Resultats de la cerca

Format als conservatoris de Buenos Aires i París, a partir del 1929 fou director del Teatro Colón de Buenos Aires Aquest càrrec li permeté dirigir orquestres d’indrets d’arreu del món, com ara l’Uruguai, Cuba o Austràlia Com a compositor també obtingué diversos èxits La seva òpera Proserpina y el extranjero 1951, per exemple, li valgué el Premi Verdi del Teatro alla Scala de Milà 1952, prestigiós escenari on pogué representar l’obra Una altra de les creacions importants de Castro fou també una òpera, Bodas de sangre , basada en l’obra homònima de F García Lorca, que s’estrenà a Buenos Aires…

En finalitzar els seus estudis d’art dramàtic, el 1950 constituí un grup escènic independent Nuevo Teatro, que renovà l’escena argentina en la dècada del 1960 A partir del 1968 inicià la seva activitat cinematogràfica Des del 1974 residí a l’Estat espanyol Entre les seves primeres interpretacions cinematogràfiques destaquen Don Segundo Sombra 1969 de M Antín, La mafia 1971 de SL Torre-Nilsson, Cría cuervos de C Saura, i Arriba Hazaña 1977 de J Chávarri Després interpretà, entre d’altres, Las huellas borradas 1999 d’E-G Lipschutz, Plata quemada 2000 de M Piñeyro, Mi abuelo es un animal 2000 de…

Emigrà a l’Argentina amb la seva família el 1905 Estudià piano, cant i violoncel a Buenos Aires El 1919 compongué l’obra coral Raïms i espigues , premiada per l’Orfeó Català de Buenos Aires El 1929 retornà a Barcelona i es dedicà a la pedagogia musical a les escoles del Mar i Blanquerna Retornada a Buenos Aires 1940, prosseguí la seva labor didàctica, que inclou composicions com Contrapunto final 1973 La seva obra comprèn, a més, un quartet 1924, Poemas de Cuyo 1925, per a cant, flauta i arpa, les obres orquestrals Danza india i Visión Sinfónica , estrenades per l’Orquestra Pau Casals a…

Sacerdot 1773, estudià dret a Alcalá de Henares 1779, i en tornar a Córdoba fou nomenat canonge 1780, degà de la catedral 1803 i rector de la universitat 1808 Influït pels illustrats francesos i independentista fervent des del 1810, fou diputat a la junta superior, on es mostrà partidari del federalisme, i expulsà d’aquest òrgan Mariano Moreno, després d’haver-hi collaborat Dirigí la “Gazeta de Buenos Aires” 1810-11 i 1815, però fou detingut i empresonat pels morenistes unitaris del triumvirat 1811 Diputat per Córdoba i Tucumán, defensà llavors la constitució unitària del 1819 i la…

Després d’un sojorn a París, creà a Buenos Aires el “Salón Literario”, i donà —a través de diversos escrits, com el Dogma socialista 1838— un caràcter i una ideologia a la Generació del 37 Implicat en l’intent fallit de derrocar el règim de Juan Manuel de Rosas, s’exilià a Montevideo Publicà Elvira, o la novia del Plata 1832, Los consuelos 1834, Rimas 1837 i La guitarra 1842, i obres teòriques, com Manual de enseñanza moral

El 1944 es traslladà a Buenos Aires, on actuà i dirigí diverses companyies de teatre El 1988 creà a l’Havana l’Escuela Internacional de Teatro de la América Latina y el Caribe i, des del 1996 fins a la seva mort, dirigí el Teatro Nacional Cervantes de Buenos Aires D’entre les obres que escriví es destaquen La peste que viene de Melos 1956, Historias para ser contadas 1957 —la seva obra més difosa i representada—, Túpac Amaru 1957, El jardín del infierno 1959, Milagro en el mercado viejo 1963 i Heroica de Buenos Aires 1966 —aquestes dues darreres premi Casa de las Américas—, Un maldito domingo…

Redactor i director del periòdic “Progreso” Empresonat diverses vegades per les seves campanyes republicanes i autonomistes Emigrà a l’Argentina A Buenos Aires dirigí la revista “La Obra” Publicà Procedimiento penal argentino 1910, Prosa muerta 1908, Vida y obra de Ricardo Monner Sans Fou dirigent del Centre Català de Buenos Aires

Estudià composició amb Guillermo Graetzer i piano amb Ruwin Erlich, a Buenos Aires Fou fundador i president de l’Associació Argentina de Compositors i professor de la Universidad Nacional de Buenos Aires És autor d’obres per a ballet, música de cambra, per a piano, per a cor i cançons La seva principal contribució es produí en el camp de la música popular

Fill d’un català El 1948 fundà i dirigí el Conservatorio de Música de la província de Buenos Aires Combinà les tècniques modernes de composició amb el nacionalisme musical argentí, seguint la línia establerta per Stravinskij, Bartók i Falla Autor de ballets, com Estancia 1952, simfonies, peces per a piano, un concert per a arpa i orquestra 1957, la Cantata para América mágica 1960 per a soprano i orquestra de percussió, un concert per a violí i orquestra 1963 i les òperes Don Rodrigo 1964, Bomarzo 1967 i Beatrix Cenci 1971

El 1905 es traslladà amb la seva família a Buenos Aires Estudià cant i violoncel al Conservatorio Gaito, i fou deixeble de piano de Julián Aguirre a la Escuela Argentina de Música i de Constantino Gaito al Conservatorio Williams El 1919 guanyà el primer premi de l’Orfeó Català de Buenos Aires per l’obra coral Raïms i espigues El 1929 retornà a Barcelona i participà activament en l’àmbit de l’educació musical a les escoles del Mar i Blanquerna, fins que el 1940 abandonà Catalunya i s’installà definitivament a Buenos Aires Dedicada a la pedagogia al llarg de tota la seva vida,…