Resultats de la cerca

El terme, utilitzat ja pels teòrics del començament del segle XIV, engloba la producció musical polifònica generada aproximadament entre el 1160 i el 1320, moment en què Johannes de Muris i Philippe de Vitry escriviren els respectius tractats Notitia artis musicae i Ars nova Jacques de Lieja es convertí en el principal defensor de l' ars antiqua davant els nous corrents, tot invocant, en el seu tractat Speculum musicae ~1323-25, l’autoritat de mestres com Franco di Colonia o Pierre de la Croix, del final del segle XIII En un sentit ampli, però, el terme inclou també l’obra dels…

Els “antics” usaven ja una notació mesurada, formada gairebé exclusivament per fórmules ternàries Aquesta notació tradicional, en neumes, no comportava cap designació de valor rítmic, i calgué utilitzar uns modes basats en la mètrica grega Segons el mode prescrit, la melodia es desenvolupa en un ritme constant de troqueus, iambes, dàctils o anapests La necessitat d’atribuir a cada nota un valor definit fou l’origen de la música mesurada, pas decisiu vers la notació moderna El conjunt de melodies conservades actualment amb el nom de cant gregorià o cant pla fou homòfon fins a la fi del s IX o…

En funció del repertori, el conjunt inclou un nombre variable de contratenors -entre quatre i quinze-, als quals ocasionalment s’associen instrumentistes Des dels inicis, els fundadors decidiren que Pro Cantione Antiqua havia de ser una agrupació formada per solistes, ben establerts en la seva professió, on cadascun d’ells tingués experiència d’actuar en grup Els seus membres han participat en els principals enregistraments d’obres de JS Bach, GF Händel, MA Charpentier, C Monteverdi, J Haydn i H Schütz, i han actuat com a solistes convidats en cors com el del King’s College de…

La interpretació històrica que fan de la música del Barroc és la seva principal característica Inicialment es tractava d’un conjunt de cambra dedicat a la interpretació de música barroca, tant sacra com profana El grup aviat assolí un gran prestigi al seu país, i el 1979 feu el seu debut internacional en el marc del Holland Festival, a Londres El 1983, en commemoració del X aniversari, la formació es transformà en una orquestra, i des de llavors ha realitzat gires per Europa, Amèrica, Austràlia i, fins i tot, el 1985, la Xina, amb motiu de l’any Bach Ha rebut el Premi Buxtehude de la ciutat…

Començà d’estudiar dret a Leiden Viatjà per Europa, i el 1615 s’establí a Leiden, on l’any següent fou nomenat geògraf acadèmic Les seves obres principals són Germaniae Antiquae libri 3 volums, 1616, Sicilia antiqua cum Sardinia et Corsica 1619, Italia antiqua 2 volums, 1624 També féu el primer assaig d’un tractat de geografia històrica i política Introductio in universam geographiam 4 volums, 1624

Hom només en sap el nom de dos, Leoninus i Perotinus, importants representants de l’Ars Antiqua

Escriví organa a veus, contemporanis del repertori de Sant Marçal de Llemotges i anteriors als de l’Escola de Notre-Dame de París Actuà a la catedral de Tarragona Lluc és l’únic nom d’un compositor català conegut de l’ ars antiqua No s’ha conservat cap obra seva

Formada amb Josep M Llorens, s’ha especialitzat en el domini de la polifonia medieval catalana El 1977 obtingué el Premio Nacional de Musicología per la seva tesi doctoral, La música en la Casa Real catalano-aragonesa, 1336-1442 , publicada el 1979 Ha publicat també L’Ars Antiqua a Catalunya 1978 i La música medieval 1980

Vida Es formà a Lieja i després a París, on probablement estudià al costat de Petrus de Cruce Els trets fonamentals de la seva biografia són, però, controvertits Alguns autors l’han identificat amb Iacobus de Oudenaerde, canonge a Lieja i professor de la Universitat de París el 1313 El que sembla inqüestionable és l’autoria del tractat Speculum musicae , durant molt temps atribuït a Jean des Murs Aquesta obra enciclopèdica, dividida en set llibres i escrita cap al 1325, és, a part d’un dels tractats teòrics més voluminós de tots els que s’han conservat de l’Edat Mitjana, una mostra de l’…

Sorgida a Florència al començament del s XV, com a resultat d’una reacció contra l’escriptura gòtica complicada, que ja iniciaren Petrarca, Boccaccio i d’altres, s’estengué als diversos centres culturals d’Itàlia i passà a poc a poc als altres països de l’Europa occidental El propòsit dels humanistes fou la imitació servil de l’escriptura carolina del s IX a l’XI, creguda per ells l’autèntica littera antiqua dels clàssics romans L’escriptura humanística, en les seves formes rodona i cursiva, ha passat als tipus d’imprenta moderns