De la crisi del segle III a Euric

Vista aèria de l’antiga ciutat d’Empúries amb la Neàpolis a primer terme, que al Baix Imperi esdevingué una necròpoli paleocristiana.

ECSA - J. Todó

Des d’un punt de vista demogràfic, els segles que van des de la crisi del segle III fins a la irrupció a Hispània dels musulmans mantenen una certa unitat social, malgrat els canvis polítics dels visigots que la invasió musulmana va tallar de manera radical sense que hagués pogut influir essencialment en l’estructura demogràfica i social.

La crisi del segle III i els esdeveniments posteriors representen un canvi radical en la vida de la gent de l’imperi Romà i també a casa nostra. Enmig de la profunda crisi econòmica de poder i que té lloc sobretot durant la segona meitat d’aquest segle, trobarem una tendència a la fragmentació dels àmbits de domini polític, germen de les petites nacionalitats medievals com ara la catalana.

Les revoltes de les legions que posen els seus generals al capdavant de l’Imperi, bo i usurpant el paper de l’emperador, fraccionen el poder territorial i tendeixen a la prefigurado de regnes o estats més reduïts i amb una certa ambició independentista enfront de Roma. No oblidem que s’ha anomenat “imperi Gàl·lic” el que va dominar l’usurpador Pòstum en temps de Gal·liè, i que cada vegada que un nou usurpador s’aixecava a la Gàl·lia estenia el seu domini polític i econòmic a Hispània davant de Roma. Això va crear una tendència a dividir l’administració que Dioclecià institucionalitzà amb l’organització tetràrquica del poder central, com si el propòsit de Pòstum li ho hagués assenyalat abans. Si bé Constantí va esborrar l’estructura partida de Dioclecià, Teodosi la feu definitiva ben poc abans de la caiguda de l’imperi d’Occident en mans dels pobles germànics. Després hi hagué una aferrissada lluita entre l’Imperi (Itàlia) i els grups germànics de francs i visigots, pràcticament de la mateixa manera que poc temps abans s’havien enfrontat Itàlia i els pretendents romans, usurpadors a la Gàl·lia. Mantenir la unitat de l’Imperi es va fer impossible i, amb la presència dels bàrbars, es van començar a dibuixar els nous regnes.

La crisi política i econòmica

Sarcòfag de marbre blanc localitzat a Barcelona, de la primera meitat del segle III, amb la figura del difunt a cavall al centre de la composició.

Museu d’Arqueologia de Catalunya-Barcelona

No és gens fàcil d’assenyalar el moment concret de l’origen de la crisi política romana, que va anar lligada molt estretament a una forta davallada econòmica i, en conseqüència, a un afebliment de l’estabilitat de l’Imperi i els consegüents intents de penetració dels pobles germànics, molt actius ja des dels darrers anys de la dinastia dels Severs. La necessitat de mantenir les fronteres occidentals del Rin i el Danubi donava una gran força a les legions, i el prestigi militar, dintre la carrera eqüestre, posava al capdavant del govern senatorial de Roma els nouvinguts que s’havien format militarment a les legions.

Però també cal intentar explicar tota aquesta etapa de crisi econòmica de poder, etapa que podem portar una mica més endarrere en el temps, i situar-la ja a la mort de Còmmode —els darrers anys del segle II (193)— a mans de Pèrtinax i els pretorians, que posen a la venda pública la toga imperial i estableixen un precedent de les revoltes militars posteriors als Severs.

Generalment s’assenyala com a moment àlgid del principi de la crisi, coincident amb l’anarquia militar, el final del regnat dels Severs amb l’assassinat d’Alexandre Sever l’any 235 pel general Maximí, d’origen il·liri i d’orde eqüestre; un militar de carrera és nomenat, doncs, emperador. La primera etapa d’aquesta crisi durarà fins a Gal·liè —és a dir, fins els anys 260-268—, el qual feu el primer intent de redreçament i procurà frenar les legions una altra vegada d’acord amb el Senat.

Monetàriament, és una fase de canvi d’un sistema antic; el sesterci i el denari són substituïts per l’antoninià de Caracal·la (212); és a dir, plata forta enfront del devaluat denari tradicional. Per a Hispània en general, i particularment per a les terres catalanes, és un període de pobra circulació monetària, excepte a la ciutat de Pollentia, a Mallorca, on la circulació es manté en el seu percentatge amb relació al període dels antoninians; a Empòrion hi ha un descens amb manca de moneda en el període dels antoninians, i al Maresme, i també a Menorca, el descens és relativament poc important.

Només a Tàrraco, possiblement com a índex de l’activitat del seu port, no hi ha una ruptura entre la circulació del denari tradicional i l’antoninià, si bé aquesta nova moneda no arriba fins a Gordià III. El denari vell deixa d’aparèixer a Menorca i al Maresme, i mentre que l’antoninià no circula a Menorca, ho fa al Maresme des de Volusià, igual com a Bàrcino. A Pollentia i a Empòrion el denari arriba fins a Alexandre Sever, i mentre que a Empòrion no tenim ja antoninians, aquesta nova moneda no arriba a Pollentia fins a Filip, l’Àrab. Per tant, excepte a Tàrraco, no hi ha continuïtat de circulació entre el sistema vell i el sistema nou establert pels Severs (Caracal·la), com hem dit, i les noves monedes no arriben a llocs com Menorca o el port d’Empúries.

Si analitzem aquestes dades, podem dir que el port d’Empúries decau en les seves activitats i viu de la circulació tradicional, mentre que trobem la nova moneda tant a Pollentia com al Maresme i a Bàrcino, igual com a Tàrraco, ciutat que manté la preponderància econòmica gràcies al seu port i on es fa el canvi de sistema monetari sense interrupció.

Les invasions dels francs i els alamans

Pel que fa a Catalunya i el País Valencià, la causa principal de la crisi del segle III s’ha atribuït a les invasions dels francs i els alamans, de les quals tenim textos històrics. L’anàlisi d’aquests fets s’ha servit sempre de les troballes dels tresorets monetaris i de les restes arqueològiques. Moltes vegades amb tinta negra i frases ben definitives s’assenyalen precisament les invasions com la causa principal de la crisi i dels canvis socials i econòmics. En el camp de la investigació arqueològica, sempre que s’ha excavat una vil·la rural destruïda i refeta al segle IV —o des del final del III—, s’ha donat la culpa de la seva destrucció als bàrbars, sense valorar altres possibles factors de decadència econòmica corrents a tot l’Imperi, que fan innecessari d’explicar el fenomen exclusivament a causa del pas dels francs i els alamans. Moltes vegades es fa difícil entendre la magnitud de les destruccions i l’extensió de les zones geogràfiques que comprenen, si no és que haguessin estat fetes per un contingent veritablement important de bàrbars. De vegades tampoc no queda gaire clar si l’abandonament d’una vil·la de l’Alt Imperi es deu únicament a una destrucció violenta o cal pensar en una concentració del camp, com veurem en el període posterior a Dioclecià, i a conseqüència, només, d’una reordenació socioeconòmica a què va portar la crisi general de l’Imperi també a casa nostra. És possible que s’hagi exagerat el paper del pas dels bàrbars, i que, en realitat, no fos més que un dels fenòmens, evidentment el més colpidor, de la llarga i terrible crisi que l’anarquia militar i el desgavell del poder van ocasionar a l’estat Romà.

