Resultats de la cerca

Armand de Polignac ~860 en fou el primer comte Extingida la família 1385, la vescomtessa passà a la família Chalençon Canviat novament el nom pel de Polignac segle XV, la família ha continuat encara actualment, malgrat que, en ocasió del matrimoni amb la presumpta hereva de Mònaco 1920, hagueren de canviar el nom pel de Grimaldi Foren coneguts, sobretot, a partir del segle XVII, per la seva vida a la cort de Versalles i pel seu fast, Jules-François Polignac 1743-1817, vescomte i duc 1780, el qual, durant la Revolució Francesa, emigrà 1789 i representà els germans de Lluís XVI a…

L’any 1407 entrà al convent de dominicans de Fiesole, on prengué el nom de Fra Giovanni de Fiesole És considerat deixeble de Lorenzo Monaco, que conreà l’estil gòtic internacional Del 1409 al 1418 s’exilià, amb tota la comunitat, a Foligno i Cortona, puix que no havien acceptat el papa, Alexandre V, elegit a Pisa per solucionar el Cisma d’Occident Cap al 1438 començà a decorar el convent de San Marco, a Florència El 1447 anà a Roma, on inicià la decoració de la capella de Nicolau V, al Vaticà Prior del convent de Fiesole del 1448 al 1450, continuà treballant a Florència i a Roma Les seves…

Formada al Conservatori Arrigo Boito de Parma, debutà a Rovigo 1944 amb el paper d’Elena a  Mefistofele Toscanini la trià per al concert de reinauguració del Teatro alla Scala 1946 hi cantà sovint 1949-54 i 1959 i actuà per tot el món Londres, 1950 Nova York, 1954 i assolí una gran fama amb un ampli repertori verdià i verista Al llarg de la seva carrera enregistrà una trentena d’òperes completes, sovint amb  Mario del Monaco , i una quinzena de discos de recitals Actuà amb regularitat a la Scala de Milà 1949-54 i fou membre estable de la Metropolitan Opera House de Nova York 1954-73 Fou…

És considerat autor, entre d’altres obres, del retaule de Sant Llorenç 1422, una part del qual és a Berlín, i d’un Judici Final Munic, que ha estat causa que Chandler Rathfon Post, basant-se en apreciacions de Bernard Berenson i G Pudelko, identifiqués l’hipotètic mestre amb Miquel Alcanyís és una teoria, però, que d’altres obres atribuïdes a ell no confirmen

Es donà a conèixer amb una novella que causà commoció pel tema aleshores escandalós un amor lèsbic Le rempart des béguines 1952, a la qual seguiren La chambre rouge 1953, Les mensonges 1956, premi dels Llibreters 1957 i sobretot L’empire céleste 1958, premi Femina sobre els ambients literaris i artístics Posteriorment publicà Lettre à moi-même 1963, La maison de papier 1970, Le jeu du souterrain 1973, Allegra 1976, Dickie-Roi 1980, Un chagrin d’amour et d’ailleurs 1981, La tristesse du cerf-volant 1988, Adriana Sposa 1990, Divine 1991, Sept démons dans la ville 1999, l’autobiografia literària…

Format a l’Escuela de Dibujantes de Buenos Aires, començà fent illustracions de llibres infantils i dibuix publicitari, i el 1952 fundà un estudi d’animació, molt inspirat per Walt Disney Després de viure al Perú 1955-60, anà als Estats Units, on treballà per a la Paramount en sèries de dibuixos animats Establert a París 1966-83, canvià el grafisme i el dibuix publicitari pel dibuix humorístic a la premsa Les seves característiques tires còmiques sense paraules, d’un humor sense connotacions polítiques ni ideològiques, colors brillants i traç arrodonit i sovint protagonitzades per animals, li…

Formada a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, de la qual fou professora de dibuix Després d’una etapa en el camp del gravat, es lliurà a la creació tapissera com a membre preeminent de l’Escola Catalana de Grau-Garriga i Susanna Rolando, s’inicià en la tècnica de l’alt lliç, el teler i els materials tèxtils i experimentà tècniques no habituals que la dugueren, mitjançant la inserció de relleus, volums, serrells, nusos, talls, protuberàncies, etc, a una expressió tridimensional propera a l’escultura Els anys noranta es decantà per la pintura, consistent en masses de color…

Fou campió del món quan tenia 13 anys al torneig de Les Petits Princes Annecy, França, i a 14 anys al torneig de Les Petits As Tarba, Occitània Com a júnior, jugà la final del Roland Garros el 1998 Aquest mateix any esdevingué jugador professional El 1999 guanyà el torneig de l’ATP de Mallorca i el 2000 formà part de l’equip espanyol que aconseguí la Copa Davis davant Austràlia, trofeu que tornà a aconseguir els anys 2004 i 2009 El maig del 2003 aconseguí el seu únic títol de Grand Slam en derrotar l’holandès Martin Verkerk al torneig de Roland Garros, i al setembre fou número 1 mundial del…

Estudià a Venècia amb N Porpora i, del 1763 al 1770, al Conservatori de Sant Onofre de Nàpols Dedicat a la composició, menà una vida errant per diverses ciutats europees, entre d’altres Viena, Mònaco i Dresden, fins que el 1791 fou nomenat mestre de capella de la catedral de Crema, on romangué fins a la seva mort Tot i que el càrrec l’obligava a escriure música religiosa, mai no deixà de banda la música teatral, que conreava des de la seva joventut Escriví una cinquantena d’òperes i obres dramàtiques, que constitueixen el gros de la seva producció Hom hi percep la influència…

Es formà a l’escolania de Montserrat i amplià els estudis d’orgue i piano a Barcelona amb Mateu Ferrer i Francesc Queralt L’any 1829 passà a Madrid, on rebé consells de Ramon Carnicer En fundar-se el Conservatorio de Música de Madrid 1830, fou nomenat professor de solfeig i de vocalització i més tard, després d’haver estudiat a París, obtingué la càtedra de cant del conservatori i fou un professor eminent Compongué l’opereta El triunfo del amor i les òperes Ipermestra 1838, Cleonice 1840, Saladino e Clotilde, Boabdil i Guzmán el Bueno i sarsueles, com La corte de Mónaco 1857 De la seva…