Els millors escriptors del primer gran moment de la cultura catalana (segles XIV-XV) tenen en comú, d’una banda, una bona formació universitària –primer a Lleida i a València, i després a Bolonya, París i Oxford– i, de l’altra, una clara vocació de ser escoltats i llegits per un públic relativament ampli i popular.
Els clàssics catalans a Europa
És el que Carles Soldevila afirmava referint-se a Anselm Turmeda: “Una curiosa i feliç fusió d’elegància i popularitat.” En conseqüència, els originals d’aquests escriptors van ser primer molt copiats i llegits. I a partir dels anys 1470-1500, molt editats i reeditats, com també traduïts.
Eiximenis: de Girona a València, Oxford i Cambridge
Francesc Eiximenis (Girona, ~ 1327 – Perpinyà, 1409) es formà a les universitats de París, Oxford i Cambridge, amb els franciscans de Colònia i a les cúries d’Avinyó i Roma. Es doctorà a Tolosa de Llenguadoc, fou proposat com a professor de la Universitat de Lleida, i treballà, tota la vida, com a assessor dels diferents governs de la confederació catalanoaragonesa (especialment, a València) i del papat. Va intentar sistematitzar els coneixements de la seva època en una obra de caràcter enciclopèdic: Lo Crestià. Un dels seus apartats, Regiment de la cosa pública, va constituir una fita del pensament polític europeu.
La seva teoria de la funció i la forma de les ciutats, com també el model de ciutat que proposà –basat en l’experiència de les bastides occitanes–, situen Eiximenis, segons diversos analistes, entre els deu grans urbanistes de la història.
Turmeda: de Mallorca a Tunis
Anselm Turmeda (Ciutat de Mallorca, ~ 1352 – Tunis, ~ 1423) va estudiar a les universitats de Lleida i Bolonya. Va viure un temps a Tarragona i a l’illa de Sicília, i a 35 anys s’instal·là a Tunis, on esdevingué d’‘Abd Allāh ibn ‘Abd Allāh al-Targūman (“fill de Déu, el traductor, o torsimany”), com a alt funcionari de la duana del port. Des d’aleshores, integrat en la burgesia tunisenca, només excepcionalment sortí de la ciutat i fou per a participar en expedicions a Mahdia, un port situat 200 km al sud, i a les de Gaves i Gafsa.
El gruix de la seva obra va ser escrita a Tunis. Signà els seus llibres en llengua catalana com a Fra Anselm, i en llengua àrab com a ‘Abd Allāh al-Mayūrqi, o ‘Sàhib At-Tuhfa’. Es tracta, com ha sintetitzat l’estudiós Mikel de Epalza, d’un cas excepcional: “Un home de doble fidelitat, no pas de doble infidelitat.” Fidelitat a dues llengües: la catalana i l’àrab, i fidelitat a dos estats: Tunísia i la corona de Catalunya-Aragó. I també a dos estils: l’estil culte de l’home format a la universitat, i l’estil popular de l’home que aspira a ser llegit… i escoltat.
Sis-cents anys després, els cantants Raimon i Maria del Mar Bonet han incorporat textos d’Anselm Turmeda al seu repertori i als seus enregistraments.
Alguns dels llibres d’aquest autor han estat traduïts al francès, el castellà, l’italià i l’anglès. Per exemple, la Disputa de l’ase contra frare Anselm Turmeda sobre la natura e noblesa dels animals es va publicar a Pamplona, en francès, el 1606. D’altres obres, utilitzades com a llibre de lectura per a infants, s’anaren reeditant als segles XVIII i XIX.
Un text polèmic escrit en àrab el 1420, el Tuhfa, ha tingut una gran difusió. N’hi ha localitzats uns cinquanta manuscrits. Des del 1873, s’ha editat diverses vegades en àrab i s’ha traduït a sis llengües: edicions en turc, des del 1874; des del 1970, en alfabet llatí (publicada a Istanbul); en alemany (Wiesbaden, 1976); en castellà (Roma, 1971); en català (Barcelona, 1978; Palma, 2005); en llengua persa (1978), i en francès (París, 1886; Tunis, 1906, i Emerainville, 1989).
