Resultats de la cerca

Visqué a Madrid, on es llicencià en filosofia i lletres i collaborà a diversos periòdics amb els pseudònims de Fernando de Córdoba i Fernando de Vahillo Publicà Francia y Prusia Crónica de la guerra de 1870 i estrenà la sarsuela El marino 1872 A València estrenà 1873 les obres La traición i Poesía eléctrica i publicà les novelles històriques Mariola i Memorias de un convento 1878 Amb el títol d' Historia general del reino de Valencia 1878-80 publicà, anotà i continuà les Décadas 1610-11 de Gaspar Escolano Fou autor de Tradiciones españolas Valencia y su provincia 1882 i d' El…

Era nebot d’Alfons X el Savi i es lliurà a les lletres, a les armes i a la política Prengué part en el setge d’Algesires i contragué matrimoni amb Constança d’Aragó, filla de Jaume II Participà en les revoltes nobiliàries que es produïren durant la minoritat d’Alfons XI 1327-37 Com a escriptor, donà un impuls decisiu a la prosa castellana i es preocupà per l’estil i per la transmissió de la seva obra, que es destaca amb el Libro del cavallero et del escudero molt influït per Ramon Llull, el Libro de caza, el Libro de los estados i, sobretot, el Libro de los enxiemplos del Conde Lucanor et de…

Especialista en història medieval, fou professor ordinari de la Universitat Frederic II de Nàpols des del 1968, acadèmic corresponent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des del 1973 i, des del 1974, membre del comitè científic de l’Institut Internacional d’Història Econòmica Francesco Datini, de Prato Itàlia La seva investigació s’ha centrat en l’economia i el comerç a la Mediterrània, especialment del sud d’Itàlia i Catalunya El 1967 publicà I mercanti catalani e l’espansione della Corona d’Aragona nel secolo XV Collaborà en la Storia del Mezzogiorno amb la part Il…

L’any 1947, amb la narració El cínico , guanyà un premi literari que el decidí cursar lletres a la Universidad Nacional Mayor de San Marcos de Lima, d’on posteriorment fou catedràtic Exercí també tasques diplomàtiques És el narrador més notable dins la línia indigenista de la seva generació Molt influït per les tècniques de James Joyce i, sobretot,  William Faulkner , sobre el qual tractà en la seva tesi doctoral, fou autor, entre altres obres, dels reculls de narracions La batalla 1954, Unas manos violentas 1958, Vestido de luto 1961, Muchas caras del amor 1966, Niebla cerrada…

Feu estudis de filosofia i lletres i, a Madrid, on residí, feu de primer un periodisme basat en la paròdia i la caricatura polítiques en revistes de sàtira política Parallelament, aconseguí èxit amb l’estrena de sainets entre els quals Macarronini I , 1870, relacionable amb dues obres de Robert Robert , i Los impresionistas , 1892, amb Fiacro Iraizoz, nombroses sarsueles còmiques i de sàtira política com Los bandos de Villafrita , 1885, i A que no puedo casarme , 1890, amb música de Fernández Caballero Los sacamuelas ,~ 1888, i Tannhäuser cesante , 1890 i amb algun drama original…

Fou una publicació apareguda entre el 1995 i el 1999, caracteritzada per la seva caducitat temporal –-com estava previst des de la seva creació, n'aparegueren nou números, tants com lletres tenia el títol− i pel seu format especial, consistent en una caixa de cartró, obra de Claret Serrahima, que contenia les aportacions dels diversos collaboradors poemes, CD, objectes d’art, etc, unides per un tema monogràfic Cada número anava acompanyat d’un manifest, el darrer dels quals maldava per una cultura crítica i radical, i era presentat en una festa o esdeveniment Fou dirigida per Vicenç Altaió,…

Es concretà a l’entorn del Spartakusbund ‘Lliga d’Espàrtac’, grup dissident del partit socialdemòcrata alemany davant l’actitud que aquest havia pres de cooperació amb el poder durant la guerra El nom procedia d’una publicació clandestina, “Spartakusbriefe” ‘Lletres d’Espàrtac’, dirigida per Karl Liebknecht Aquest i Rosa Luxemburg, que hi collaborava, influïren sobre el desenvolupament del grup, que esdevingué una fracció independent del partit socialdemòcrata 1916 i que passà al partit socialdemòcrata independent 1917 La Revolució Russa d’aquest any dugué els espartaquistes a…

Cursà estudis de filosofia i lletres i es dedicà al món del periodisme Durant molts anys treballà en la ràdio Ràdio Joventut de Saragossa i a Radio Lleida, i des del 1957 i fins la dècada del 1980 a París Conreà bàsicament la narració que inicià amb el llibre de contes La gàbia i altres gàbies 1986, i continuà amb La pell de l’home 1987, premi Marià Vayreda 1986, L’intrús 1989, Algun dia anirem a Bombai 1996, L’escenari 1997, El vent de la memòria 1998, Una felicitat particular 2000, La por de l’amor 2001, La línia negra 2001, Sol a mitjanit 2003 i  La vida dels somnis  2007…

Tradicionalment aquest banc d’emissió emetia metall encunyat o paper moneda en contrapartida metàllica, d’acord amb unes normes o un règim d’emissió La seva reglamentació ja fou objecte de discussió al s XIX entre l’escola bancària, partidària de la llibertat d’emissió de bitllets sense correspondència amb les reserves metàlliques, i la Currency School, que recomanava l’establiment d’un patró metàllic rígid La llei de Peel 1844 donà prioritat a la segona, bé que, posteriorment, la creixent necessitat de liquiditat motivà l’abandó de la convertibilitat metàllica de totes les monedes Actualment…

Inicià la seva carrera literària al setmanari Foc i Flama És autor dels reculls Jardí espiritual 1915 i Camins de llum 1919, amb poemes tècnicament ben elaborats, però de ressò tradicional i poc permeables als corrents moderns del moment Collaborà en diversos diaris valencians i en publicacions com El Poble Valencià , El Camí  sovint amb el pseudònim Daniel Tossal i Pensat i Fet Incentivà la segona etapa de Pàtria Nova , i, a partir del 1927, s’incorporà a Taula de Lletres Valencianes , on participà en debats al voltant de l’avantguardisme i la renovació literària de la poesia…