Resultats de la cerca
Es mostren 2197 resultats
Massimo Pallotino
Arqueologia
Etruscòleg i historiador italià.
Considerat un dels principals fundadors de l’etruscologia moderna, el seu mestratge a la Universitat de Roma entre el 1945 i el 1980 formà una escola d’arqueologia i protohistòria de gran prestigi La seva activitat científica i divulgadora al voltant de múltiples aspectes de les cultures etrusca i itàlica contribuïren a difondre-les internacionalment Dirigí les excavacions al santuari de Pyrgi i de la ciutat de Veies El 1949 fundà, amb Giulio Quirino, la revista Archeologia Classica i dirigí Studi Etruschi des del 1972, any en què fou escollit president de l’Istituto Nazionale di Studi…
Ezio Frigerio
Teatre
Arts decoratives
Escenògraf italià.
Alumne de l’Accademia di Brera de Milà, estigué fortament influït pels pintors venecians del segle XVI Fou conegut principalment per haver repensat l’espai escènic en termes radicals a la fi de la dècada de 1960 Veié en la poesia el veritable sentit de l’escenografia, reflex d’una societat visual, i utilitzà obres d’art funcionals per a elaborar la posada en escena, negant el caràcter efímer dels decorats Des del 1956 fins al 1958 treballà com a figurinista i, a partir del 1958, com a escenògraf en diversos muntatges de Giorgio Strehler al Piccolo Teatro de Milà També treballà,…
Sebastiano Serlio
Arquitectura
Arquitecte i tractadista de l’art italià.
Destacà per l’enorme contribució d’idees arran del seu Trattato di architettura en set llibres 1537-1575 el llibre sisè restà manuscrit fins el 1966, i un vuitè sobre arquitectura militar, recentment descobert, encara no ha estat publicat, més que no pas per les escasses construccions que realitzà castell d’Ancy-le-Franc, 1543-45 Inicialment escenògraf i després enginyer i ebenista, el 1515 anà a Roma, on fou deixeble de Baldassarre Peruzzi, part dels materials teòrics i gràfics del qual aprofità per a compondre el seu tractat Cridat per Francesc I de França a Fontainebleau 1537, amb el títol…
Goffredo Parise
Literatura italiana
Periodisme
Escriptor i periodista italià.
Es donà a conèixer amb Il ragazzo morto e la cometa 1951 Després de La grande vacanza 1953, intent de rèplica de l’obra anterior, l’èxit d' Il prete bello 1954 marcà l’inici d’una temàtica escandalosa i frívola, que seguí en les novelles Il fidanzamento 1956 i Atti impuri, Amore e fervore 1959, Il padrone 1965, representació caricaturesca del capitalisme en el diàleg L’assoluto naturale 1966 i en els apòlegs d' Il crematorio di Vienna 1969 Autor dels contes del Sillabario n° 1 1972 i de nombrosos reportatges periodístics, publicats, alguns, en forma de llibre Cara Cina , 1966…
Juan Diego Flórez
Música
Tenor peruà.
Es formà al Conservatori Nacional de Lima i a l’Institut Curtis de Filadèlfia El 1996 debutà oficialment interpretant l’òpera Matilde di Shabran , de Rossini, al festival Rossini de Pesaro El públic i la crítica coincidiren a afirmar que Flórez era ja un dels grans tenors rossinians actuals Des d’aleshores la seva carrera ha estat espectacular com a gran intèrpret del repertori de bel canto , encara que també ha participat en muntatges d’òperes de GVerdi Falstaff amb gran èxit El 2000 rebé el premi de la Crítica italiana, el premi Abbiati al millor cantant de l’any, i ha estat…
Ingrid Bergman
Cinematografia
Teatre
Actriu teatral i cinematogràfica sueca establerta als EUA.
El seu treball sobri i la seva fotogènia serena es combinaren amb una gran riquesa de registres expressius Cal esmentar-ne els films Intermezzo 1936, Dr Jekill and Mr Hyde 1941, Casablanca 1942, Gaslight Oscar a la millor actriu estrangera, 1943, Notorious 1946 i Joan of Arc 1948 Treballà amb Roberto Rossellini a Stromboli terra di Dio 1949 i a Europa 51 1952, i amb Jean Renoir a Elena et les hommes 1956 Amb Anastasia 1956 obtingué el segon Oscar Aimez-vous Brahms 1961, Cactus Flower 1969, Murder on the Orient-Express 1974 i Höstsonaten ‘Sonata de tardor’, 1978 d’I Bergman són…
Umberto Barbaro
Cinematografia
Crític, teòric, guionista i realitzador cinematogràfic italià.
Treballà com a periodista i com a autor dramàtic en una tendència que anomenà imaginista Traduí Balázs, Pudovkin i Eisenstein i estudià especialment el cinema soviètic revolucionari Des del 1937 professà al Centro Sperimentale di Cinematografia, de Roma, del qual fou director l’any 1946, així com de la revista “Bianco e Nero” 1945-48, i exercí la crítica a “L’Unità” fins el 1947 Fou un dels promotors del neorealisme La seva teoria, recollida a Film soggetto e sceneggiatura 1939, Problemi del film, amb Luigi Chiarini, Il cinema e l’uomo moderno 1949 i Poesia del film 1955,…
Luigi Pulci
Literatura italiana
Poeta italià.
Fou protegit per Lorenzo de Mèdici i, posteriorment, pel príncep Roberto di Sanseverino A més de les Lettere que descobreixen la seva personalitat sentimental i sovint amarga, i d’alguns poemes menors com la Beca da Dicomano, Frottole i la Giostra , és autor de l’important poema Morgante , en 28 cants, escrit a petició de Lucrezia Tornabuoni i compost en dos períodes diferents La primera part constava de 23 cants el Morgante maggiore i segueix l’estructura d’un romanç anònim, l' Orlando , que ell varia i enriqueix amb les figures del vell món cavalleresc, que es converteix en un…
Manuel Ferreira
Literatura
Novel·lista i contista portuguès.
Especialista en literatures africanes Després dels seus dos primers llibres amb temes europeus, conformà tota la seva obra al voltant de la problemàtica africana, sobretot del Cap Verd, on va viure molts anys Professor de literatures africanes a la facultat de lletres de Lisboa i director de la revista Àfrica , la seva obra de ficció va des dels contes de Grei 1944 i Morna 1948, passant per la novella A Casa dos Motas 1956, fins a obres com Morabeza 1958, Hora di bai 1962, Voz de prisão 1971, Terra trazida 1972, i estudis sobre les literatures africanes, com A aventura crioula…
Vibo Valentia
Ciutat
Capital de la província homònima, a Calàbria, Itàlia.
Mercat agrícola important, sofrí les conseqüències del terratrèmol del 1905 i en part ha estat refeta Als seus encontorns hi ha les restes de l’antiga Hipònion , colònia grega fundada a la fi del segle VII aC pels habitants de Locres Epizefiris Desenvolupada sota la protecció dels tirans de Siracusa, els romans hi fundaren una altra colònia 236 o 192 aC, anomenada Valentia , que fou transformada en municipi i adquirí un gran desenvolupament Seu episcopal des del segle V, fou fortificada pels bizantins Els sarraïns la destruïren, i decaigué completament vers el 1073 Encara, però,…
