Resultats de la cerca
Es mostren 362 resultats
Una feliç fusió d’elegància i popularitat”. 1350-1450
Els millors escriptors del primer gran moment de la cultura catalana segles XIV-XV tenen en comú, d’una banda, una bona formació universitària –primer a Lleida i a València, i després a Bolonya, París i Oxford– i, de l’altra, una clara vocació de ser escoltats i llegits per un públic relativament ampli i popular Els clàssics catalans a Europa És el que Carles Soldevila afirmava referint-se a Anselm Turmeda “Una curiosa i feliç fusió d’elegància i popularitat” En conseqüència, els originals d’aquests escriptors van ser primer molt copiats i llegits I a partir dels anys 1470-1500, molt editats…
Raymond Foulché-Delbosc
Literatura catalana
Hispanista llenguadocià.
Fundà i dirigí la “Revue Hispanique” 1894-1933, on publicà molts dels seus treballs d’investigació, principalment orientats cap a la recerca de fonts i als estudis bibliogràfics Bibliographie des voyages en Espagne et en Portugal , 1896 Bibliographie hispano-française , 1912-14 Bibliographie de Jacinto Verdaguer , 1912 i Manuel de l’hispanisant , 1920-25, en collaboració amb L Barrau-Dihigo i a l’edició de textos de la versió francesa de la Disputa de l’ase , d’Anselm Turmeda, 1911, i d’ Els mestres de València , de Gaspar Guerau de Montmajor, 1915 Participà al Primer Congrés…
Ramir Escofet i Cuscó
Música
Compositor català.
Ingressà a l’orde benedictí del monestir de Montserrat el 1892 tot prenent el nom de Ramir De formació bàsicament autodidàctica, compongué una quantitat força notable de música religiosa Gràcies a ell l’escolania montserratina veié augmentat el seu repertori, tant amb peces del mateix Escofet com amb obres polifòniques descobertes arran dels seus estudis d’antics mestres de l’escolania En aquest sentit, cal destacar la seva activitat de recuperació i transcripció d’obres de música antiga conservades al monestir de Montserrat En la tasca pedagògica fou ajudat pel seu germà, Plàcid, antic…
Raymond Foulché-Delbosc
Història
Lingüística i sociolingüística
Hispanista llenguadocià.
Fundà i dirigí la Revue Hispanique 1894-1933, on publicà la majoria dels seus treballs d’investigació, principalment orientats cap a l’edició de texts, la recerca de fonts i els estudis bibliogràfics, entre els quals cal remarcar la Bibliographie des voyages en Espagne et en Portugal 1896, la Bibliographie de Góngora 1908, la Bibliographie de Jacinto Verdaguer 1912 i la reedició de la versió francesa de la Disputa de l’ase , d’Anselm Turmeda 1911, i d' Els mestres de València , de Gaspar Guerau de Montmajor 1915 També és autor d’un Abrégé de grammaire catalane 1902 i de l’útil…
Enric I d’Anglaterra
Història
Rei d’Anglaterra (1100-1135).
Tercer fill de Guillem I, obtingué la corona després de la mort del seu germà Guillem II, ignorant, però, els drets del germà gran, el duc Robert II de Normandia, el qual intentà de recuperar per la força el poder a Anglaterra i preparà una invasió, però fou vençut a Tinchebrai 1106 i empresonat Normandia fou, així, incorporada a la corona Enric concedí una àmplia carta de llibertats, però reforçà alhora el poder de la monarquia S'afrontà amb l’Església per la qüestió de les investidures, que el portà a renyir amb l’arquebisbe de Canterbury, Anselm, amb el qual arribà més tard a…
Henri de Lubac
Cristianisme
Teòleg jesuïta francès.
