Resultats de la cerca

Partint de les teories de Togliatti i Gramsci, defensà una nova estratègia adaptada al capitalisme avançat, on el predomini de la classe mitjana assalariada no permetia aplicar els esquemes clàssics del marxisme de la lluita de classes i la presa revolucionària del poder Hi influí també el rebuig de part de l’esquerra occidental al caràcter dictatorial de l’estalinisme i a les intervencions de l’URSS a Hongria 1956 i Txecoslovàquia 1968 L’eurocomunisme renunciava, així, a la dictadura del proletariat, acceptava el pluralisme democràtic, el pacte amb altres forces progressistes…

Cap al 1934 ingressà en les joventuts comunistes, de les quals esdevingué secretari general el 1935 Llicenciat en dret, fou empresonat 1937-38, 1940 i 1949-60 pel règim de Salazar El 1960 s’evadí i s’installà a Moscou Secretari general del partit comunista 1961, l’any 1974 tornà a Portugal, on fou ministre sense cartera 1974-75 S'oposà a l’eurocomunisme, tot mantenint una fidelitat estricta a l’URSS

Es definí marxista, revolucionari i proper a l’eurocomunisme Concorregué a les eleccions legislatives de 1986 amb el nom de Mesa para la Unidad de los Comunistas 18359 vots, a les municipals de 1987, a les europees de 1987 23163 vots i a les legislatives de 1989 13137 vots Dirigents Agustí Prats i Juan Ignacio Marín Dissolt el partit a primers de 1991, molts dels seus militants s’acostaren o s’integraren al Partit dels Socialistes de Catalunya PSC-PSOE Edità Ahora 1984-1989

Fill d’un polític socialista, bé que de família aristocràtica —tenia el títol de marquès— llunyanament originària de Catalunya, el 1943 s’afilià al partit comunista Membre del comitè central 1945, secretari general de les joventuts comunistes 1949-56, responsable de la secció central d’organització 1958 i secretari general adjunt del partit 1968-72, d’ençà del 1972 n'ocupà la secretaria general Fou diputat a la cambra italiana des del 1968 i, a partir del 1979, també al Parlament Europeu Impulsor destacat de l’eurocomunisme, propugnà el que hom ha anomenat “compromís històric” un…

Metallúrgic, durant la Segona Guerra Mundial treballà a Alemanya El 1947 s’afilià al partit comunista, del qual fou secretari general d’ençà del 1972 Bé que inicialment s’acostà a l’eurocomunisme, tornà a la seva posició prosoviètica tradicional arran de la invasió de l’Afganistan 1979 Del 1973 al 1996 fou diputat a l’Assemblea Nacional Impulsà la coalició electoral amb el PSF, vencedora en les eleccions del 1981, i que donà als comunistes algunes carteres ministerials fins a la ruptura amb els socialistes el 1984 Reticent davant les mesures de liberalització de MGorbačov a l’…

La coalició, que fou abandonada per EHAS abans dels comicis i pel MC després, aconseguí de situar dos dels seus líders més destacats FLetamendia i Juan MBandrés al Congrés i al Senat, respectivament, i evolucionà posteriorment cap a tesis més properes a l’eurocomunisme Malgrat que mai no acceptà la violència en la seva pràctica política, rebé en diverses ocasions el suport de l’organització ETA-PM i el 1982 dugué a terme negociacions amb el ministeri de l’interior de l’Estat espanyol per tal de resoldre la situació jurídica de certs militants d’aquesta organització De resultes de…

El 1923 celebrà el seu I Congrés Passà per una gran crisi amb el cop militar feixista del 1926 A la clandestinitat, el seu secretari general, Bento Gonçalves, reorganitzà el partit, i fins el 1974 encapçalà les lluites obreres i camperoles i sofrí grans pèrdues Gonçalves morí a la presó, i li succeí Álvaro Cunhal Després del moviment militar antifeixista del 25 d’abril de 1974, el PCP tornà a la legalitat i participà en els governs provisionals fins al cop del 25 de novembre de 1975 El VIII Congrés del PCP novembre del 1976 es concentrà en la defensa de la reforma agrària i les altres…

Metge pediatre 1953, ingressà al PSUC el 1959 i desenvolupà una intensa activitat clandestina en el si del partit, de l’Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques, a desgrat de diversos empresonaments 1962-65, 1973 Elegit secretari general del PSUC el 1977, la momentània derrota de l’eurocomunisme en el V congrés provocà la seva dimissió el 1981, bé que tornà al càrrec l’any següent, arran del VI congrés, i hi fou reelegit el 1985 en el VII congrés, per abandonar-lo el 1986 Fou diputat al Congrés de Madrid 1977-78, conseller de la Generalitat de Catalunya 1977-80,…

Resident a Barcelona des del 1931, entrà el 1934 a les Joventuts Socialistes 1934 amb el seu germà Antoni president del sindicat de Banca de la UGT, i el 1936 s’integrà en les JSU i en el PSUC Comissari polític al front d’Aragó durant la guerra, de 1936-39, s’exilià aquest any El 1947 tornà illegalment al Principat i treballà en la reorganització del partit Empresonat 1951-54 i expulsat del país, el 1956 fou nomenat màxim responsable del PSUC a l’interior i des del 1960 alternà l’activitat clandestina a Catalunya amb les estades a l’estranger Fou secretari general 1965-77 i president del PSUC…

Fou creat el 1921, arran del congrés de Liorna, per A Gramsci, A Bordiga i P Togliatti, de l’ala dissident de l’extrema esquerra del Partito Socialista Italiano Dissolt el 1926 pel feixisme, s’organitzà clandestinament mentrestant Bordiga havia estat expulsat del partit i tingué molta importància en la Resistència italiana durant la Segona Guerra Mundial Acabada la guerra i fins el 1947 formà part del govern de coalició juntament amb cinc altres partits antifeixistes A partir del 1956, arran de la desestalinització a Rússia i de la repressió de la revolta hongaresa, Togliatti preconitzà la…