La invasió més punyent, de temps de Gal·liè, s’originà en el moment de la pugna de l’emperador amb l’usurpador Pòstum, que aquell va haver d’acceptar perquè aturés les invasions. S’havia arribat a una fragmentació important de l’Imperi. Les lluites entre els pretendents havien fet que el poder central abandonés les províncies, que elegien els seus propis generals. Les lluites entre els generals deixaven molt sovint desguarnides les fronteres del Rin, de manera que tot era propici a les invasions germàniques.

Ja hem dit que les invasions més importants comencen al final de l’època dels Severs. Després dels fracassos d’Alexandre Sever, el seu successor, Maximí, va aconseguir de vèncer els alamans, que van restar en pau durant vint anys. L’empenta forta va venir l’any 254 o a la tardor del 253, moment que el general Valerià, pare de Gal·liè i més tard emperador, havia estat cridat per Trebonià el Gal a Itàlia per a lluitar contra el general Emilià, fet que deixà desguarnida la frontera rètica al nord del Danubi de Baviera. Pòstum s’apoderà del govern i de Colònia i matà el cèsar Saloni, fill de Gal·liè, moment en què possiblement es donà l’atac definitiu. La data és imprecisa, ja que es parla tant del 259 com del 260 o 261, però la veritat és que en aquest espai de temps tan limitat els alamans van arruïnar la meitat oriental de la Gàl·lia i van començar la seva expansió cap a la Mediterrània.

Els alamans arribaren al que ara és Catalunya mentre el poder imperial es partia a l’Occident entre l’emperador Gal·liè i l’usurpador Pòstum. Era una situació de fet de la qual parlarem més endavant, ja que interessa conèixer a quina de les dues parts pertanyia Hispània i, naturalment, la Tarraconense.

La invasió dels bàrbars francs a l’actual Catalunya fou, ja en el seu moment, una dada en la historiografia hispànica. Tenim la notícia més antiga en el Llibre dels Cèsars, d’Aureli Víctor, que ens diu que francorum gentes, després de saquejar la Gàl·lia possiderent vastato ac paene direpto Tarraconensium oppido, aconseguiren vaixells i una part se n’anà a l’Àfrica. La notícia es repeteix a Eutropi (VIII 8, 2), que parla concretament de l’assalt a Tarragona (civitatem nobilem Tarraconem expugnaverunt) i ens dóna la data del regnat de Galie sub Gallieno imperatori. Més endavant, Orosi ho descriu amb tintes negres assenyalant les ruïnes de les grans ciutats i de petits llocs que en guarden el record. Orosi recorda aquest fet en el moment en què, al principi del segle V (408 o 409), van entrar pels Pirineus occidentals els bàrbars alans, sueus i vàndals. El record de la primera invasió a Tarragona encara era viu. L’assalt a la ciutat també és citat a la crònica de sant Jeroni (Chron. 1.1830 ed. Schoene). Dels dos fets que cal remarcar en els textos citats, un és l’absència de Bàrcino en els relats. Es parla, naturalment, de Tàrraco, capital de la província, centre polític imperial, del qual es relata amplament l’assalt que en destrueix la capitalitat, i deixa d’anomenar els altres llocs de possible pas dels invasors. Pot ser que Barcelona no hagués estat en l’itinerari dels bàrbars. L’altre fet a destacar és la datació concreta en temps de Gal·liè. Així ho demostraria, també, el martiri dels sants tarragonins Fructuós, Auguri i Eulogi en temps de la persecució de Valerià l’any 259, abans de la incursió.

Primera invasió dels germànics

Notícies de la primera invasió germànica de la Tarraconense (256-262), segons Aureli Víctor, Eutropi i Pau Orosi.

[Gallienus] rem romanam quasi naufragio dedil [...] adeo uti [...] francorum gentes direpta Gallia Hispaniam possiderent vastato ae paene direpto Tarraconensium oppido, naetisque in tempore navigiis pars in usque Africam permearet....
(AURELI VÍCTOR: Libri de Caesaribus, 33.3).

[Sub Gallieno] Germani usque ad Hispanias penetraverunt et eivitatem nobilem Tarraconem expugnaverunt
(EUTROPI: Breviarium, VIII, 8, 2, ed. Druysen, Viena 1879, MGH, sèrie Auctores antiquissimi, II).

...Germani ulteriores abrasa potiuntur Hispania [...] exstant adhue per diversas provincias in magnarum urbium ruinis parvae et pauperes sedes, signa miseriarum et nominum indicia servantes, ex quibus nos quoque in Hispania Tarraconem nostram ad eonsolationem miseriae recentis ostendimus.
(PAU OROSI: Historiarum adversum paganos libri, ed. Zaugemeister, BT, 1889, VII, 22, 7).

a: Fontes Hispaniae Antiquae, ed. A. Schulten, L. Pericot i L. Rubio, fase. VIII, Las fuentes desde César hasta el siglo V d. de J.C., ed. de R. Grosse, Universitat de Barcelona, Barcelona 1959, pàg. 47.


Traducció

[Gal·liè] va portar les coses romanes gairebé al naufragi [...] de tal manera [...] que els francs, després de saquejar la Gàl·lia van prendre possessió d’Hispània devastant i gairebé destruint la fortalesa dels tarragonins, i havent obtingut per aquest temps navilis travessà el mar fins a l’Àfrica...

[Sota Gal·liè] els germànics van penetrar fins a les Hispànics i van conquerir la noble ciutat de Tarragona...

...Els germànics en les seves ulteriors devastacions atenyeren Hispània [...] encara hi resten en diverses províncies petites ruïnes de grans ciutats i seus pobres, que conserven els senyals de les misèries i els indicis dels seus noms, entre les quals a Hispània, pel nostre consol, mostrem Tarragona, de destrucció recent.

(Trad.: Antoni Pladevall i Font)

La recerca sobre el fet concret de la invasió va seguir el model francès tot buscant els dipòsits o amagatalls de moneda d’aquest final del segle III per definir el camí i l’abast de la incursió(*), des dels treballs inicials de Taracena, a causa de les troballes a la ciutat de Clunia, fins als de J. Sánchez Real als Munts (Altafulla), els de M. Tarradell i A. Balil sobre les invasions i les anàlisis crítiques darreres de J. Hiernard, i els de M. Campo i J.M. Gurt. En aquesta mateixa obra hi ha inventaris dels dipòsits i anàlisis i valor del seu contingut a càrrec de T. Marot, amb el nombre de peces de cada dipòsit, els percentatges d’exemplars entre la vella circulació del sesterci i l’adaptació de l’antoninià, naturalment amb la darrera cronologia de la moneda més moderna del grup, i també del moment d’amagatall. L’estudi és enriquidor per a l’avaluació d’un fet transcendent en la nostra economia anterior i posterior a la invasió, amb l’estudi del valor de la circulació abans i després del 260, sub Galienus imperatori., És molt interessant comprovar que la data d’amagatall no és coincident en els diferents dipòsits, fet que vol dir que altres circumstàncies laterals a la invasió havien provocat el pànic que obligà a enterrar els estalvis. En tot cas se sobreposa la gran crisi, ben reflectida en la moneda, amb la mateixa invasió, de la qual desconeixem la intensitat que va tenir davant de la imatge que li ha donat la nostra història, sobretot a Barcelona.

