Resultats de la cerca

Sacerdot des del 1935 Fou rector de la Maioricensis Schola Lullistica 1956-87 Fundà i dirigí la revista “Estudios Lulianos” 1957, després anomenada “Studia Lulliana” Publicà nombrosos articles divulgatius sobre Ramon Llull, i estudis com El Miramar de Ramon Llull 1977, Ramon Llull y el Islam 1981 i La formación científica de Ramon Llull 1989 També edità el Libre del gentil e los tres savis 1957 i traduí al castellà els Proverbis de Ramon 1978

Fou membre fundador de la Institució Catalana d’Història Natural i un dels fundadors i conservador del Museu d’Artà es dedicà sobretot a l’estudi de les plantes i dels insectes de Mallorca Publicà diversos treballs Contribució a la flora balear 1905-49, Insectes de Mallorca Artà i Capdepera 1907, Els Limonium de la península d’Artà Mallorca 1974, etc

Alfred Bosch, conseller d’Afers Exteriors, dimiteix el càrrec En roda de premsa, explica la decisió per no haver sabut gestionar correctament un cas d’assetjament sexual que afecta el seu cap de gabinet, Carles Garcias, cessat al gener, cessament que Bosch ha estat acusat d’haver intentat ocultar El 21 el substitueix en el càrrec Bernat Soler, fins ara alcalde d’Agramunt

Els membres de l’associació són de dos graus professores i magistri Els primers vint anys l’Escola publicà 13 volums de “Studia Monographica et Recensiones” En morir Sureda 1955, el rectorat passà a Sebastià Garcias i Palou, que intensificà el caràcter científic i inicià l’edició de les Opera latina de Ramon Llull, publicà la revista Estudios Lulianos  i celebrà el primer Congrés Internacional de Lullisme, a Formentor 1960

Els seus fons procedeixen de donacions particulars, d’excavacions arqueològiques i de la collecció de fauna i flora que reuní l’apotecari Llorenç Garcías i Font, un dels fundadors El fons consta de tres seccions diferenciades etnologia, història natural i arqueologia El 2006 s’inaugurà la remodelació del museu, després d’un llarg procés de renovació museogràfica El nou muntatge fa un recorregut didàctic per la prehistòria i la història del poble d’Artà

Sorgida d’una proclama signada el mateix any per Jaume Sastre, Andreu Bordoy, Joan Capó, Guillem Colom Sóller, Miquel Duran Inca, Llorenç Garcias Artà, Pere Oliver Felanitx i Josep Claverol Sant Jordi, fou presidida per Elvir Sans i Rosselló 1923-24, Emili Darder 1925-31, Miquel Massutí 1932-33 i Josep Sureda i Blanes 1934-36 Constituïda al marge de tot partit polític, tingué per objecte de difondre i d’impulsar la llengua catalana com a suport de la cultura autòctona Aquest programa, dut a terme fins el 1926, que topà amb la Dictadura, fou reprès el 1930 a Palma, Felanitx,…

Admet articles de tema medieval, en qualsevol llengua europea Fonamentalment, però, publica treballs relacionats amb Ramon Llull i amb la història del lullisme Conté bibliografia i crònica lullística

A mitjan segle VII comprenia les seus episcopals de Toledo metròpolis, Complutum Alcalá de Henares, Sigüenza, Osma, Palència, Segòvia, Valeria Valera, Arcavica i, a la part meridional, Oretum Granátula, Segobriga , confosa durant molt temps amb Sogorb, però que cal situar a Cabeza del Griego, prop d’Uclés, València, Xàtiva, Dénia, Elx juntament amb Elo , Basti Baza, Mentesa La Guardia de Jaén, Acci Guadix, Biatia Baeza, Castulo Cazlona i Bigastrum Cehegín Anteriorment, també al sud, existiren les seus d’ Abula Abla, Urci , Eliocroca Llorca, Carca Caravaca, la de Cartago Nova Cartagena, que…

A l’Estat espanyol la corrupció i la falsificació de les eleccions arribà a dominar la vida política municipal, provincial i parlamentària durant la Restauració 1874-1931, especialment a partir de la instauració del sufragi universal 1889, en què les velles oligarquies l’utilitzaven per tal d’evitar canvis radicals en l’estructura del poder El cacic local era normalment un home amb poder econòmic, intellectual o moral sobre una comunitat i ben relacionat amb l’administració Per damunt d’ell hi havia el cacic del districte, que controlava i feia elegir el personatge prèviament designat El…

Port de Palma, J Escalas, 1913 AE L’emigració mallorquina a Amèrica, si bé començà a ser important durant el segle XIX, fou a partir dels darrers anys del segle passat i sobretot a partir de la primera dècada del segle XX que va adquirir unes dimensions notables Els mallorquins es dirigiren, bàsicament, a Argentina, Cuba, Puerto Rico i Uruguai, però també a Xile, Veneçuela, la República Dominicana i Brasil i, en proporcions inferiors, a Mèxic, Colòmbia, Hondures i Paraguai Les causes de l’emigració eren bàsicament de tipus sòcio-econòmic els jornals baixos, les conseqüències de la filloxera,…