Resultats de la cerca

Centre agrícola cereals, vinyes, ramader bestiar oví i industrial Seu episcopal Anomenada pels romans Asturica Augusta , la ciutat esdevingué seu episcopal al segle III Conquerida pels àrabs a la fi del segle VIII, fou definitivament reconquerida i repoblada pels cristians a mitjan segle IX Entre els seus monuments sobresurten la catedral 1471-1704, que conté el gran retaule de Gaspar Becerra 1562, obra cabdal de l’escultura renaixentista castellana, i la casa de la vila de la fi del segle XVII Façana del palau episcopal, obra d’Antoni Gaudí, a la ciutat d’Astorga © Arxiu Fototecacat El palau…

Era el fill segon de la família Rincón d’Astorga, d’origen espanyol, establerta a Sicília el 1624 El 1698 estrenà a Palerm La moglie nemica perduda, i de seguida marxà cap a Roma Allí entrà a formar part del cercle de l’ambaixador espanyol i conegué el poeta Biancardi, amb qui emprengué una vida errant i aventurera Sembla que cap al 1709 anà a Barcelona, on l’arxiduc Carles d’Àustria havia establert la seva cort reial i pogué estrenar i dirigir la seva òpera pastoral Dafni A Barcelona es feu amic de Caldara i junts anaren a Viena i passaren al servei de Carles, ara emperador…

Probablement desenvolupà part de la seva activitat a Alemanya, on el 1765 feu un concert a Frankfurt, i també a Anglaterra El 1767 actuà a Londres, ciutat on obtingué diversos èxits i on romangué durant un cert temps aixoplugat pel comte Abingdon També a Londres publicà Six sonates à violon et basse , opus 1 1767, Twelve Italian Songs and Duets for Voice and Harpsichord with Accompagnement for a Guittar , opus 2 1768, i Six Sonatas for Two German Flutes or Two Violins and a Bass 1769, opus 3 Més tard retornà a Espanya, on el 1776 ingressà com a violinista a la Capilla Real de Madrid L’estil…

Estudià a Barcelona i a Roma, on es doctorà en teologia Ordenat el 1950, exercí diversos càrrecs parroquials i acadèmics, fou rector del Seminari Conciliar de Barcelona 1963 i canonge de la catedral 1964 Bisbe d’Astorga 1967, dugué a terme una tasca de divulgació teològica Fou cap de redacció de la revista Orbis catholicus 1958-64, i publicà articles sobre ecumenisme i les obres La gloria y su relación con la gracia según las obras de san Buenaventura 1957, El tiempo de la Iglesia según la teología de Cullman 1958, Colegio episcopal e Iglesia particular 1959

Ingressà a l’Escolania de Montserrat al principi del segle XIX, sota el mestratge de J Vinyals El 1807 abandonà Montserrat i anà a Lleida, on fou organista del convent de les carmelites descalces Poc després és documentat a Madrid com a organista de la parròquia de San Martín Durant la guerra del Francès perdé la plaça d’organista Llavors començà a fer classes particulars i a dirigir orquestres de teatres per tal de guanyar-se la vida, al mateix temps que ampliava els seus estudis, sobretot en el camp del contrapunt El 1829 era a Valladolid, com a director d’orquestra d’una companyia d’òpera…

Visqué durant més de quaranta anys a les contrades desèrtiques de la comarca d’El Bierzo, després d’una joventut dissoluta Sofrí persecució per part d’alguns monjos, però la seva innocència fou finalment reconeguda El seu escrit més important és l' Epistola beatissimae Egeriae laude , perquè serví per a la identificació de la pelegrina i escriptora Egèria

Membre del partit liberal, fou ministre de governació en el govern de Montero Ríos 1906, de gràcia i justícia en el de Moret, de foment en el de López Domínguez i d’estat en el de Canalejas 1910-12, i signà un tractat amb el Marroc i un altre amb França sobre el Marroc A la mort de Canalejas se separà dels liberals de Romanones, del qual fou rival constant en la direcció del partit, i formà el partit liberal democràtic Fou cap del govern el 1917 d’abril a juny, però l’en feren caure les juntes militars de defensa tornà a la presidència del novembre del 1917 al març del 1918 Ministre de…

Professor de literatura a les universitats de Puerto Rico i Austin Texas, cofundador i director de la revista Literatura , publicà, entre altres títols, Las secretas galerías de Antonio Machado 1958, Galdós, novelista moderno 1960, El último Juan Ramón 1968, Técnicas de Galdós 1980, assaig definitiu sobre l’estil narratiu galdosià, i El modernismo visto por los modernistas 1980, estudi i selecció dels texts “històrics” d’aquest moviment