Resultats de la cerca

Fou professor a la Universitat d’Osca i vicari general de les diòcesis d’Oriola i de Tarragona En el tractat Responsum sive tractatus de Synodo Diocesana per Episcopum indicenda atque habenda de que illius statutis condendis sine consensu Capituli Tarragona 1604, parteix del criteri comú que la missió dels capítols catedralicis en els sínodes era merament consultiva

Arquebisbe de Reims 845, fou conseller de Carles el Calb i dels seus successors Fou famós com a teòleg, sobretot com a canonista, defensor dels drets eclesiàstics enfront de la corona Fou adversari de Prudenci Galí, bisbe de Troyes, de Llop de Ferrières i de Joan Escot Eriúgena

Es formà a l’escola de Lorenzo del Pino i Giovanni da Legnano, a Bolonya, i es doctorà en dret a Florència 1385 Professor de dret canònic a Florència 1385-90 i a Pàdua 1390-1410, fou consultat per Bonifaci IX per tal d’acabar el cisma Nomenat bisbe de Florència 1410 per l’antipapa Joan XXIII i cardenal 1411, preparà el concili de Constança —del qual sostingué la validesa després de la fuga de Joan XXIII— i hi intervingué decididament Intentà d’aplicar en el camp eclesiàstic les idees de la sobirania popular de Marsili de Pàdua i de Guillem d’Occam Polemitzà amb Jan Hus

Jesuïta a Gorheim Sigmaringen, 1857, fou general de l’orde 1906 Rector i professor de dret canònic de la Gregoriana de Roma 1882, publicà Ius decretalium 1898-1914 i Liber saecularis Societatis Iesu 1914

Síndic de la Sorbona 1602-18, en fou destituït com a fautor del gallicanisme , que formulà en el De ecclesiastica et politica potestate libellus 1611 i que serví de fonament als estats generals del 1614 És conegut també per l’edició i el comentari de les obres de Joan Gerson el 1606

Des del 1362 figura ja a la cancelleria reial i des del 1374 consta com a secretari, càrrec en el qual, a la seva mort, succeí Bartomeu Sirvent Era nebot del canonista Bernat Miquel, advocat a la cúria papal d’Avinyó El 1382 consta com a auditor del consell reial De formació humanística, el 1380 redactà el preàmbul sallustià de la donació reial de llibres històrics a Poblet i és considerat l’autor del famós elogi de l’ Acròpolis d’Atenes , primer elogi fet en temps moderns

Vida i obra Era fill del cavaller Pere Ramon de Penyafort, senyor del castell de Penyafort, i de Saurina Format, molt probablement, a redós de la catedral de Barcelona, l’any 1204 en fou clergue i scriptor El 1218 anà a la Universitat de Bolonya, on estudià cànons i exercí també el professorat fins el 1222 Escriví una Summa Iuris Canonici , redactada, sembla, entre el 1218 i el 1221 De nou a Barcelona 1223, fou canonge i paborde de la seu Renuncià molt aviat aquests càrrecs i ingressà en l’orde dels frares predicadors, fundat per sant Domènec, orde que havia conegut a Bolonya Seguiren uns…

Antic monjo de Sant Ponç de Tomeres Occitània i bisbe de Ribagorça 1097-d 1103 Fou consagrat bisbe pel papa Urbà II Hàbil diplomàtic, amb l’ajuda de Pere I d’Aragó obtingué l’adjudicació de Barbastre i un lot d’esglésies prop de Lleida que pretenia el bisbe d’Urgell, i amb l’amenaça d’un judici amb la intervenció del legat papal Bernat de Toledo féu cessar les pretensions d’aquest sobre la seu de Roda El 1101, després de la reconquesta de Barbastre, hi traslladà la capitalitat de la seva seu amb vista a ocupar més tard la de Lleida, cosa que feren els seus successors

Doctor en teologia i en drets per la Universitat de València Anà a Roma, on Felip II l’elegí com a auditor de la Rota per la corona catalanoaragonesa 1588 Fou prelat domèstic, jutge apostòlic delegat i promotor dels processos de canonització, entre d’altres, de Ramon de Penyafort Fou degà de la Rota del 1604 al 1612 Publicà diversos tractats de dret canònic, allegacions jurídiques, decisions de la Rota 1648-50, biografies de sants, com la Vita Sancti Raymundi de Peñafort 1601, edició d’una biografia antiga anònima que illustrà i completà amb la relació de la seva canonització Reedità, per…