Professor de la facultat teològica de Lió i un dels teòlegs influents en el concili II del Vaticà, entre les seves obres destaquen Catholicisme 1938, Le drame de l’humanisme athée 1945, Surnaturel 1946, diversos escrits sobre exegesi medieval i sobre Teilhard de Chardin, L’Église dans la crise actuelle 1969, Paradoxe et Mystère de l’Église 1967, Athéisme et sens de l’homme Une double requête de ''Gaudium et spes ' 1968, La foi chrétienne 1969, Les églises particulières dans l’Église universelle 1971 El seu interès per la història de la teologia se centrà en Pic de la Mirandole 1974, La…
Rupert de Deutz
Cristianisme
Teòleg alemany.
Monjo benedictí a Lieja i a Siegburg, i abat a Deutz Escriptor fecundíssim, és autor de diferents comentaris bíblics i d’altres obres, entre les quals cal esmentar De divinis officiis , per la seva difusió, De voluntate Dei i De omnipotentia Dei , per la controvèrsia amb Anselm de Laon i Guillem de Champeaux, i De gloria filii hominis super Matthaeum , per la posició antiadopcionista de l’autor Com a escriptor, ocupa un lloc notable en el pensament antiaugustinià, antidialèctic i poc sistemàtic preescolàstic i en la reforma eclesiàstica Amb una concepció molt cristocèntrica de la…
Calila i Dimna
Títol de la versió àrab d’una col·lecció d’apòlegs d’origen indi, alguns dels quals coincideixen amb diverses faules del Panchatantra
.
La collecció fou traduïda al s VI del sànscrit al pahlavi , i Ibn al-Muqaffa’ en féu aquesta versió àrab al s VIII, la qual serví de base a les nombroses traduccions posteriors, com la persa, la siríaca, la grega, l’hebrea i la castellana El text hebreu fou traslladat al llatí al s XIII per Giovanni da Capua, i d’aquesta versió en sorgiren d’altres de redactades en diverses llengües europees D’intenció moralitzant i didàctica, la majoria dels apòlegs són protagonitzats per animals que representen situacions humanes Tingué un ressò extraordinari en tota la literatura fabulística occidental, i…
Estanislau de Kostka Aguiló i Aguiló

Estanislau de Kostka Aguiló i Aguiló
© Fototeca.cat
Història
Arxivística i biblioteconomia
Cristianisme
Erudit i bibliòfil.
Fill de Tomàs Aguiló i Forteza , es llicencià en dret a València 1879 Fou director de l’Arxiu Històric de Mallorca 1895 i de la Biblioteca Provincial de Palma 1902 Collaborador de Josep M Quadrado, fou secretari 1886-95 i president 1899-1917 de la Societat Arqueològica Lulliana i director del seu Bolletí 1901-17, en què publicà la majoria dels seus treballs històrics relatius a l’illa Collaborà també a Museo Balear , La Almudaina , Revista de Menorca o La Veu del Montserrat , i és autor de l’estudi biogràfic Fra Anselm Turmeda 1885 En morir, donà la seva biblioteca i la seva…
,
ontologisme
Filosofia
Doctrina segons la qual l’ésser, les idees eternes i universals, constitueixen l’objecte immediat i directe de la ment i només mitjançant la comprensió quasi-intuïtiva d’aquest objecte poden ésser copsats intel·lectualment els altres objectes del coneixement (hom veu totes les coses en l’ésser).
Bé que l’ontologisme sorgeix al s XIX com a reacció a l’idealisme i en oposició al psicologisme de tipus cartesià, no és just d’identificar-lo amb el realisme ni és sovint aliè a una certa tendència psicologista això darrer, per exemple, és el que critica VGioberti en l’actitud d’ARosmini-Serbati relativa al coneixement de Déu per l’home La primacia de l’ontològic sobre el gnoseològic i epistemològic pot certament trobar en Plató, sant Agustí, sant Anselm i altres uns destacats antecessors tanmateix, pròpiament hom pot parlar d’ontologisme només en relació amb NMalebranche i…
Paginació
- Primera pàgina
- Pàgina anterior
- …
- 6
- 7
- 8
- 9
- 10
- 11
- 12
- 13
- 14
- …
- Pàgina següent
- Última pàgina