Els fòcids: foques
De les dinou espècies que componen la família dels fòcids, només una és pròpia de la Mediterrània i, per tant, l’única que ha estat esmentada al litoral dels Països Catalans. Es tracta de Monachus monachus, una de les tres espècies del seu gènere (que comprèn igualment la foca de Hawaii i la de les Antilles, aquesta última exterminada per l’home).
Foca mediterrània o vell marí
Exemplar de foca mediterrània capturat en un art per a tonyines a la costa sud de Menorca, el mes de juny de 1950, i exhibit en una fira. Els danys causats per la foca mediterrània o vell marí a l’economia dels pescadors han estat la causa de la intensa persecució que ha portat a l’extinció d’aquesta espècie a les costes del nostre país.
Cedida por Francesc X. Avellà.
L’àrea originària de la foca mediterrània comprenia no tan sols tot el litoral de la Mare Nostrum, sinó també la Mar Negra, la costa africana des de l’estret de Gibraltar fins al Senegal i els arxipèlags atlàntics de Canàries, Madeira i les Açores. La intensa persecució humana, al llarg dels segles, ha estat la causa de la progressiva minva d’aquesta àrea de distribució fins arribar a la situació actual, en la qual hom estima la població total de l’espècie en alguns centenars, alhora que s’inclou en els catàlegs d’espècies més seriosament amenaçades d’extinció. Tan sols Grècia, Turquia, Algèria, Marroc i Mauritània posseeixen nuclis que puguin ésser considerats més o menys viables; a més, subsisteixen poblacions minúscules a Madeira, Tunísia, Sardenya, Iugoslàvia i Bulgària, i possiblement també a d’altres llocs.
La foca mediterrània o vell marí (Monachus monachus) arriba a fer fins 3 m de llargària i pot pesar més de 300 kg. En néixer presenta una taca blanca al ventre, que subsisteix en bona part dels animals adults i que és distintiva de l’espècie. Són trets propis de les foques del seu mateix gènere, entre altres, la possessió de quatre dents incisives superiors (en lloc de sis), de dos parells de mamelles i no d’un de sol, i el fet que el pelatge dels nadons és negre. El procés de muda també és peculiar: cauen trossos sencers d’epidermis, amb els pèls adherits.
Joan Mayol.
Als Països Catalans, on l’espècie era coneguda inicialment amb el nom de vell marí (nom que subsisteix a les Balears, mentre que al País Valencià i al Principat ha estat reemplaçat pel de llop marí, i pel de bou marí a l’Empordà), nombrosos topònims reflecteixen l’antiga presència de foques a tot el nostre litoral. Si bé en els sectors més populosos i accessibles, com els voltants de València o Barcelona, l’extinció data de temps molt antic (una crònica parla d’un exemplar vist a la platja de Barcelona l’any 1610), el litoral accidentat de l’Empordà, d’Alacant i de les Balears ha permès la subsistència de l’espècie fins ben entrat el segle XX i, en alguns punts, fins fa dues o tres dècades. A les Balears, i des de 1910, hom ha capturat, com a mínim, 46 foques (l’últim exemplar ho fou el 1958 al litoral N de Mallorca) i més tard hi ha hagut observacions aïllades (la més recent, el 1977 a Cabrera). A Alacant, la captura més recent data del 1950.
Hi ha molt poca informació concreta sobre la biologia d’aquesta espècie. El règim alimentari es constitueix bàsicament de peixos (anfossos, congres, etc.) i pops; tanmateix l’espècie mostra una gran propensió a aprofitar les arts de pesca humanes per a proveir-se d’aliment, cosa que li val la intensa persecució que pateix. Les seves possibilitats d’immersió són relativament limitades: fins a 7 o 8 minuts i uns 70 metres. L’activitat no segueix una pauta nictemeral gaire definida. Els únics predadors de la foca mediterrània són els grans taurons i l’orca. Hom creu que la longevitat s’apropa als 30 o 40 anys, i que el període de gestació (suposadament amb implantació retardada de l’embrió) és d’uns onze mesos. Els casos de naixement de dos petits són poc freqüents, però es donen. L’època de part no és gaire definida.