Resultats de la cerca

Les cordes simpàtiques, anomenades també cordes de ressonància, vibren amb la mateixa freqüència o amb la d’un dels harmònics de les cordes que exciten la seva vibració, la qual cosa produeix un so conjunt tímbricament diferent -més ric- del que produirien les cordes normals les que no són simpàtiques soles Les cordes de ressonància s’empren en un variat nombre d’instruments, com ara la viola d’amor, que n’inclou de sis a catorze de metàlliques, el baríton o el sitar

El coneixement sobre l’Àfrica negra ha hagut de superar, de manera conscient o inconscient, els prejudicis colonials reflectits en els mètodes i les hipòtesis d’investigació, en els quals generalment eren implícits els conceptes de primitivisme, tosquedat, simplicitat i d’altres amb connotacions d’inferioritat associades a les cultures que la constituïen Fins a època recent, sobretot al voltant de la dècada dels seixanta, hom no pot dir que els estudis africans i, entre aquests, els de musicologia, hagin començat a deixar enrere aquest estadi superficial marcat per les idees preconcebudes i…

En tota la història de la música dels Països d’Oc, només els trobadors crearen i desenvoluparen una identitat musical occitana, identitat que s’anà diluint a poc a poc fins a ser cada cop menys perceptible Efectivament, per bé que profundament musical, el seu art era per davant de tot literari, amb la prestigiosa cançó, el satíric o violent sirventès, el planh fúnebre o altres gèneres menors Guillem IX, comte de Poitiers 1070-1126, ha estat considerat el primer trobador Aquest moviment poeticomusical durà fins a mitjan segle XIII, i s’expandí per tot Europa trouvères de la França d’Oïl,…

S’anomena també diapasó Habitualment es construeix de banús o d’altres fustes dures, com la de palissandre, i en els instruments antics -tiorbes, bandúrries, guitarres- pot ser profusament decorat amb incrustacions de vori, os o carei A la part més allunyada de la caixa de ressonància, s’hi colloca la celleta, que eleva les cordes i les manté espaiades També suporta els trasts en cas que n’hi hagi fixos, embotits en unes canaletes buidades en sentit transversal, o mòbils, normalment de tripa La superfície on els dits premen les cordes pot ser plana guitarra, llaüt o corbada família del violí…

Sembla un derivat del primitiu instrument de corda anomenat art musical , i han arribat mostres de la seva existència en el Neolític 3000 anys aC a Mesopotàmia tombes d’Ur En aquest estadi primitiu tenia molt poques cordes i el marc, de forma més aviat arquejada, sostenia les cordes solament amb dos braços Ben remotament Síria, segle IX aC aparegué també el tipus angular d’arpa, amb el tercer costat del triangle o columna de sosteniment Aquesta fou la forma amb què s’estengué l’arpa a l’Occident Escandinàvia, Irlanda, els segles V-VI, mentre n'han subsistit d’altres a Àfrica i a l’Àsia Els…

Per extensió, s’aplica el terme a qualsevol accessori que faci aquesta mateixa funció En prémer les tecles, els apagadors alliberen les cordes perquè aquestes puguin vibrar lliurement Inversament, quan els dits deixen anar les tecles, els apagadors entren en contacte amb les cordes per impedir que puguin continuar vibrant Al clavicèmbal els apagadors són fixats al mateix saltador que suporta el balancí i el plectre Als pianos, en canvi, solen ser independents dels martells, encara que s’accionen amb el mateix joc de palanques que activa la tecla Ja als primers pianoforti del segle XVIII…

Tecla de piano de cua amb el mecanisme adjunt © Fototecacat/ Idear La finalitat del teclat és facilitar la tria dels sons a produir, gràcies a la seva localització correlativa, i també permetre la producció d’una gran varietat d’harmonies i de textures polifòniques per un sol intèrpret Segons que s’accioni amb les mans o amb els peus, el teclat pot ser manual o de pedals pedaler Alguns instruments, com l’orgue, poden tenir un o més teclats manuals i un pedaler Característics de la música occidental, els instruments de teclat han tingut un paper determinant en la seva evolució, com és el cas…

Introduït a Europa pels àrabs cap al s VIII, ha evolucionat en la seva forma i en les seves possibilitats A partir del s XVII la tensió de la metxa no és fixa, sinó que pot ésser variada a gust de l’instrumentista Entre els més cèlebres arqueters cal mencionar el francès François Tourte 1747-1835, que establi definitivament la longitud dels arquets de violí 75 cm, de viola 74 cm i de violoncel 73 cm i els perfeccionà en molts d’aspectes La tècnica de passar l’arquet és molt important perquè en depenen la qualitat dels so de l’instrument, la graduació de la intensitat, el fraseig i molts…

Damunt el mànec hi ha les cordes, que hom pinça o frega amb l’arc Molts instruments duen una peça sobreposada al mànec el diapasó Les cordes van fixades al cap lliure del mànec mitjançant les clavilles, que permeten d’afinar-les