Els estudis de circulació monetària també poden aportar dades que confirmin les invasions. És interessant veure que la circulació disminueix molt sensiblement a les zones rurals, com es pot comprovar veient els percentatges de circulació a Roses, el Maresme, el Penedès, Menorca i també —en aquest cas un document urbà— Pollentia, a Mallorca. No s’esdevé així a les ciutats, com s’ha vist a Empòrion, Bàrcino i Tàrraco. Però aquesta darrera ciutat sembla que va patir ben clarament els efectes de la invasió, ja sigui pel saqueig que documenten els textos, ja sigui per un descens momentani de les seves activitats comercials. Són interessants en aquest sentit les darreres conclusions de J. Hiernard(*) en comparar l’arribada de monetari a Tarragona entre els anys 258-260 i a la ciutat de Conimbriga, una altra capital romana hispànica que no fou afectada per les invasions. És interessant constatar que Conimbriga va rebre deu vegades més moneda que Tarragona durant el mateix temps, mentre que la represa posterior —des del 261, analitzada a través de les aportacions de Roma— és normal, i la ciutat des del 261 fins al 271 presenta la mateixa corba d’inflació monetària que les altres urbs de l’Imperi. Això li fa concloure que fou precisament entre el 258 i el 260 el moment en què la feble presència de moneda tradueix un estat anormal en la vida econòmica de la ciutat, reflex evident de la crisi de les incursions.

Malauradament, no tenim dades tan concretes per a les altres ciutats romanes de les terres catalanes des d’un punt de vista econòmic. No sabem què va passar a València, on per altra banda hi ha testimonis de destruccions i refetes posteriors des de Dioclecià que sempre s’han atribuït al pas dels francs i els alamans en un camí que els portaria —per terra— fins a l’Àfrica romana, malgrat les dades específiques d’Aureli Víctor amb relació a l’embarcament cap a les costes africanes, és a dir, a la utilització d’un camí marítim i no continental a través de la famosa via Hercúlia fins a l’estret de Gibraltar i la Mauritània Tingitana.

Si el testimoni de la circulació monetària pot donar la visió d’un aspecte concret de l’economia de les ciutats, hi ha un altre element de gran interès per assenyalar la interrupció de la vida oficial de les colònies de Bàrcino i Tàrraco a través de les dedicacions als emperadors.

Les dedicatòries imperials a Bàrcino tenen una seqüència que explica l’activitat de Y ordo decurionum de la ciutat amb interrupcions prou significatives per a aquest moment. Prescindint de les dedicacions dels mil·liaris a August i a Claudi, del fragment de la placa dedicada a Trajà, de les tres dedicacions de Marc Aureli (161-169) (IRC, 20-22), i del conegut pedestal a Caracal-la (215-216) (IRC 23), hi ha una interrupció fins als quatre emperadors il·liris, Claudi el Gòtic (268-269), Aurelià (272), Probus (282) i Carus (282-285) (IRC 24 a 27), és a dir, immediatament després de la incursió germànica. Ja des del 268 fins al 285 —sense entrar en el problema del canvi de dedicació de Probus per Carus a la darrera inscripció— hi ha reunions regulars de l’ordo decurionum barcinonensium per a les dedicatòries imperials. El fet, i altres antecedents, fan dir a J.N. Bonneville(*) que la vida pública i el govern són normals, i que la destrucció dels bàrbars tan repetidament valorada va relliscar per Barcelona. Fins i tot —com veurem— l’argument de represa que és la construcció de la muralla fa pensar a aquest autor que s’hauria de portar a temps més recents, al final de la tetrarquia o ja a temps constantinians.

L’epigrafia imperial a Tarragona ens dóna, també, un temps buit d’inscripcions des de la dedicació a Filip l’Àrab (246)(*) (TIR 86) fins a la dedicada a Ulpia Severina (270-275) (TIR 87), dedicació d’un privat i no de l’ordo Tarraconensis. Això podria fer pensar en un moment àlgid de crisi i d’invasions. Les dedicacions seran continuades en el temps de Probus (276-282) (TIR 88) i Carinus (283) (TIR 89), i, després, pels nous membres de l’administració diocleciana. Així, el praeses Juli Valens, constructor d’un pòrtic a la basílica de Júpiter, l’any 280 dedica una estàtua als emperadors Dioclecià i Maximià (TIR 91). Un altre praeses, Postumi Lapercus, també dedica estàtues als mateixos emperadors (TIR 92). Valeri Julià en dedica una altra a Licinià (TIR 94). Segueix una interrupció fins a Constantí, al qual Budius Nacrinus dedica una estàtua (TIR 95) i una altra a Constans (TIR 96), encara cèsar entre els anys 324 i 326. La darrera inscripció —sempre citada com a testimoni de la correcta relació de la colònia amb Roma— és la dedicada a Lleó i a Antemi, ja en temps del got Euric.

La investigació arqueològica ens mostra l’estat de les ciutats en els darrers anys de la crisi del segle III, conseqüència o no de les incursions.

De nord a sud ens trobem amb la ciutat d’Empúries en plena decadència i abandonada després del 260, o potser després del 275, quan tenim constància que s’acaba la circulació monetària. Els estudis estratigràfics i les troballes arqueològiques dels nivells superficials de la ciutat s’acaben precisament per aquestes dates, i les restes posteriors, del segle IV endavant, només es troben a la vella Palaiàpolis, a Sant Martí d’Empúries, amb una regressió clara del poblament, mentre que la Neàpolis es va cobrint per un extens cementiri cristià. La ciutat ha estat abandonada, si bé no són clares les mostres d’una destrucció violenta.

Vista aèria d’un sector de la vil·la dels Munts (Altafulla), que al segle III patí un greu incendi.

Arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona

A Girona es fa molt difícil datar el darrer recinte emmurallat(*), de prop del 264, si bé s’hi fan servir materials reutilitzats, alguns fins i tot ornamentals, la qual cosa significa una represa de la fortificació en el Baix Imperi que podem interpretar —igual com per a Barcelona—, tant com a resultat del pànic que produïren les invasions, i per això es refà una muralla de pressa i amb tots els elements que es tenen a l’abast, com també com a resultat d’una tendència que es troba una mica arreu de l’Imperi, i de la qual el mateix Aurelià havia donat exemple envoltant Roma de nous murs.

Barcelona és potser la ciutat que es renova amb més força, construint la gran muralla(*) entre el 270 i el 310 segons A. Balil —com hem vist—, ja al segle IV, la qual l’havia convertida en la millor plaça forta de les terres catalanes —juntament amb Tarragona— de tota l’edat mitjana. Mataró i Badalona, petites ciutats pròsperes del Maresme i el Barcelonès, denoten una evident decadència i transformació. Així, a Badalona hi ha zones abandonades i d’altres amb una nova utilització, ja sigui urbana o de cementiri. Cal no oblidar, però, que en els temps de Filip l’Àrab, la ciutat encara potser estava intacta, ja que dedicà una inscripció a l’emperador.

