Resultats de la cerca
Es mostren 15976 resultats
Germà Lorente i i Guarch
Cinematografia
Director cinematogràfic.
Llicenciat en dret, publicà la novella Luz en la distancia 1954 i fou crític cinematogràfic en les publicacions Imágenes 1954-61, Cine Mundo , Bages 1953-63, Arcinema 1956-60, Arte nuevo Revista cinematográfica 1958 i Otro Cine 1952-75 Després s’associà amb Enric Esteban per constituir la distribuïdora i productora Este Films Des del 1956 hi treballà com a productor executiu i coguionista d’ Un tesoro en el cielo 1956, Miquel Iglesias, A sangre fría 1959, Joan Bosch i No dispares contra mí 1961, José María Nunes, abans de rodar el seu primer llargmetratge, Antes de anochecer 1964, influït…
,
Ignacio Duato Barcia
Dansa i ball
Ballarí i coreògraf.
Començà a estudiar dansa a la Rambert School de Londres, des d’on Maurice Béjart l’incorporà als seus Ballets du XXe Siècle Completà la seva formació a Brusselles i a Nova York Des del 1981 fins al 1990 treballà al Nederlans Dans Theater contractat per Jiri Kylian, i aquest darrer any entrà com a director artístic i de coreografia del Teatro Lírico Nacional de Madrid, institució que remodelà i rebatejà com a Compañía Nacional de Danza, càrrec del qual dimití l’any 2010 L’any 1983 creà la seva primera coreografia, Jardí tancat , amb Maria del Mar Bonet Des d’aleshores ha…
nestorianisme
Cristianisme
Doctrina teològica que sosté que hi ha dues persones, divina i humana, en el Verb encarnat.
Pren el nom del patriarca Nestori de Constantinoble, el qual, per tal de defugir el perill de caure en l'apollinarisme i per tal de defensar la veritable divinitat i la veritable humanitat de Crist, refusà el terme theotokos mare de Déu, aplicat a Maria, perquè confonia ambdues realitats Fora d’aquest refús, la teologia de Nestori permet una lectura perfectament ortodoxa i tradicional Afirma palesament la unitat de Crist, preferint, però, el terme “conjunció” al terme “unió” i denunciant la fórmula de Ciril d’Alexandria “unió hipostàtica” com a portadora de monofisisme El temps…
Miquel Mir i Noguera
Literatura catalana
Escriptor.
Jesuïta 1857, estudià humanitats a Loiola, filosofia a Lleó i teologia a Anglaterra, on fou ordenat de sacerdot, i a Banyoles A partir del 1873 residí a Madrid Després de diversos conflictes amb els superiors per les seves tendències filoliberals fou enviat al collegi de Puerto de Santa María Cadis el 1882, però l’any següent tornà a Madrid Destinat tot seguit a Saragossa, continuà enfrontat amb els superiors de la Companyia de Jesús i el 1891 en sortí Membre de l’Academia Española des del 1886, s’establí a Madrid com a sacerdot Escriví nombroses obres de teologia, d’ascesi i sobre altres…
Oriol M. Diví

Oriol M. Diví
© Abadia de Montserrat
Disseny i arts gràfiques
Cristianisme
Nom de religió del monjo i gravador Pere Diví i Coll.
Estudià dibuix i pintura a l’Acadèmia Baixas de Barcelona i s’ordenà sacerdot l’any 1952, durant el Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona, i el 1956 ingressà al monestir de Montserrat, i s’especialitzà en l’art de la xilografia sota la direcció d’Antoni Ollé Pinell al Conservatori de les Arts del Llibre A partir del 1964 començà la seva producció artesanal d’exlibris, art en el qual arribà a excellir L’any 1985, la Biblioteca de Catalunya li dedicà una exposició monogràfica, i el 1993 obtingué el primer premi de la Biennal Itàlia-Espanya d’Ortona Fou convidat a exposar a les ciutats…
Max Glaenzel Ribas
Teatre
Escenògraf.
Estudià al centre d’art i disseny Escola Massana i el 1993 debutà com a escenògraf teatral, en collaboració amb Estel Cristià, amb qui conitnua collaborant, amb el muntatge de la companyia Rebeca de Winter, Yvonne, princesa de Borgonya , de Witold Gombrowicz, dirigit per Josep Maria Mestres Els seus treballs s’han presentat regularment en teatres com la Sala Beckett, el Teatre Nacional de Catalunya o el Teatre Lliure, en obres com Dissabte, diumenge i dilluns , d’Eduardo de Filippo, amb direcció de Sergi Belbel 2003 Ròmul El Gran de Friedrich Dürrenmatt, amb direcció Carles…
Estel Cristià
Teatre
Escenògrafa.
Estudià al centre d’art i disseny Escola Massana i el 1993 debutà com a escenògrafa teatral en collaboració amb Max Glaenzel, amb el qual ha continuat collaborant, amb el muntatge de la companyia Rebeca de Winter Yvonne, princesa de Borgonya , de Witold Gombrowicz, dirigit per Josep Maria Mestres Els seus treballs s’han vist regularment a la Sala Beckett, el Teatre Nacional de Catalunya o el Teatre Lliure en obres dirigides per Sergi Belbel, Àlex Rigola, Carlota Subirós, Toni Casares o Roger Bernat Destaquen Dissabte, diumenge i dilluns , d’Eduardo de Filippo, Les falses…
Mark Ravenhill
Teatre
Dramaturg anglès.
Estudià literatura anglesa i teatre a la Universitat de Bristol A la dècada dels anys noranta es convertí en un dels dramaturgs britànics d’èxit més controvertits, i fou catalogat pel crític Aleks Sierz com un dels tres principals representants juntament amb Sarah Kane i Anthony Neilson del que Sierz anomenà teatre in-yer-face , que als anys noranta es caracteritzà per produir obres amb representacions explícites de la violència i el sexe La seva producció se centra en personatges contemporanis a l’autor, amb temàtiques socials i polítiques d’actualitat, com ara la diversitat sexual o el…
Alfons Flores i Tarrés
Teatre
Escenògraf.
Començà la seva carrera professional com a escenògraf el 1978 amb el muntatge de La zapatera prodigiosa de Federico García Lorca a càrrec del grup de teatre GAT, del qual és cofundador Entre d’altres, ha treballat amb creadors escènics de gran renom internacional que es caracteritzen per un radical segell visual en els seus muntatges, com ara La Fura dels Baus Quartett , de Luca Francesconi, Le Grand Macabre , de György Ligeti o Ascenso y caída de la ciudad de Mahagonny de Kurt Weil i Bertolt Brecht o Calixto Bieito Don Giovanni de W A Mozart, Macbeth , de William Shakespeare o Wozzeck , d’…
Jesús Murgui i Soriano

Jesús Murgui i Soriano
© Conferencia Episcopal Española
Cristianisme
Clergue.
Estudià al Seminari Metropolità de València i fou ordenat prevere pel llavors arquebisbe de València, José María García Lahiguera, al setembre del 1969 Assolí la llicenciatura en teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca l’any 1970 i, vuit anys més tard, es doctorà a la Universitat Gregoriana de Roma Coadjutor i rector de diverses parròquies a l’arxidiòcesi de València, féu tasques com a consiliari al Moviment Escolta i entre els membres de l’organització juvenil d’Acció Catòlica El 1993 fou nomenat vicari episcopal de la vicaria Llíria-Via Madrid Tres anys més tard, el 25 de març de…