , en tres volums 1933-37

Estudià a l’Acadèmia Musical i al Conservatori de Ginebra, centre on fou alumne de G Delaye harmonia, contrapunt i instrumentació, A Mottu piano i O Barblan orgue i composició Organista entre el 1916 i el 1970 de l’Església Nacional Protestant de Ginebra, fou el fundador de la Societat Bach Combinà aquestes activitats i les de crític musical i compositor De la seva producció, notablement àmplia, cal destacar el drama bíblic El Misteri d’Abraham 1927 i el Concert per a piano i orquestra 1963-64

Seguint l’estela marcada per Pere Guisset, escriu obres de caràcter popular i costumista, però amb un marcat esperit crític i de denúncia de l’expoliació del país, que han tingut èxit arreu de Catalunya del Nord Ha estrenat les peces teatrals El vi de l’Anton 1977, Vinçà 1978, Tresserres 1979 i Illa de Tet 1981 i el guió El xicot pelut 1993 També ha fet incursions en la novella, en francès, amb Les scorpions de Corbera 1980 i L’homme de Cosprons 1982

Crític literari i d’art de diversos diaris de Miami, on resideix, és autor de poesia El azoro , 1964 Para domar a un animal , 1982 Juicio de residencia , 1982 El prisma de la razón , 1990 Cabos sueltos , 1997 i Poesía en tres paisajes , 2000, entre d’altres, assaig Órbita de Lezama Lima , 1966 Al curioso lector , 1996 i Autorretrato a trancos , 1996 i narració Las traiciones del recuerdo , 1996 i El día más memorable , 1999, a més d’un Diccionario de la literatura cubana 1980

Estudià a París amb Ernest Guiraud Aviat es destacà com a compositor, i el 1897 el seu scherzo simfònic L’apprenti sorcier assolí un èxit tal, que ha restat al repertori habitual d’orquestra Influït per Wagner a l’òpera Ariane et Barbe-Bleue 1907 i al “poema dansat” La Péri 1912, restà, però, atent als nous corrents musicals Fou crític musical de diverses revistes el 1948 hom publicà el recull Écrits de Paul Dukas sur la musique Un dels seus deixebles fou Olivier Messiaen

La reunió té una durada relativament curta, i hom evita qualsevol control de tipus crític, tant subjectiu com a nivell exterior Hom recull els distints suggeriments, en presència d’un especialista en el tema central, sense consignar-ne l’autor En la pràctica s’ha mostrat com un mètode eficient, sobretot per a la recerca d’eslògans i el millorament de certes tècniques de venda També ha trobat aplicació en els processos d’elaboració de decisions en altres camps Aquest terme fou aportat pel publicista Alex Osborn 1939

Fill del pedagog i crític d’art  Lluís Folch i Torres Especialitzat en trastorns psicològics, socials o educatius de la infància i de l’adolescència, fou fundador i director dels serveis de psiquiatria infantil de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau 1941-80 i de l’Hospital de Sant Joan de Déu 1960-62 i professor de la Universitat de Barcelona 1956-82 Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans El 1988 rebé la medalla President Macià de la Generalitat de Catalunya i el 1993 la Creu de Sant Jordi

Conreà diversos gèneres, des de la comèdia Zazie dans le métro , 1960 Viva María , 1965, fins al reportatge Calcutta , 1969, on mantingué la constant d’un profund sentit crític Ha dirigit també Ascenseur pour l’échafaud 1957, premiat a Canes, Les amants 1958, Le feu follet 1963, Le voleur 1965, Le souffle au coeur 1970, Pretty Baby 1978, Atlantic City 1980, My Dinner with André 1981, Au revoir les enfants 1987, Lleó d’Or de Venècia, Milou en Mai 1989, Damage 1992 i Vanya on 42nd Street 1994

Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on fou deixeble de Miquel Mas i Bargalló El 1894 fou nomenat professor de guitarra de l’Escola Municipal de Cecs de Barcelona, centre que dirigí a partir del 1910 El 1903 ingressà al cos de professors de l’Escola Municipal de Música Desenvolupà parallelament una carrera important com a concertista Fou crític musical del diari El Día Gráfico de Barcelona És autor de diverses composicions per a guitarra, algunes de les quals transcriví per a petita orquestra, entre les quals destaca una Serenata de Andalucía

Fill de mallorquins, residí des d’infant a Palma Mallorca Es formà a l’Escola d’Arts i Oficis i en un taller d’escultura Exposà per primer cop el 1957, a Palma Fou cofundador del Grup Tago Interessat per Giacometti, Moore i Manzú, conreà un figurativisme molt esquematitzat, que hom ha relacionat amb l’escultura gòtica i amb El Greco, i que se centra en la figura humana Exposà en diversos països europeus i americans Molt crític amb el món de l’art oficial, abandonà Mallorca i passà a residir a Albacete