Resultats de la cerca
Es mostren 22532 resultats
El que cal saber de la dèrmato-miositis
Patologia humana
La dèrmato-miositis és una malaltia del teixit conjuntiu que provoca alteracions inflamatòries als músculs i la pell Tot i que de vegades la diagnosi de la malaltia requereix pocs estudis complementaris, no ha de sorprendre que s’efectuïn exploracions diverses, ja que en alguns casos cal investigar la presència d’un càncer que acompanyi la malaltia Llavors el tractament del càncer pot guarir la dèrmato-miositis En general, el metge sollicita estudis, amb periodicitat, per controlar d’una manera adequada el tractament Així, pot saber quina és l’eficàcia dels medicaments prescrits…
El que cal saber de la malaltia de Paget
Patologia humana
La malaltia de Paget és un trastorn dels ossos de causa desconeguda i caracteritzat pel fet que la seva evolució inclou períodes de destrucció del teixit ossi que s’alternen amb d’altres de formació de teixit ossi anormal, la qual cosa provoca deformació i fragilitat dels ossos Encara que la malaltia afecta el 4% de les persones adultes, en un 90% dels casos no origina símptomes i passa inadvertida Quan no provoca molèsties i és descoberta casualment en investigar una altra afecció, no cal que se segueixi cap mena de tractament La malaltia de Paget incrementa la fragilitat dels ossos de…
marc
Numismàtica i sigil·lografia
Física
Unitat ponderal establerta a l’edat mitjana per a substituir la lliura com a base per a la talla de les monedes.
El seu pes real com passava amb el de la lliura era diferent segons els llocs era equivalent a un pes comprès entre 230 i 280 g El pes teòric era de nou unces de la lliura romana afeblida hom considera, també, que correspon a vuit unces de lliura tendera Les divisions del marc eren també distintes segons el lloc Així, el de Barcelona es dividia en 8 unces, o 32 quarts, o 128 argenços, o 4 608 grans i el de València, en 8 unces, o 192 diners, o 4 608 grans Hom troba el marc documentat, tant a Alemanya com a França, ja des del s XI Per la importància d’algunes fires, els marcs…
canvi cultural
Sociologia
Modificació de la cultura a través del temps.
Tot i que els canvis culturals i els socioestructurals canvi social siguin interdependents, llur estudi separat és justificat per raons metodològiques El canvi cultural abasta un univers amplíssim d’esdeveniments, i ja amb els primers sociòlegs Montesquieu i Adam Ferguson en sorgí l’estudi, el qual, juntament amb la creença en el progrés, determinà la formulació d’influents teories sobre l’evolució de la cultura com, per exemple, les de Saint-Simon i Auguste Comte Més endavant, la teoria marxista de les ideologies plantejà la qüestió en termes de la dependència entre aquest…
impersonal
Gramàtica
Dit del verb o dels temps verbals usats sense referència a cap subjecte.
Són conjugats només en la tercera persona del singular o del plural i donen lloc a diverses proposicions, també impersonals Les unipersonals , que expressen fenòmens naturals, són les més impersonals i hom les construeix amb verbs defectius, conjugats només en tercera persona del singular plou, neva, trona, llampega Les formals són construïdes també en tercera persona del singular, però amb verbs normalment no impersonals que solen indicar vagament existència o presència hi ha molta gent fa fred fa molts anys Les eventuals són proposicions en les quals el subjecte és desconegut, callat…
extremitat
Anatomia animal
Apèndix del cos dels vertebrats que serveix per al desplaçament i la prensió.
Els vertebrats tenen dos parells d’extremitats, un d’anterior o toràcic i un de posterior o pelvià En els peixos tenen forma d'aleta, de la qual sembla que deriven les extremitats caminadores dels vertebrats terrestres Les extremitats dels tetràpodes ja tenen les cintures relacionades amb la columna vertebral, i en tots ells són constituïdes segons un mateix patró general Tant si és anterior com posterior, una extremitat consta d’una part adherida a la cintura i formada per un sol os llarg, l' húmer o el fèmur , un segon segment, amb dos ossos, el radi i el cúbit , o bé la tíbia…
Josep Maria Farràs
Música
Trompetista de jazz català.
Es formà en el marc del Club de Jazz d’Amics de les Arts i a les Joventuts Musicals de la seva ciutat natal A partir del 1959 s’integrà en els grups The Blue Angels i Modern Jazz Quintet i Sextet, entre d’altres El 1972 obtingué el premi al millor solista al concurs de grups no professionals del Donostiako Jazzaldia Durant els anys setanta collaborà amb solistes importants, com ara Pony Poindexter, amb qui gravà Pony Poindexter a Barcelona 1972, Slide Hampton, Johnny Griffin i Tete Montoliu Enregistrà també algun tema per al disc Jam-Session al natural 1974 Els anys vuitanta formà la Jai Jazz…
Jean-Pierre Rampal
Música
Flautista francès.
Es formà amb el seu pare, Joseph Rampal, que era professor del Conservatori de Marsella Més tard amplià els seus estudis al Conservatori de París, on es diplomà l’any 1944 Abans de la Segona Guerra Mundial feu ja alguna actuació i el 1942 cofundà el Quintet de Vent de París Del 1947 al 1951 fou membre de l’orquestra de l’Òpera de Vichy, i a partir del 1955, flauta solista de l’orquestra de l’Òpera de París El 1958 començà a impartir classes a l’Acadèmia International d’Estiu de Niça, i des del 1969, al Conservatori de París Feu concerts arreu del món, i actuà nombroses vegades a…
Giacomo Lauri-Volpi
Música
Tenor italià.
Estudià a l’Acadèmia de Santa Cecília de la seva ciutat natal i debutà a Viterbo el 1919 en el paper d’Arturo d' I Puritani , sota el pseudònim de Giacomo Rubini Un any després cantà Manon , de J Massenet, a Roma i el 1922 es presentà com a duc de Màntua Rigoletto al Teatro alla Scala de Milà, escenari on cantà al llarg de tres dècades En 1923-33 fou membre de la companyia de la Metropolitan Opera House de Nova York, on cantà vint-i-sis òperes al llarg de 232 representacions i on estrenà les versions americanes de Turandot 1926 i de Luisa Miller 1929 Actuà al Covent Garden de…
folia
Música
Terme que designa un tipus de dansa, de cançó dansable o un conjunt de variacions instrumentals sobre un baix obstinat, en compàs ternari.
Folia © Fototecacat/ Jesús Alises Aquestes variacions foren molt populars des del 1670 fins al final del Barroc El nom de folia està documentat per primer cop en escrits portuguesos del final del segle XV Originàriament, era una dansa o cançó ballada associada a Espanya, molt viva i arrauxada, de metre ternari i amb freqüents hemiòlies S Covarrubias Orozco, a Tesoro de la lengua Castellana 1611, justifica el seu nom - folia , ‘follia’ en català- dient que "és l’apropiat per a aquesta dansa perquè qui la balla sembla que sigui foll" Com tantes altres danses, amb el temps la folia passà a ser…