Resultats de la cerca
Es mostren 11 resultats
Jeroni d’Heredia i Aduart
Literatura catalana
Poeta.
Vida i obra Autor de diversos poemes liminars o presentats a certàmens i festes religioses de Barcelona i de València El 1603, força anys després d’haver-lo escrit, publicà el llibre de poemes Guirnalda de Venus casta , acompanyat de la traducció d’ El amor enamorado de l’italià Antonio Minturno Una altra obra seva, Las lágrimas de san Pedro y Rimas espirituales y morales , sembla que s’ha de considerar perduda Bibliografia Querol Coll, E 2006 Vegeu bibliografia
Josep Elies Estrugós
Literatura catalana
Escriptor religiós.
Frare carmelità, subprior del convent de Perpinyà És autor del llibre Fènix català, o Llibre del singular privilegi, favors, gràcies i miracles de Nostra Senyora del mont del Carme Perpinyà 1644, en el qual defensa amb contundència l’ús de la llengua catalana Precedeixen l’obra un bon nombre de poesies liminars, moltes de les quals deuen ser compostes pel mateix autor Cap al final hi ha uns Goigs de la Immaculada Concepció El llibre incorpora també un “Elenc dels escriptors catalans”, curt repertori de 190 noms
Jeroni Ferrer de Guissona
Literatura catalana
Poeta.
Fou canonge de la collegiata de Santa Maria de Guissona 1612 Participà en diversos certàmens poètics 1614, 1618 Entre el 1610 i el 1620 escriví, dedicat al fill del baró de Montmagastre, el llibre de poesies Selva de vàries sentències , dividit en trenta tractats, del qual fou publicada només una petita part Quatre dels últims tractats de la Selva de sentències , Barcelona 1623 El manuscrit autògraf també aplega un bon nombre de poesies liminars d’autors coetanis entre les quals una de Vicent Garcia i altres poemes seus Entre aquests és destacable la composició “Als poetes…
Joan Bonaventura de Gualbes i Copons
Literatura catalana
Poeta.
En les seves poesies usà el pseudònim de Rector de Bellesguard , nom d’una possessió familiar a l’antiga vila de Sarrià Es conserven un bon nombre de composicions seves —algunes recollides en compilacions com La curiositat catalana —, de caràcter satíric i humorístic, que li donaren una notable, bé que efímera, popularitat Moltes d’aquestes composicions es refereixen a personatges i esdeveniments de la vida barcelonina del seu temps Fou premiat en el certamen celebrat a Barcelona el 1697 amb motiu de la pau de Rijswijk El…
,
cicle alpí

Distribució de les serralades alpines
© fototeca.cat
Geologia
Cicle orogènic que comprèn els moviments orogènics produïts al llarg dels darrers 225 milions d’anys d’història de la Terra, durant les eres Secundària i Terciària.
Donà origen a dues grans zones orogèniques l’una, circumpacífica, formada a l’E per les alineacions muntanyoses que voregen el continent americà Andes, Muntanyes Rocalloses i a l’W pels arcs insulars de les costes asiàtiques, constitueix la zona anomenada peripacífica l’altra, de direcció general E-W, s’estén des de les Antilles fins a les illes de la Sonda, amb un sector principal constituït pel sistema Alps-Caucas-Himàlaia és la zona anomenada mesogea En el curs del cicle alpí, que succeeix en el temps el cicle hercinià, poden distingir-se diferents fases orogèniques que afectaren, en…
Margalida Pons i Jaume
Literatura
Poeta, crítica literària i historiadora de la literatura.
Es doctorà a la Universitat de Barcelona 1993 amb la tesi Els poetes insulars de postguerra És autora dels poemaris Sis bronzes grisos d’alba 1986, premi Salvador Espriu 1985 i Les aus 1988, premi Ciutat de Palma 1987, i dels assaigs Blai Bonet maneres del color 1993 i Poesia insular de postguerra Quatre veus dels anys cinquanta 1998, premi Crítica Serra d’Or 1999 Ha tingut cura de Viatge a Alemanya i altres nacions d’Antoni M Alcover 1996 i d’una Antologia poètica de Blai Bonet 2002, traduïda a diversos idiomes Ha publicat articles sobre literatura contemporània en revistes especialitzades…
,
serralada
Geomorfologia
Vast conjunt de muntanyes que forma generalment un sistema més llarg que ample.
Una serralada pot tenir grans dimensions l’Himàlaia o els Andes tenen milers de quilòmetres de llargada El conjunt del muntanyam presenta unes característiques bastant similars i dona al sistema una certa unitat Cal distingir una part principal, l’eix de la serralada, i una altra de secundària, formada per ramals sorgits del tronc principal Des del punt de vista tectònic segons Aubouin i d’altres, hom en distingeix dos grups fonamentals les serralades intracontinentals o intracratòniques i les serralades pericontinentals o pericratòniques Les primeres són formades damunt un crató o part molt…
Joaquim Setantí i Alzina
Literatura catalana
Historiografia catalana
Escriptor, militar i polític.
Vida i obra Ciutadà honrat de Barcelona i cavaller de l’orde de Montesa Fill del ciutadà honrat Lluís Antoni Setantí i de Ferrera Anà als Països Baixos amb l’exèrcit del duc d’Alba entre el 1566 i el 1571 A la tornada, Felip II li concedí el govern de la fortalesa de Bella Guarda El 1588 començà la seva carrera al govern municipal conseller tercer, clavari el 1590 i conseller en cap el 1592 Del 1599 al 1601 tingué al seu càrrec els assumptes militars de Barcelona hi renuncià, però, sense un motiu conegut El 1603 fou diputat i, l’any següent, de nou conseller en cap de Barcelona Fou ennoblit…
, ,
antropologia de l’esport

Portada del llibre Antropologia del deporte (1986) dels nord-americans K. Blanchard i A. Cheska
Xavier Medina
Esport general
Disciplina de les ciències socials que analitza l’activitat fisicoesportiva des d’una perspectiva sociocultural.
Dins les ciències socials de l’esport, l’antropologia es caracteritza sobretot pel mètode etnogràfic treball de camp, observació participant, diari, entrevistes obertes en profunditat i informants clau la vocació holística, integradora i transdisciplinària la metodologia comparativa l’interès pels aspectes liminars i menys institucionalitzats i per la "mirada distant" sobre els aspectes més normalitzats de la pràctica esportiva Els inicis de la preocupació de l’antropologia per l’esport s’han de buscar al segle XIX i s’emmarquen dins la problemàtica de la difusió dels trets culturals, on…
Proves diagnòstiques de les malalties de l’orella
Patologia humana
La diagnosi de les malalties òtiques es basa en l’anàlisi dels símptomes que es presenten i l’evolució que segueixen Sovint, però, cal realitzar una sèrie d’exploracions i proves complementàries per tal de confirmar-la, perquè malalties diferents es poden manifestar d’una manera semblant El pavelló auricular i la sortida del conducte auditiu extern són les úniques parts de l’orella visibles sense necessitat de cap instrument, de manera que les malalties d’aquestes zones són diagnosticades normalment sense dificultat amb la inspecció i la pal-pació Tanmateix, però, per a diagnosticar les…