Resultats de la cerca

Professor de filosofia a la facultat d’arts de París, en oposició a Tomàs d’Aquino defensà —bé que no pas com a “veritats”, sinó com a dotades de “necessitat racional"— tesis aristotelicoaverroistes i neoplatòniques que escandalitzaren els seus contemporanis, com ara les de l’eternitat del món, de la causació immediata per Déu només d’una “primera intelligència” i, per tant, del desconeixement diví dels éssers i fets singulars, de l’existència d’un únic intellecte agent per a tots els homes la immortalitat individual dels quals restava així problematitzada, etc Condemnades 1270 i 1277 pel…

El mot apareix per primera vegada en Boeci, i el seu ensenyament, juntament amb el trivi, es difongué des del s IX, quan les arts liberals foren considerades la base de l’ensenyament escolàsticescolàstic

El nom de Comestor fa referència a la fama que tenia de llegir “menjar” molts llibres Pertanyia a l’escola que adoptà una actitud crítica davant les sentències de Pere Llombard, i la seva obra Scholasticae historia fou considerada durant tota l’edat mitjana com a text clàssic d’història bíblica

Inicià la tradició mística, marcadament augustiniana, de la seva escola En teologia natural aportà l’argument de l’existència de Déu per l’experiència Entre la seva producció cal destacar el Didascalion , codificació enciclopèdica del saber del seu temps, De sacramentis , la seva obra cabdal, i De arra de anima , traduïda al català per fra Antoni Canals

Canonge, professà a Compiègne, Loches —on fou mestre d’Abelard—, Besançon i Tours, i, segons testimonis de l’època, fou l’iniciador del nominalisme en reduir els universals a flatus vocis , signes verbals arbitràriament establerts per a referir-se a una pluralitat d’individus semblants L’aplicació d’aquesta doctrina a l’àmbit del diví el portà a una interpretació triteista de la Trinitat, per la qual hagué de comparèixer al concili de Soissons 1092

Religiós dominicà, fou mestre de teologia del convent de Girona 1601, a Valladolid 1605 i a la Universitat de Tarragona 1607 Escriví Commentaria in Aristotelis Dialecticam et in Universam Aristotelis i Quaestiones philosophicae aristotelico-thomisticae

Estudià a Bolonya, Reims i París, on fou deixeble d’Hug de Sant Víctor i probablement també d’Abelard Conegut com a magister sententiarum, fou nomenat bisbe de París un any abans de morir Autor dels Libri quattuor sententiarum, la seva obra — no gaire original sovint és còpia de la Summa sententiarum atribuïda a Hug de Sant Víctor, del Decret de Gracià i del De fide ortodoxa de Joan Damascè, però d’una amplitud i sistematització desconegudes anteriorment — tingué una gran influència i fou la base dels comentaris posteriors dels més grans escolàstics Els quatre llibres en què es divideix l’…

Fou un destacat representant de la vis moderna , el criticisme de la qual accentuà en discutir —anticipant-se a Hume— el valor de la relació de causalitat Les proves de l’existència de Déu són, així, segons ell, només “probables” Hagué de retractar-se d’algunes doctrines

Succeí Hug de Sant Víctor a l’abadia homònima de París Els sis llibres del seu De Trinitate ocupen un lloc excepcional en la història de l’especulació trinitària per l’intent de derivar de l’amor comunicatiu de Déu les propietats de les persones divines Elaborà minuciosament tres arguments a posteriori de l’existència de Déu el de la temporalitat, el dels graus de perfecció i el de la possibilitat, molt apreciats per l’escolàstica posterior La mística especulativa li deu també notables aportacions, sobretot de tipus simbòlic