Resultats de la cerca

Sorgí per iniciativa d’alguns components de la revista Els escacs a Catalunya que volgueren propagar l’ideal escaquista en castellà Contenia articles de tècnica i estratègia, plantejava problemes i n’oferia les solu-cions A Vilarnau en fou director tècnic Hi collaboraren E Puig, Rafael Serra, Roque de la Torre de Rey i A F Argüelles, entre d’altres També publicà articles d’escaquistes d’arreu d’Europa Sembla que tingué una vida efímera

Entre els seus films es destaquen Les pirates de la nuit 1938, La Chartreuse de Parme 1948, Barbe-Bleue 1951, Fanfan la Tulipe 1952, Si tous les gars du monde 1955, La tulipe noire 1964, Les amours de Lady Hamilton 1968, etc

Per extensió, la música i la dansa -aquesta sempre en compàs ternari- que l’acompanyen o amb què es canta El terme podria provenir de la qualitat de jaque gallet, bravejador atribuïda al personatge retratat Al segle XVII esdevingué una forma típica d’entreacte en les obres teatrals, el desenvolupament de la qual donà lloc a la tonadilla Alguns autors consideren la jácara com una variant del villancico També existeixen jácaras de temàtica religiosa, algunes conservades en els reculls de polifonia espanyola dels segles XVII i XVIII La dansa fou coneguda popularment a València amb…

Participà en les activitats teatrals universitàries com a director i actor La seva novella Los bravos 1954 s’insereix en el realisme social Posteriorment es decantà cap a una narrativa de temàtica més intimista, centrada en l’exploració del món interior dels personatges D’entre els seus llibres de narracions es destaquen Cabeza rapada 1958, Las catedrales 1970, A orillas de una vieja dama 1979 i Las puertas del edén 1981 D’entre les seves novelles cal citar En la hoguera 1957, La que no tiene nombre 1977, Extramuros 1979, Cabrera 1981, Jaque a la dama 1982 i El griego 1985 Ha…

Vida i obra Net d’ Adolf Marsillach i Costa i fill del periodista Lluís Marsillach Estudià dret a la Universitat de Barcelona i parallelament s’inicià com a actor 1946 en el quadre escènic de Ràdio Barcelona i el Teatre de Cambra de Barcelona El 1950 fou contractat pel Teatro Nacional María Guerrero de Madrid, ciutat on s’installà i desenvolupà la major part de la seva carrera El 1955 retornà temporalment a Barcelona per debutar com a director d’escena al teatre Windsor Posteriorment formà companyia pròpia 1956, dirigí el Teatro Español de Madrid 1965, fundà el Centro Dramático Nacional 1978…

Començà a escriure guions a la postguerra, i aviat és convertí en un dels autors d’arguments del cinema italià més destacat La seva versatilitat li permeté, sol i en collaboració, construir històries en una gran varietat de gèneres, i collaborà sovint amb directorsen produccions de fora del seu país D’entre els títols que signà, hom pot esmentar Totò e i re di Roma 1951, de MMonicelli, Sensualità 1952, de CFracassi, War and Peace 1956, de KWVidor, Un maledetto imbroglio 1959, de PGermi, Divorzio all’italiana 1961, del mateix director, guió amb el qual aconseguí un Oscar el 1963, Madame Sans-…

Fill d’una família de músics, estudià piano amb I Philipp al Conservatori de Música de París i composició amb N Boulanger Nen precoç, veié publicada la seva primera obra el 1922, Pour Jacqueline , una peça per a piano Altres obres de juventut, com el Trio per a corda 1933, el Quartet de vent 1933 o el Quartet de corda 1934, revelaren la seva gran facilitat per a la composició i un sentit innat per a l’orquestració Assimilà els elements aportats pels corrents més avantguardistes i en feu una interpretació molt personal En el seu catàleg hi ha obres de cambra, orquestrals, vocals i també òperes…