Un fenomen semblant degué passar a Tarragona. Els textos no són pas gaire explícits a assenyalar una destrucció de la ciutat. En tot cas, podem interpretar com un assalt i pillatge l’expugnaverunt d’Eutropi o les notícies d’Aureli Víctor. Tant la recuperació de la circulació de moneda com les inscripcions imperials, com també la densitat del cementiri paleocristià, desmenteixen qualsevol mena de decadència a l’urbs imperial, si bé cal assenyalar una nova distribució de la població, que ara també ocuparà una gran part de la ciutat alta, la dels edificis oficials —entre els quals el fòrum imperial—. Caldria saber, però, fins a quin punt la cristianització de la societat, que ja hem documentat des de mitjan segle III, pogué influir en l’ocupació dels recintes oficials pagans de la ciutat alta, a més del fet que aquests edificis oferien un lloc més segur d’habitació gràcies al seu solidíssim recinte fortificat.

Cada vegada tenim més i millors dades per a l’estudi de la decadència al camp(*). L’agricultura moderna i l’extensió de les àrees urbanes actuals han descobert moltíssimes vil·les que han enriquit considerablement la panoràmica d’aquest moment, que s’estendrà des de Dioclecià fins a Constantí; en aquest període serà evident la puixança d’una aristocràcia rural que farà progressar i enriquir la vida al camp, sobretot a partir del segle IV. La circulació de moneda ja hem dit que es veu molt més afectada —durant tota la segona meitat del segle III— al camp que a les ciutats, la qual cosa vol dir una decadència econòmica més gran de la ruralia enfront de les comunitats urbanes. També era més fàcil destruir un mas romà que una ciutat i, així mateix, és més clar i detectable el renaixement rural que l’urbà.

Hi ha moltíssimes cases que sabem que existiren i una gran part les trobem refetes —si havien estat construïdes abans— o aixecades de nova planta, mentre que d’altres s’abandonen precisament aquests anys. És molt probable que no totes les grans cases, els pallatia de l’aristocràcia rural dels grans possessores del Baix Imperi, fossin velles cases refetes a causa de les destruccions dels bàrbars. El fenomen de la retirada al camp de l’aristocràcia urbana, al Baix Imperi, és molt ampli en tots els àmbits del món romà, i coneixem prou bé les riques i grans cases luxoses tant a Itàlia com a la Gàl·lia, Sicília, l’Àfrica romana, Hispània o les províncies de l’Orient. Es tracta de la manifestació d’un fenomen social típic de les acaballes del món romà potenciat precisament per les reformes des de la tetrarquia.

De tota manera, algunes d’aquestes vil·les presenten restes molt clares de destruccions i s’ha pensat que són degudes als bàrbars. Així, de la llarga llista que en tenim, podem esmentar la vil·la dels Ametllers de Tossa de Mar (Selva), amb dues fases força clares de construcció, abans i després de les invasions, propietat al darrer moment d’un patrici anomenat Vidal (dominus Vitalis). Un altre cas fou la vil·la de Sarrià de Ter (Gironès), amb un nivell superior de mosaics tardans. A la vil·la de Bell-lloc o de can Pau Birol, al Pla de Girona (Gironès) un gran possessor refà l’habitatge amb esplèndids mosaics probablement ja al final del mateix segle III. La vil·la de Torre Llauder de Mataró té una vida continuada, als segles IV i V, però amb una clara interrupció amb destruccions en temps de Valerià o Gal·liè. També hi ha un altre cas a Sant Andreu de Llavaneres i a Sabadell (Arraona). Altres exemples de vil·les són les de Vilanova i la Geltrú, Calafell i els Munts, prop de Tarragona, lloc important per la troballa d’un tresoret de monedes; les ruïnes d’aquesta darrera vil·la denoten clarament un intens incendi i una refeta posterior rica en mosaics. També trobem altres nuclis tardans a Paretdelgada (la Selva del Camp); als voltants de Reus (vil·la de Pórpores i dels Antigons); a Centcelles (Constantí), lloc del famós mausoleu constantinià, on la construcció del segle IV es feu sobre una vil·la anterior reconstruïda. La llista seria molt llarga i caldria no oblidar les de les valls del Segre i el Cinca, a les terres lleidatanes, si bé creiem que tot plegat es tracta més del fenomen d’esplendor rural del Baix Imperi que no pas de la presència de les ràtzies germàniques. En tot cas, sembla que els bàrbars van seguir un camí molt proper a la costa, al llarg de la via romana del litoral. A més, el fet de la prepotència dels grans latifundistes de les terres altes va lligat a la mateixa ciutat de Lleida, que planteja prou problemes sobre la seva vitalitat, com es desprèn de les cartes d’Ausoni i Paulí de Noia, del final del segle IV.

La decoració amb mosaics és sempre freqüent en aquests rics palaus. Avui, els estudis de musivària romana han progressat moltíssim i coneixem força bé un moment important —sobretot a Tarragona— en temps dels Severs, com podem detectar també una manca d’exemples des del 240 fins a la tetrarquia, mostra, probablement, de la inestabilitat social i econòmica que veiem. Un estudi inventari coordinat per R. Navarro en dóna la informació més completa en aquest mateix volum.

Amb Dioclecià al capdavant de l’Imperi s’inicia una política d’acceptació jurídica, institucionalitzada diríem, dels successius intents de divisió dels territoris d’Occident, protagonitzats, com hem vist, pels promotors d’un Imperium Galliarum ja des de Pòstum. Dioclecià entenia que no era possible governar l’Imperi amb un poder centralitzat únic i que calia fragmentar-lo en circumscripcions més reduïdes a fi de tenir l’administració —i naturalment la tributació— a la mà. Per altra banda, calia establir un sistema jeràrquic en el govern de les diferents parts a fi de fer innecessaris els aixecaments d’usurpadors, amb la qual cosa donava, per una part, consistència administrativa a l’Imperi i, per l’altra, una seguretat en la continuïtat de l’administració que pogués fer aplicable tot el conjunt de reformes administratives que es van anar decretant. De tota manera, els seus propòsits van fracassar enfront de l’ambició dels mateixos personatges que va col·locar en els diferents llocs de govern. Per això, la primera mesura de Dioclecià fou dividir l’Imperi en oriental i occidental, i associar a l’Occident el seu company Maximià. Fou una diarquia que va durar set anys, fins que el 293 va associar a cadascuna de les parts —sobretot per tal d’alleugerir l’administració— dos joves governants amb el títol de cèsars, enfront del d’augusts dels vells, i els va assignar territoris de govern ben concrets. Així, a l’Occident va haver-hi dues prefectures, una per a l’august Maximià i una altra per al cèsar Constanci Clor. La d’Itàlia —de Maximià—, amb Itàlia i Àfrica deslligades del govern de la resta de l’Occident —i dels Països Catalans, naturalment—, si bé ja hem assenyalat en altres llocs les estretíssimes relacions humanes, comercials i fins i tot religioses entre la costa del llevant d’Hispània i l’Àfrica romana o Itàlia. La segona de les grans prefectures fou la de la Gàl·lia, amb un territori subdividit en tres diòcesis, la d’Hispània, la de la Gàl·lia i la de Britània. Sembla com si s’hagués institucionalitzat l’Imperium de Pòstum. Alhora, cadascuna de les diòcesis era subdividida en provincias. I en el document més explícit que tenim d’Hispània, l’anomenat Latèrcul de Verona, se citen set províncies per a Hispània: Diocesis Hispaniarum habet provincias numero VII, si bé només en surten sis: Beticam, Lusitaniam. Kartaginensis, Gallaecia, Tharraconensis i Mauritania Tingitana. Més tard, a la nomina provinciarum del nou Laterculus de Polemius Silvius (448) s’inclou la Balearica, creada entre el 369 i el 386. D’aquestes províncies, cada vegada més reduïdes amb relació a les divisions anteriors (s’ha vist que normalment de cada vella província en va fer tres de noves), van correspondre a la directa jurisdicció imperial, amb una praesses al capdavant, a més de la Tarraconense, la Cartaginesa, la Baleárica i la Mauritana, és a dir, les marítimes, per poder usar i manar lliurement les esquadres militars, mentre que les restants eren de tutela consular.

