Resultats de la cerca

La foca comuna Phoca vitulina és un animal de cos rabassut, membres curts i cap força gros, amb el nas allargat La pell és d’un color groguenc o grisenc, amb taques blanquinoses i grises al dors i clares al ventre Habita en aigües poc pregones, prop de les costes arenoses, en grups d’uns vint individus, i penetra de vegades en els rius L’acoblament té lloc d’agost a octubre, i la gestació dura 11 mesos el part és a terra, i en neix normalment un únic cadell S'alimenta sobretot de peixos bacallà, peixos plans, salmònids, etc, i completa la dieta amb crustacis, calamarsos i també…

Espècie d’hàbits costaners en perill d’extinció a causa de les captures de pescadors, la destrucció dels hàbitats naturals i la freqüentació humana de la costa i la contaminació L’última captura a la costa catalana i balear es produí el 1958 La dècada del 1990 s’iniciaren projectes de recuperació de l’espècie a la costa de Mauritània 

Consisteixen en unes tires estretes collocades sota els esquís i que, a causa de la configuració del pèl de foca, dur i orientat en sentit contrari de la marxa, permeten que els esquís llisquin en el pla i la baixada i restin frenats d’anar endarrere per raó de l’oposició dels pèls, que aleshores s’enganxen a la neu Modernament hom les sol substituir per unes tires de collocació molt més ràpida i segura i fabricades amb materials sintètics

Els fòcids foques De les dinou espècies que componen la família dels fòcids, només una és pròpia de la Mediterrània i, per tant, l’única que ha estat esmentada al litoral dels Països Catalans Es tracta de Monachus monachus , una de les tres espècies del seu gènere que comprèn igualment la foca de Hawaii i la de les Antilles, aquesta última exterminada per l’home Foca mediterrània o vell marí Exemplar de foca mediterrània capturat en un art per a tonyines a la costa sud de Menorca, el mes de juny de 1950, i exhibit en una fira Els danys causats per la…

El cos és fusiforme i el pannicle té un desenvolupament considerable, amb funció aïllant Habiten a totes les mars, però sobretot a les aigües àrtiques i antàrtiques El subordre comprèn les famílies dels otàrids lleó marí, dels odobènids morsa i dels fòcids foca, elefant marí

Hom empra correntment emulsions d’olis o greixos vegetals com l’oli d’oliva, colza, cacauet, animals de peu de bou, peix, balena o foca, minerals derivats del petroli, parafines o bé oleïna neutra que hom aplica per polvorització

Consta d’una carcassa, generalment de fusta, coberta completament de pells de foca cosides, amb una única obertura per a l’emplaçament de l’únic remer És propulsada per una pagaia Alguns tenen dues places, com a l’Alaska meridional N'és remarcable la lleugeresa i la resistència

Consta de dues illes grans, separades per l’estret de Matočkin Šar, amb nombrosos illots a l’entorn D’uns 83 000 km 2 de superfície, s’estén de SW a NE al llarg de 925 km Coberta de glaç en el 25% l’illa del N i una part de la del S són situades a la zona de deserts àrtics, és de superfície muntanyosa altituds fins a 1 547 m, de clima marítim àrtic, cru temperatures mínimes fins a -40°C, i d’hiverns llargs, freds i amb vents forts Hom hi caça la guineu polar, la foca i la morsa

Els esquimals s’anomemenen a ells mateixos inuits , denominació que actualment tendeix a substituir el mot ‘esquimal’, per tal com aquest prové de la designació pejorativa en llengua cree, i que significa ‘menjadors de carn crua’ La població dels esquimals a mitjan dècada de 1990 constava d’uns 80000 individus, distribuïts en 17 grups, alguns dels quals menen una vida sedentària En la forma de vida tradicional, però, predominava el nomadisme, que és en retrocés a l’estiu les comunitats segueixen per terra els ramats de caribús a l’hivern es traslladen a la vora de la mar glaçada…