Resultats de la cerca

El 1407 és documentat a la catedral de Rouen, de la qual restaurà la façana i construí la portada de Saint-Jean Baptiste Posteriorment en restaurà el cor en gòtic flamíger 1432 Féu la torre del castell de Tancarville 1400-11 A Rouen féu també un palau fortalesa per al rei Enric V d’Anglaterra 1418-20 Fou nomenat mestre d’obres de la ciutat de Rouen 1438

Deixeble d’Eudald Jaumeandreu, publicà obres de tema polític en les quals, dins una òptica liberal moderada, es mostrà partidari de la llei sàlica, com Los varones en el trono 1842 i El trono Defensa de la ley sálica 1850 Publicà també Historia de DGuillermo Oliver 1841 i un Juicio crítico sobre el casamiento de Isabel II 1846, on propugnava com a rei consort l’infant Enric de Borbó

Heretà del seu germà Guiu I de Jerusalem la senyoria de Xipre 1194 i es proclamà rei El 1197 fou nomenat rei de Jerusalem per raó del seu casament amb Isabel I, vídua de Conrad de Montferrat i d’Enric II de Xampanya Ajudat pel croats alemanys, prengué Beirut als sarraïns A la seva mort 1205, Xipre passà al seu fill Hug, i Jerusalem a la seva fillastra, Maria de Montferrat

Serví a les corts d’Enric IV i d’Isabel I de Castella Fou un gran versificador, com ho demostren les cent quatre composicions amoroses, satíriques i religioses aplegades en un Cancionero propi, i després novament recopilades en el Cancionero general 1511 d’Hernando del Castillo És autor, també, d’una dotzena de lletres en prosa, i li ha estat atribuïda una biografia de l’arquebisbe de Granada, Hernando de Talavera

Dominicà, predicador i reformador del seu orde Introduí la pràctica pietosa del via crucis a la península Ibèrica Fou confessor de la reina Caterina, muller d’Enric III, i de Joan II de Castella, els drets del qual defensà sembla que aconsellà a Vicent Ferrer l’elecció de Ferran d’Antequera com a successor del rei Martí El seu culte com a beat fou aprovat el 1741 Festa 19 de febrer

Editat per Publicacions El Món SA, en fou el primer director Lluís Bassets i Sánchez, el qual substituí el 1982 Enric Bastardes i Porcel Posteriorment en foren directors Toni Rodríguez Pujol el 1983, Josep Sarret el 1985, Joan Barril el 1985 i Antoni Puig el 1987 Revista d’informació general amb atenció prioritària a la vida política, social i cultural catalanes, deixà de publicar-se a l’octubre del 1988

Dirigit per Joan Colomines i Enric Moltó, el PPC fou, malgrat les seves migrades dimensions, membre de l’Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques, i publicà irregularment el periòdic Nova Catalunya Paladí d’un socialisme eclèctic, democràtic i autogestionari capaç d’interessar un ampli bloc de classes populars, s’acostà a Convergència Socialista de Catalunya i, el 1976, es dissolgué en el Partit Socialista de Catalunya-Congrés

Estudià a les acadèmies de Frank Marshall i d’Enric Granados, de Barcelona Debutà el 1908, i el 1912 es presentà al Liceu amb Romeo et Juliette , de Gounod El mateix any estrenà Liliana , d’Apelles Mestres, i el 1914 fou la protagonista en l’estrena de Maruxa , d’Amadeu Vives, paper que cantà molts cops En retirar-se dels escenaris prematurament 1935, exercí una destacada tasca docent

Es distingí en papers de característic La bona gent , de Santiago Rusiñol, Don Gonçalo o l’orgull del gec , d’Albert Llanas, etc i també com a director escènic Actuà a l’Amèrica Llatina, però sobretot té interès especial la seva anada a París el 1925, on representà en català Participà en la represa del teatre en català al Romea de Barcelona el 1946 Era germà del també actor Enric Borràs

Fill i successor de Yūsuf I Bé que fou un polític hàbil, que sabé aprofitar la guerra civil castellana entre Pere el Cruel i Enric de Trastàmara amb diverses annexions territorials Priego, Utrera, Jaén, Úbeda, etc, és famós sobretot com a mecenes d’ibn al-Hatīb, d’ibn Hātima, d’ibn Zamraq, etc i per la seva política cultural construí hospitals i la madrassa del seu nom a Granada