Des de Dioclecià, com hem dit més amunt, torna a haver-hi una certa activitat edilícia, sobretot a Tàrraco on residia el praeses provinciae Hispaniae; així, com ja s’ha dit, un tal Juli Valens fa un pòrtic Ioui Basilicae com es diu en l’estàtua que dedica a Dioclecià i Maximià (TIR 91), i un curator rei publicae tarraconensis dedica una altra estàtua a Marc Aureli Vincentio, a qui anomena vir perfectissimus praesides iustisimo, restitutori thermarum Montanarum (TIR 155).

El govern de Constantí, després d’anys de lluita amb els seus companys de tetrarquia, fou una realitat, amb l’impuls que significava reunificar el poder, tot i que ell mateix va cometre l’error de tornar-lo a dividir a la seva mort, entre els seus fills, la qual cosa va obligar Teodosi a reagrupar l’estat en unes soles mans. Teodosi, desenganyat d’un únic poder, va partir definitivament Orient i Occident entre els seus fills. El fet, totalment necessari des d’un punt de vista polític i militar, significà la desaparició d’Occident esmicolat a mans dels pobles germànics i la permanència d’Orient, cada vegada més teocràtic i “medieval”. També significà l’inici de les nacionalitats europees.

La monarquia constantiniana ben aviat pogué absorbir la comunitat cristiana. Teodosi la incorporà decididament al poder en un moment en què tres grans pensadors cristians dominaven el pensament romà: Ambròs, des de Milà, mà dreta de Teodosi en el seu propòsit d’unificar sota el catolicisme la societat cristiana en el procés conegut com el triomf de l’ortodòxia catòlica; Jeroni a Jerusalem i Agustí a Hipona, a l’Àfrica cristiana, un dels més influents mentors i pensadors de l’Occident cristià.

El cristianisme, perseguit per Dioclecià al principi del segle IV (persecucions del 303), tolerat per Constantí per l’edicte del seu company de govern, Licini, a Nicomèdia i reafirmat a Milà l’any 313, i convertit en religió d’estat per Teodosi, és un pilar fonamental de l’Occident romà.

No es pot oblidar aquest grup humà, ben aviat jerarquitzat i organitzat, que complirà importants funcions com a poder paral·lel a l’emperador, i on es refugia, ocupant els llocs directors en els bisbats o centres monacals, la vella aristocràcia senatorial.

En l’impuls de recuperació del país, a casa nostra el cristianisme hi juga un papel primordial, si bé les notícies concretes que en tenim són escasses, excepte el coneixement —molt incomplet en els seus orígens— dels personatges que ocupen els bisbats durant els segles IV i V perquè signen reunions i concilis, provincials en temps romans o de forta tradició romana, i ja nacionals sota les directrius toledanes.

Hi ha, però, un fenomen que no es pot oblidar en l’intent d’anàlisi de Catalunya en aquest període. El nostre cristianisme parteix, naturalment, d’un moment inicial d’introducció i predicació. Té força suficient, ja a mitjan segle III, per a sofrir la primera persecució sota l’emperador Valerià. Les actes del martiri dels sants de Tarragona, Fructuós, Auguri i Eulogi, ens porten a la meitat del segle, al 9 de gener del 259, i ens mostren una comunitat jerarquitzada i organitzada amb fidels seguidors. Els màrtirs del principi del segle IV, Fèlix a Girona i Cugat a Barcelona, malauradament ens queden com un bell record poètic en Prudenci. EI mateix gran bisbe i escriptor Pacià de Barcelona(*) apareix en una biografia del llibre De viris illustribus de sant Jeroni i és autor d’un grup d’obres literàries del final del segle IV. Potser el document més dens pel seu contingut és la ja famosa carta núm. 11 de Consenci a sant Agustí(*), ben comentada més endavant.

Aspecte de la volta llarga de l’edifici conegut com “el Pretori”, a Tarragona, corresponent al circ romà.

Arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona

Tot, per ara, només amb protagonistes concrets dins la jerarquia eclesiàstica. El que ens preguntem és quina mena de relació es pot establir entre la comunitat catòlica catalana i el complicat mecanisme d’organització de les ciutats —excepte les episcopals, com és normal— i la polèmica administració i explotació humana del camp, que no s’estudia des d’una legislació vàlida per a tot l’Imperi o almenys per a l’Occident, i que tampoc no veiem reflectida en cap moment en les restes arqueològiques, tant urbanes com rurals, excepte en la iconografia funerària.

La cristianització és un fet molt difós i divers tant en les persones com en els llocs. Té, és clar, una base inicial urbana, però penetra més difícilment al camp a causa del caràcter senyorial i aristocràtic senatorial dels possessores, els quals, refugiats a les seves vil·les, sempre seran l’estament més conservador de la societat.

Hi ha, però, documents arqueològics que cal interpretar, procedents dels cementiris urbans. Els sarcòfags conservats a Girona, Barcelona i Tarragona, importats de Roma des de temps preconstantinians —molt al començament del segle IV i fins al temps de Teodosi o el principi del segle V—, demostren pel seu origen la cristianització de la societat urbana preeminent, dins del grup de la cúria municipal, l’únic estament amb diners per a poder-los comprar, fet que no significa pas una cristianització exclusiva de l’alta societat. Les àmplies necròpolis com la del Francolí de Tarragona, ens donen una uniformitat religiosa de tots els nivells de la població. Però sempre ens queda el dubte de fins a quins nivells demogràfics arribaren —des de la darreria del segle III— les comunitats cristianes.

Ciutat i camp s’han contraposat en l’anàlisi d’aquesta època final de l’Imperi. Però les importants connexions entre els dos centres socials i econòmics a Catalunya són molt evidents. La presència de Meropi Ponç Paulí, més tard Paulí de Nola(*) i les cartes creuades amb el seu mestre Dècim Magne Ausoni són una mostra evident d’una connexió clara camp-ciutat. En aquest cas concret, també ho són la visió i les notícies que, des de Bordeus, es tenien de les ciutats hispàniques.

