Resultats de la cerca

La documentació d’aquesta convenció data ja de vers el 1550, sobretot en els tractats de música francesos La majoria, i els més detallats, estan datats entre els anys 1690 i 1780 A França, els verbs pointer, inégaliser i d’altres s’empraven sinonímicament en el sentit de desigualar La tècnica més habitual dels intèrprets per a fer les notes inégales era la de pointer , és a dir, posar puntets als valors De fet, atorga una articulació i un caràcter singular al discurs musical

Enni, abans de Tiró, després Àquila, llibert de GCMecenes, i més tard Sèneca i sant Cebrià les desenvoluparen N'existeix una recopilació, que hom anomenà Commentarii , conservada només en grups de manuscrits dels s IX i X dels tretze mil mots que contenen cal suposar que uns cinc mil pertanyen a l’època imperial Cada mot forma una nota , composta normalment d’un signe principal, corresponent a la radical, i d’un signe auxiliar que fixa la terminació també hi havia signes propis per als prefixs ad, con, dis, ex, sub, trans, etc Així, Deus Dei Deum o bonus bona bonum eren representats per D-us…

La unió, la realitzen per graus conjunts, diatònics o cromàtics, ascendents o descendents

Les notes o cartes bescanviades tenen per finalitat de constatar l’acord al qual hom ha arribat després d’una negociació prèvia i, generalment, tenen el mateix text A vegades només constaten l’existència d’una reciprocitat legislativa entre els estats respectius, però molt sovint s’empra aquesta forma per a expressar obligacions convencionals aleshores les notes o cartes bescanviades tenen els efectes internacionalment obligatoris entre estats, propis d’un tractat internacional

Són, tradicionalment, l’apostolicitat, la unitat, la santedat i la catolicitat

Utilitza la tecnologia endoscòpica flexible, utilitzada habitualment en el diagnòstic i el tractament de lesions intraluminals, i accedeix a l’interior de la cavitat abdominal a través dels orificis naturals boca, anus, vagina i, fins i tot, uretra

El tipus més habitual de classificació i denominació dels intervals és el del sistema compost de dos elements que defineixen l’interval, en primer lloc en funció de la quantitat de graus que comprèn comptant el grau de sortida i el d’arribada en l’escala diatònica a la qual pertanyin o puguin pertànyer les dues notes i, en segon lloc, precisant el tipus de relació entre aquests graus grau Per exemple, l’interval entre les notes do3 i la3 s’anomena 6a M ’6a’ perquè implica sis graus de l’escala do, re, mi, fa, sol, la i ’M’ major perquè, dels dos tipus de 6a…

Sèrie de quintes i els cinc modes pentatònics © Fototecacat/ Studi Ferrer La seva presentació escalar s’anomena escala diatònica diatonisme Les característiques fonamentals del sistema heptatònic són, d’una banda, la divisió de l’octava –en la seva presentació escalar– en dos tipus d’intervals 2a M i 2a m amb una ordenació determinada les 2es m estan el màxim de separades entre si i, de l’altra, l’interval format entre les notes més allunyades del grup de set formen l’interval de 4a aug o 5a dis també anomenat tríton i diabolus in musica , únic interval augmentat o disminuït…