Vicent Ferrer: de València a Escòcia
Vicent Ferrer: sermons en català per tot Europa
Vicent Ferrer (València, 1350 – Vannes, 1419) era fill de Guillem Ferrer, notari de Girona (o, segons alguns, del noble escocès William Stewart Ferrer). Estudià a les universitats de Lleida i Tolosa, als dominics de Barcelona i a la cúria papal d’Avinyó.
Després de quatre anys assessorant Benet XIII a Avinyó, inicià una espectacular carrera de predicador que el va dur per una extensa àrea de l’Occident europeu. Entre la bigarrada multitud que el seguia, amb els flagel·lants i altres penitents, hi havia notaris i escribes que anotaven els sermons –sempre en català– i en recollien, gairebé taquigràficament, els passatges que resultaven d’una especial intensitat persuasiva. Com en els casos d’Eiximenis i de Turmeda, combinava sàviament la llengua culta amb el llenguatge popular.
Predicà, en català, amb gran èxit, a l’àrea de la llengua catalana –de Perpinyà a Elx, Oriola, Alcoi–, a l’àrea de la llengua d’oc –Montpeller, Ais de Provença–, a l’àrea del francoprovençal –al Delfinat–, a la Borgonya, a Lió, a Suïssa, a l’àrea de la Padània –a Torí i el Piemont, a Pàdua i Gènova–, a terres castellanes de Múrcia a Salamanca, i a l’àrea anglosaxona, de Friburg a Irlanda i Escòcia. La seva gran capacitat comunicativa i l’entorn que l’acompanyava van aconseguir que es fes entendre fora de les terres de la família de les llengües llatines. Per exemple a la Bretanya, on morí.
Ausiàs Marc: de Gandia a València
Ausiàs Marc (Gandia, 1397 – València, 1459) era fill i net de funcionaris reials esdevinguts barons d’Eramprunyà al Baix Llobregat, i senyors de Beniarjó a la Safor. Una família amb homes que participaven en les campanyes militars dels reis i, en molts casos, poetes i memorialistes.
El jove Ausiàs Marc va formar part de les expedicions a Sardenya, Còrsega i Gerba, en concret se sap que participà als setges de Bonifacio i Calvi, i que a partir del 1425 va viure a les seves possessions valencianes com a falconer del rei.
La poesia que va escriure es troba situada al cim de la literatura europea, com ara Camões o Shakespeare. Mort abans de l’era de la impremta, la seva obra es va publicar per primera vegada a Barcelona, el 1543. Des d’aleshores, les edicions i les traduccions s’han anat succeint, primer espaiadament i al segle XX a bon ritme. Impreses en paper i actualment també en CD. Des del segle XVI hi ha dibuixos, pintures i gravats a l’entorn de l’autor i de l’obra, que alguns escriptors han novel·lat o teatralitzat, i diversos compositors i intèrprets han musicat.
Al castellà es va traduir de seguida i, aviat, al llatí. Al segle XX, es va traduir al francès, l’italià, l’alemany, l’anglès, l’hongarès i l’esperanto.
Set llengües i una edició electrònica
Lo Somni
Lo somni, escrit el 1399 per Bernat Metge (Barcelona, ~ 1340/46 – 1413), és una de les grans peces de la literatura catalana del Renaixement. Va ser publicada a París –i impresa a Bordeus–, amb text en català i francès el 1889, editada tot seguit a Barcelona els anys 1889, 1891, 1907 i 1910, i inclosa en la col·lecció “Els Nostres Clàssics” (Barcelona, 1925) i en una selecció a la Kataluna Antologio (Barcelona, 1925). Igualment ha estat traduïda al castellà (Barcelona, 1946; Sevilla, 1948), editada pels catalans d’Amèrica (Mèxic, 1946), i se n’ha fet una edició a partir de tots els manuscrits coneguts (Barcelona, 1959).
Al segle XXI cal destacar-ne diverses edicions i traduccions: The Dream of Bernat Metge (Aldershot, i Burlington, 2002); Lo somni (Barcelona, edició de butxaca en la col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana”); Il sogno (Alexandria 2004), i Lo somni (Girona, 2004, edició a la Biblioteca electrònica del NARPAN).