Paulí, nat a Bordeus al si d’una rica família senatorial, és un exponent de les oscil·lacions i del pensament de l’aristocràcia del Baix Imperi, bàsicament de formació intel·lectual intensa i urbana, entre un paganisme encara viu i un cristianisme enormement reflexiu i acollidor, ja políticament triomfant.

La trajectòria vital de Paulí de Nola, que en una part molt important es desenvolupa a les terres catalanes, és un exemple i a vegades una contraposició entre la vida rural aristocràtica i la urbana, sota una influència decisiva del cristianisme. Cal no oblidar que Paulí fou governador de Campània l’any 379 i que va arribar a la dignitat màxima abans dels trenta anys amb un consolat, precisament amb l’ajuda del seu mestre, l’aristòcrata Ausoni, dignatari de la cort de Gracià. Com a aristòcrata, Paulí era un gran possessor, un potentior rural, amb propietats amplíssimes a la Gàl·lia, segons testimonis poètics d’Ausoni mateix, però es va fer cristià a Bordeus, batejat pel bisbe Delfí, i, en tenir problemes a la ciutat, va fugir a Hispània, on es casà amb Teràsia, també del seu mateix estament noble, rica i propietària de grans fundi rurals, segons el testimoni de sant Ambròs de Milà. Però va abandonar la vida opulenta rural per la vida urbana cristiana a Barcelona (391-395) i es desfeu de les finques venditis facultatibus, tam suis quam etiam coniugalibus (Ambròs, Ep. LVIII, 1. Ed. Migne, PL, XVI, 1178-79). A Barcelona fou consagrat al sacerdoci pel bisbe Lampidi.com ell mateix escriu a Sulpici Sever (Ep. 1, 10 i III, 4).

Aquest canvi de vida, en passar d’uns ambients urbans cultes i refinats com els de Bordeus als d’Hispània, a Barcelona, van motivar unes lletres creuades molt interessants amb Ausoni, el seu mestre de Bordeus, que es mantenia pagà i que havia tingut relacions prou importants amb les ciutats de la Tarraconense, on un gendre de la seva germana, també dit Paulí, s’havia estat amb el càrrec de corrector (XXIV, 11-12). En una lletra (XXV, 269) dóna les gràcies a Paulí, al qual diu fill, pel fet d’haver-li enviat oli d’Hispània i muria barcinonensis, el famós garum o salsa de peix. En un altre lloc (V, 87-89), dóna el nom de Tirrenica a Tarragona i diu que la costa de Barcelona és ostrífera. Sembla, per tant, que el coneixement d’aquesta part de la Tarraconense era prou evident en Ausoni i que la ciutat explotava els seus béns naturals.

En la lletra XXIX (287) lamenta que Paulí s’hagi retirat a Hispània, pobra i ferotge, de la qual esmenta el saltus vasconis, és a dir, el Pirineu occidental o muntanyes cantàbriques, i fa esment de les ciutats de Bilbilis, Calagurris, haerens scopulis, posades en un pendent de la muntanya, i Ilerda. Paulí, en els carmina (Carm, X, 202-238) rectifica la imatge. Li diu que no s’ha de retirar a boscos despoblats entre els vascons ni en ciutats destruïdes (eversis) —o allunyades (aversis), segons altres versions— com Calagurris, Bilbilis o Ilerda, ja que a Hispània n’hi ha d’altres de pròsperes, com les que hi ha des del mar Tirrè i l’Oceà (quas geminum felix Hispania tendit in aequor, qua Betis Oceanum Tyrrhanumque auget Hiberus), i entre elles anomena Barcelona (Barcinus amoena) i Tarragona (et capite despectans Tarraco pontum).

Sembla evident que hi ha certes diferències entre les ciutats de la vall de l’Ebre, com Calagurris i Bilbilis, i la mateixa Ilerda, amb altres de més pròsperes, com Tàrraco, Bàrcino i Caesaraugusta, si bé només es diu d’Ilerda que està arruïnada. Però per altres notícies de la mateixa font sembla que la vida urbana també en aquestes ciutats arruïnades, desertes o inaccessibles tenia prou força per mantenir fins i tot un cert to intel·lectual o pedagògic. Pel mateix Ausoni (XXIII) se sap que entre els professors de Bordeus n’hi havia un, Dinami. que, compromès en un afer d’adulteri, va fugir a la petitíssima Lleida (parvula Ilerda), on va viure amb el nom de Flavini, es casà amb una rica latifundista i no va tornar a Bordeus.

Les seus episcopals que tenim documentades ja al segle IV, però sobretot des del segle VI, són situades sovint a les ciutats que l’arqueologia ens diu destruïdes o molt despoblades en aquesta etapa posterior als francs i alamans. El queja no sabem és si l’existència d’un bisbat suposa un fenomen de repoblament urbà en temps visigòtics o bé que no s’ha trencat la vida d’aquestes ciutats des de la crisi del segle III. Els testimonis cristians, ja sigui mitjançant els martirologis o les restes arqueològiques, ens donen també testimoni de la vitalitat dels centres urbans romans antics. Però de molts llocs no en tenim prou dades per explicar-ne l’estatus demogràfic o econòmic.

Ja hem parlat de les ciutats que sembla que no es van refer de la crisi del segle III, almenys en les mateixes àrees urbanes. EI cas més esmentat sempre és el d’Empúries, ja que la Neàpolis i la ciutat romana s’abandonen des d’aquella data. Però el poblament es refugia a la vella Palaiapolis, a Sant Martí d’Empúries, que dóna estrats arqueològics ben clars dels segles IV i V. A més, al segle VI hi tenim un bisbat. A la costa catalana, tampoc no tenim dades arqueològiques del segle IV; així s’esdevé, per exemple, a lluro i a Bètulo, ciutats que en aquest moment pràcticament han desaparegut, i potser els seus habitants s’han concentrat en d’altres nuclis que es refan de la crisi, particularment Bàrcino. Dertosa degué tenir una certa importància, perquè sabem que va haver d’ésser presa pels visigots a l’inici del segle VI (506), quan es va rebel·lar sota el comandament de Petrus.

De les ciutats de l’interior no en sabem pràcticament res i és probable que tinguessin una vida molt minsa, si bé cada vegada hi ha més dades que ens permeten d’endevinar noves situacions. És el cas de Iesso, prou important durant l’Alt Imperi, on fa poc hem trobat restes de sarcòfags cristians del principi del segle IV, testimoni d’una comunitat relacionada amb Roma. De Lleida, ja n’hem fet esment.

És evident que la vida ciutadana es refà, i en certa manera es concentra en un petit grup de ciutats que són Girona, Barcelona, Tarragona, potser València, Lucentum (Alacant) i a les ciutats de Pollentia, a Mallorca, i Mago (Maó) i lamino (Ciutadella) a Menorca, si bé respecte a aquestes dues darreres ens hem de fiar del text de la ja famosa carta encíclica del bisbe Sever, de principi del segle V.

D’aquestes ciutats, Girona i Barcelona refan les muralles. Tarragona no en té necessitat, ja que el seu recinte, d’estructures molt potents, devia estar força intacte. La veritat és que tots els fets històrics que hem descrit tenen sobretot com a escenari Barcelona i Tarragona, i malgrat que a Tarragona hi continuen vivint els governants de la província, Barcelona la va substituint lentament fins a convertir-se en el centre polític del llevant de la Tarraconense.

