Resultats de la cerca
Es mostren 16 resultats
Eutropi
Cristianisme
Bisbe de València (d 589 — a 610).
Era monjo del monestir servità sota l’abat, Donat africà immigrat Fou també abat, i com a tal assistí al concili III de Toledo del 589, on juntament amb Leandre s’ocupà de la professió de fe dels bisbes i els nobles visigots, fins aleshores arians Preocupat per la disciplina monàstica, escriví dos tractats adreçats al bisbe d’Arcàvica, Pere, l’un De districtione monachorum i l’altre De octo vitiis , molt influït pels escrits de Cassià Fou elegit bisbe de València poc després de l’esmentat concili
monestir Servità
Monestir
Monestir visigòtic fundat vers el 570 per l’abat Donat, que passà a Hispània amb 70 monjos africans.
Tradicionalment hom ha dit que s’establí prop de Xàtiva Costera, i alguns autors l’han confós amb el monestir de Sant Martí, situat al cap de Sant Antoni, prop de Xàtiva Sembla, però, que es trobava dins la diòcesi d’Arcàvica, prop de Conca, car en temps de l’abat Eutropi, successor de Donat, els seus monjos es rebellaren contra l’austeritat de vida que aquest els volgué imposar i fou el bisbe Pere, d’Arcàvica, el qui restablí l’ordre Eutropi 584-610 intervingué en el tercer concili toledà i el 590 fou elegit bisbe de València No es coneixen més notícies d’aquest…
Eudòxia
Història
Emperadriu d’Orient, muller de l’emperador Arcadi (395).
Contribuí a la caiguda d’Eutropi i exercí una gran influència sobre el seu marit El seu luxe i les frivolitats de la cort foren atacats per Joan Crisòstom, però Eudòxia n'aconseguí la deposició i després l’exili
Pau Diaca
Historiografia
Literatura
Nom amb què és conegut Pau Warnefrid, historiador i poeta llatí.
De família noble, fou monjo a Civate i a Montecassino 774 A la caiguda dels longobards, anà a viure a la cort de Carlemany a Aquisgrà 782 i tornà a Montecassino 786 Autor d’una Historia romana , que és una continuació de la d’Eutropi, i de les Gesta episcoporum Metensium , model de les cròniques episcopals posteriors, és conegut sobretot per De gestis Longobardorum , crònica del seu poble fins el 744, escrita en llenguatge apassionat i sovint èpic És autor també de l’himne Ut queant laxis , en honor de sant Joan Baptista, i de diverses cròniques i homilies
patrologia
Cristianisme
Ciència que té per objecte els antics escriptors cristians (Pares) i llurs obres, en tots els aspectes (en el doctrinal sol rebre el nom de patrística), des dels inicis (exceptuats els llibres canònics) fins al segle VII per a Occident i fins al VIII per a Orient, ordinàriament.
La patrologia sol dividir el llegat literari cristià antic en tres èpoques la prenicena , que comprèn els Pares Apostòlics, la primera catequesi i els primers documents de l’organització eclesiàstica, els apòcrifs bíblics, els gnòstics, els apologistes Justí principalment i la primera reacció antiherètica Ireneu especialment, el començament de l’exposició bíblica Hipòlit i Orígenes sobretot i els primers moralistes Climent d’Alexandria, Tertullià i Cebrià l' època d’or , de Nicea a Calcedònia, amb el desplegament de les grans escoles i amb la presència de figures extraordinàries Atanasi i…
Joan Martí Cordero i Oliver
Filosofia
Lingüística i sociolingüística
Literatura
Humanista i traductor.
Fill d’un hidalgo immigrat de Zamora i d’una conversa mallorquina, Gràcia Oliver Graduat mestre en arts 1549, continuà els estudis a París 1550-51 i a Lovaina 1552-54, on conegué el seu oncle, l’erasmista Pere Joan Oliver Treballà al servei de l’impressor M Nucio 1555-61 d’aquesta època són una bona part de les seves traduccions castellanes —editades pràcticament totes a Anvers— de Girolamo Vida, Sèneca, Eutropi, Josep Flavi, Alciato, G Rouille, Lluís Vives i, en especial, Erasme, i també el catecisme publicat per ordre de l’emperador Ferran Fou obertament hostil a les doctrines…
,
Juan Fernández de Heredia
Història
Literatura
Gran mestre de Rodes; escriptor aragonès, un dels més importants entre els qui han escrit en llengua aragonesa.
Fill de García Fernández de Heredia, que el 1316 era lloctinent de majordom de la infanta Elionor, el 1328 era cavaller de l’orde de l’Hospital, el 1333, lloctinent de comanador d’Alfambra, i poc després, comanador de Villel i de Saragossa Pere el Cerimoniós el féu conseller seu el 1338 El 1341 fou empresonat per ordre del castellà d’Amposta, i fou alliberat poc després per intervenció del rei Pel fet d’haver intentat apoderar-se de la castellania d’Amposta fou destituït de les comanadories d’Alfambra i Villel 1341-42 El 25 de juny de 1346 aconseguí d’ésser lloctinent del mestre a la…
catedral de València
La façana dels Apòstols de la catedral de València
© Fototeca.cat
Temple principal de l’arxidiòcesi de València, que té com a titular Santa Maria.
La catedral anterior a la conquesta cristiana, la que existia des del s VI, en temps del primer bisbe conegut, Justinià 531-46, que el 546 celebrà un concili a València, es trobava prop de l’actual, a l’àmbit de l’antiga basílica i fòrum romans Ho confirmà el 1906 la troballa d’una làpida fragmentada, amb deu hexàmetres llatins, que commemorava la reconstrucció d’un temple magnífic maltractat pels segles Aparegué en aterrar-se una casa a la plaça de l’Almoina, davant la catedral actual Molt abans 1770 s’havia descobert prop del mateix lloc una làpida funerària amb un crismó Per bé que en…
De la crisi del segle III a Euric
Vista aèria de l’antiga ciutat d’Empúries amb la Neàpolis a primer terme, que al Baix Imperi esdevingué una necròpoli paleocristiana ECSA - J Todó Des d’un punt de vista demogràfic, els segles que van des de la crisi del segle III fins a la irrupció a Hispània dels musulmans mantenen una certa unitat social, malgrat els canvis polítics dels visigots que la invasió musulmana va tallar de manera radical sense que hagués pogut influir essencialment en l’estructura demogràfica i social La crisi del segle III i els esdeveniments posteriors representen un canvi radical en la vida de la gent de l’…
literatura llatina
La poetessa o La noia del càlam, en una pintura pompeiana
© Fototeca.cat
Literatura llatina
Literatura en llengua llatina.
Comprèn diversos períodes, que reflecteixen les diverses vicissituds històriques de Roma i dels països que recolliren la seva tradició un període inicial època arcaica, una època d’extraordinària florida època clàssica i una progressiva decadència, seguida de l’època cristiana, de la medieval i de la renaixentista Les èpoques arcaica i clàssica Bé que Roma no produí una cultura ben personal, l’assimilà d’altres pobles, l’adaptà segons el seu temperament i les seves necessitats i la difongué pertot Fou Grècia, però, la seva mestra natural primer, d’una forma indirecta, a través dels etruscs…