Girona fou una ciutat petita —parva Gerunda, l’anomena Prudenci—, que va refer les seves muralles molt al final del segle III, com s’ha comprovat arqueològicament, i que ja des dels temps de Dioclecià va tenir una comunitat cristiana testimoniada amb Fèlix, el seu màrtir, comunitat que ens ha deixat restes arqueològiques en una rica sèrie de sarcòfags de taller romà de temps de Constantí.

Barcelona és, probablement, el nucli urbà que demostra més vitalitat en aquesta refeta des de Dioclecià. El recinte emmurallat es fa totalment nou, del tipus del d’Aurelià a Roma, i la ciutat es converteix en la plaça forta de la costa. Ben aviat —com veurem— tingué bisbat, cada vegada amb un paper més actiu en l’administració de la ciutat. Així, al final del segle VI (592) havia absorbit les funcions administratives civils. Hi ha, també, una forta comunitat cristiana.

Tarragona, com ja hem vist, manté la capitalitat fins a la desaparició de l’Imperi. Hi ha instal·lats els praesides provinciae Hispaniae Citerioris, com sabem per l’epigrafia. D’altra banda, la comunitat cristiana, de la qual coneixem l’existència des del segle III, ens ha deixat una gran necròpoli, extensa i rica, que demostra una potència econòmica no gens decadent, almenys fins a Euric, i probablement també després de l’escomesa dels visigots. Les relacions comercials de la seva comunitat cristiana són evidents. Ja des del temps dels Severs arriben a Tarragona sarcòfags de taller romà. Les importacions continuen al segle IV i, després de la desaparició dels tallers de Roma, Tarragona és una de les poques ciutats de la Mediterrània occidental que té els seus propis obradors d’escultura funerària estretament relacionats amb Cartago, d’on importava sarcòfags. Cosa que vol dir, creiem, una clara refeta de la crisi anterior. També s’ha parlat del paper important dels ports de Tàrraco i Bàrcino, sobretot amb relació al comerç amb Roma, i de l’edicte de Constantí de l’any 324, recollit en el còdex de Teodosi (XIII, 5, 4 i 5, 8), amb les disposicions protectores dels armadors hispànics.

Sabem ben poques coses d’altres nuclis urbans, com és el cas d’Egara (Terrassa), on tenim la fundació d’un bisbat, en certa manera subsidiari de Barcelona, l’any 450, precisament pel bisbe barceloní Nundinari, que hi consagrà Ireneu. Però no en sabem res més.

És evident que la llista de les ciutats romanes a les terres catalanes s’ha reduït considerablement després de la crisi del segle III. Alguns nuclis urbans pràcticament han desaparegut, però les ciutats més ben situades, sobretot a la costa i d’origen romà —no indígena preromà—, es converteixen en nuclis fixos i perdurables, possiblement amb un fenomen de concentració demogràfica paral·lela a la del camp.

El camp al baix imperi

Vista aèria de la via romana del Capsacosta, que comunicava les actuals comarques interiors del Ripollès i la Garrotxa amb la costa empordanesa.

ECSA - J. Todó

Ens hem de servir, exclusivament, de la documentació arqueològica per valorar correctament la vida rural aristocràtica a les terres catalanes durant el Baix Imperi. Malauradament, però, se’ns escapen encara aspectes bàsics com els de l’àmbit rural —de bosc, ramaderia i conreus—, que constituïen el fonament de la vida rural i també, en part ben important, el coneixement concret dels masos i les vil·les, centres dels fundi rurals. A més, patim la manca d’excavacions totals i sistemàtiques de les cases, o la insuficient publicació científica dels treballs més amplis. En canvi, una visió topogràfica i cartogràfica de les troballes és molt alliçonadora en l’aspecte demogràfic i social. Ja hem fet esment dels llocs més coneguts en parlar de les destruccions del segle III i de les vil·les que es refan, i no cal repetir-nos. Interessen, però, algunes noves observacions.

A la darreria del segle III, al IV i posteriors, el poblament es concentra en alguns punts d’hàbitat, menys nombrosos que en l’Alt Imperi. Hi ha l’abandonament evident d’un gran nombre de petites vil·les i l’ampliació o el desenvolupament important d’algunes altres, no de totes, en les mateixes àrees. Es tracta, és clar, d’una concentració demogràfica i de direcció de conreus i de riquesa probablement en poques mans, més fortes econòmicament i socialment. Sembla, per tant, que no hi ha dubtes ni gaires dificultats per a parlar d’una gran activitat de producció agrícola al camp. Les riques vil·les que tenim per totes les terres catalanes, igual com a les altres províncies de l’Imperi, en són un testimoni clar. L’aristocràcia romana viu del camp i al camp, com s’ha dit. Però a l’actual Catalunya sembla que els fundi no tenen la gran extensió d’altres llocs, fins i tot en comparació amb les vil·les de l’interior de la Tarraconense o de les regions interiors de la Cartaginense —és a dir, les terres de les actuals comunitats autònomes de la Rioja, Cantàbria i Castella i Lleó—, on les grans finques romanes són molt extenses i dominen un territori amplíssim. L’anàlisi que fins ara podem fer d’aquests masos a les terres catalanes sembla que ens permetria de distingir-ne dos grups diferents. Per una banda, les cases de camp més a prop de la costa i dels nuclis urbans, que ja hem vist que persisteixen durant el Baix Imperi i no creiem que aquí es pugui parlar de latifundis autèntics. D’altra banda, no abunden tampoc cap al Prepirineu i les terres de muntanya, ja que l’explotació agrícola d’aquestes zones no és fàcil. Però n’hi ha un segon grup, molt més afí a les grans residències de Castella, que ocupa d’una manera completa les terres altes i les valls del Cinca i el Segre, fins a connectar amb l’Ebre mitjà. Ocuparien una gran part del Segrià actual i dels límits amb Aragó. No hem d’oblidar que es tracta d’una zona molt menys urbanitzada, de grans possibilitats de conreu del camp i d’una gran riquesa agrària que dura fins avui. Les grans vil·les d’aquesta regió que hem anomenat són autèntics centres de fundi extensos, almenys com els de Castella, ja sigui els de la província de Saragossa o de Navarra o els magnífics masos de Sòria. Valladolid i sobretot de Palència.

Sembla, per tant, que la interpretació de les residències i els pallatia rurals de les terres catalanes ens permet de fer aquestes distincions. No hem d’oblidar, però, que estem encara molt lluny d’un coneixement correcte d’aquest aspecte de la nostra romanitat i que caldran estudis més amplis i totals d’excavació d’aquestes grans cases. El fet es relaciona, en certa manera, amb les revoltes de pagesos, els anomenats bagaudes, que van patir les zones dels grans propietaris rurals tant a la Gàl·lia com a Hispània.

L’administració i l’economia durant el baix imperi

L’administració romana a les terres catalanes durant el Baix Imperi hem de creure que fou perfectament normal, dintre de la burocràcia general de l’Imperi.

Ponderal trobat al poblat de Puig Rom, a Roses, un dels escassos exemplars d’aquestes peces que servien per mesurar i controlar el pes de la moneda.

ECSA - M. Casanovas

És probable que tot el procés de canvis transcendents de la societat romana es concreti —deixant antecedents més remots— en temps de Caracal·la, com ja hem dit. Dos fets importants de l’emperador podrien justificar-ho. Per una banda, la creació de l’antoninià, moneda de plata devaluada al començament de la gran inflació del segle III i de la crisi monetària. Per l’altra, el fet de donar el dret romà a tot l’Imperi va fer créixer sensiblement el cens de la població sotmesa a tribut, i van començar d’una manera ben marcada les diferències socials de l’Imperi. El mateix pagava l’home ric, d’ordre senatorial, l’honestior, que els humiliores de les classes socials d’homes lliures, més mancades de recursos econòmics; amb la diferència, moltes vegades, que els honestiores o potentiores eren afavorits per exempcions fiscals molt importants, precisament pel seu caràcter aristocràtic. En aquest moment, encara persisteixen els tributs per a la terra i per a les persones, però distribuïts segons diferents categories dels terrenys i unificats per les persones (tributum soli i tributum capitis). Això afavoria la vida rural enfront de la ciutadana. D’altra banda, les magistratures municipals són molt cares, ja que han de pagar reformes urbanes, edificis nous, festes, manutenció de la ciutat en forma d’obsequis a la plebs, etc. Tot plegat fa que es comencin a manifestar les grans propietats rurals, precisament com a font de producció que facilita o eludeix la tributació fiscal del sòl.

La reforma de Dioclecià va estabilitzar la moneda amb un nou auri i amb una nova peça de plata que tornava al vell denari anterior a l’antoninià. Però el que hauria pogut ésser una estabilització econòmica va ser descompensat per un encariment de la burocràcia i l’administració en multiplicar-se aquesta darrera pel fet de la divisió de l’Imperi i la necessitat de creació de nous funcionaris. Per altra part, l’exèrcit era cada vegada més car. A tot això, calia també afegir-hi les despeses de la casa de l’emperador —i amb Constantí aquest fet és molt important—, que eren moltes, així com els seus obsequis i les exempcions fiscals de la seva cort de nobles. Tot es pagava dels impostos, de manera que la pressió fiscal es feu cada vegada més forta. Es va introduir un nou doble tribut, la iugatio i la capitatio, que ressuscitava els tributs del sòl i de les persones, i això ara perjudicava definitivament els febles, que no podien pagar la capitatio, que es feia en diner, ja que com que tenien poques terres no disposaven de mitjans per fer-ho en espècies ni amb diner; i això en un moment en què hi ha la tendència a convertir el pagament en espècies en moneda o adaeratio per controlar el tribut de la producció del camp”. D’altra banda, aquest doble tribut va imposar un control rigorós de les terres i de la gent.

Els censores ho mesuraven i vigilaven tot. Els agricultors i sobretot els petits pagesos es veien obligats a no moure’s del camp, cosa que els va convertir pràcticament en gent lligada de per vida a la terra, a fi de no modificar el control de l’impost de la capitatio.

Una nova reforma de Constantí que va crear el sòlid (solidus aureus) devaluat va estabilitzar la moneda i fou la base de tot el sistema medieval, des dels bizantins fins als musulmans, passant pel tremís —la tercera part— dels visigots. Això va posar un cert ordre en la venda i la transacció de l’or, el pes del qual era controlat pels exagia, pesos de control oficial, dels quals n’hem trobat un a Puig Rom, a Roses (Alt Empordà), utilitzat encara pels visigots. Però aquesta moneda d’or constantiniana encara va fer més profundes les diferències entre els grans propietaris rurals, els potentories a les mans dels quals va atresorar-se, i els humiliores, sense possibilitats de tenir-ne.

L’administració de les ciutats era una càrrega. El qui més en pateix és l’antic curial, que a més dels seus deures —i despeses— envers la ciutat, és l’encarregat de cobrar impostos, des del tribut de l’aureus coronarium que més endavant desapareix fins als de la iugatio i la capitatio, i ha de respondre amb els seus propis béns de fortuna. Això porta o bé a l’empobriment de l’administrador o bé a unes extorsions que l’enriqueixen. Salvià ho definia amb una sola frase: toti curiales, toti tyranni. La creació del defensor civitatis per Teodosi, respongué, entre altres motius, a l’intent de controlar els receptors de tributs.

Moltes vegades calia arribar a les requises de matèries de producció, sobretot agrícola, les anomenades indictiones, que es van institucionalitzar i suprimir en temps dels visigots. Foren relativament fàcils en els grans fundi, més que no pas en les petites propietats. El pagament d’impostos en espècies va fer que es procurés comprar a preu baix i que hi hagués una època d’escassetat o bé que s’amaguessin els productes del camp. La llei de taxes de Dioclecià (Edictum de preuis rerum venalium) va empitjorar encara més les coses. És interessant, per exemple, comprovar, gràcies a aquesta llista de preus oficials, com era d’estimat el pernil de la Cerdanya.

Als curials se’ls donen les terres improductives i abandonades i han de pagar-ne l’impost de la iugatio.

Una panoràmica semblant tenim per a l’artesania urbana. Els col·legis d’artesans, imatge dels gremis medievals, són tancats i els oficis —i els seus tributs a l’estat— passen de pares a fills, sense que sigui possible escapar-se’n. Alguns autors, com Zòsim, han pintat el cobrament dels impostos als artesans amb tinta negríssima.

Tot plegat porta al desequilibri de classes socials; a l’empobriment de l’artesanat urbà i a l’èxode al camp del grup aristocràtic dels curiales —i, com a conseqüència, l’enriquiment dels grans terratinents que gaudeixen de protecció de manutenció, fiscal i, fins i tot, de policíaca o militar—, s’afegeix el fet que els antics petits propietaris van esdevenint una classe de colons cada vegada més lligada a la terra i més immòbil, una mena de societat feudal en la qual el sistema antic d’explotació agrària mitjançant l’esclavatge és substituït per aquest colonat premedieval. Quan Roma no pot arribar a totes les províncies amb les seves legions, els propietaris rurals han de tenir grups armats o autèntics exèrcits privats (és el cas dels cosins d’Honori, Dídim i Verinià). Els grans possessores se senten autòcrates i forts, sobretot a les províncies on els grans fundi eren extensos i molt rics. No creiem que fos el cas de Catalunya, on probablement no va existir el gran latifundisme, o en tot cas només a les valls interiors del Segre i del Cinca; la resta del país manté un equilibri territorial que és demostrat per l’arqueologia. Hi ha un equilibri de separació de les ciutats municipals, com va assenyalar M. Tarradell(*), i una proximitat dels centres agraris, sobretot a la costa, que fa difícil aplicar un sistema impositiu i una divisió de la riquesa, tal com es presenta des de la legislació, i que hem resumit. De tota manera, es degué aplicar d’alguna forma, ja que a través del text famós De fisco Barcinonensi hi ha la seguretat que existia en temps del monarca Roderic la possibilitat de pagar els impostos a través del procediment de l’adaeratio.

Sobre aquesta societat governaran els visigots probablement des d’Euric, al final del segle V, i molts dels elements administratius i tributaris continuaran existint durant tot el període de la monarquia visigòtica, de la mateixa manera queja funcionaven en la societat hispanoromana.