Resultats de la cerca

És comuna als prats humits i als aiguamolls dels Pirineus

Publicà Mélaenis 1815, Les fossiles 1854 i Dernières chansons 1872, amb una introducció de Flaubert

Fill d’esclaus negres, fou abolicionista apassionat, i en aquest sentit deixà una nombrosa tasca periodística Entre la seva producció poètica, que ofereix també en certs moments una actitud mística, cal destacar Broquéis 1893, Evocações 1898 i Farois 1900

Pertanyent al moviment parnassià, collaborà en L’Art i en el Parnasse Contemporain Autor de Stances et poèmes 1865, Les solitudes 1869, Les destins 1872, Les vaines tendresses 1875, etc, la seva poesia s’orientà finalment cap a la filosofia, com en La Justice 1878 i Le bonheur 1888 Fou premi Nobel de literatura el 1901

Doctor en dret, exercí a Perpinyà, i el 1912 s’installà a París, on fundà amb altres La Terre Latine després tornà a Perpinyà Publicà Les balcons sur la mer 1901, Les fleurs de l’arbre de science 1913 i Le miel sauvage 1926, obres de caràcter parnassià i panteista Collaborà a La Clavellina , Le Coq Catalan , La Tramontane i L’Éveil Catalan

És considerat el poeta oficial de la seva ciutat Polemitzà amb Carducci 1881, que l’acusava d’haver-lo ofès en un poema, Lucifero La seva obra és recollida a Poemi, liriche e traduzioni , publicada el 1912 El poeta hi canta el progrés i els ideals del socialisme en estil declamatori i antiquat Són millors les líriques, Ricordanze , d’estil parnassià

Poeta parnassià en Les lendemains 1885 i simbolista en Poèmes anciens et romanesques 1890, assoleix finalment un estil com més va més personal, ple de sentiment i melangia Les medailles d’argile 1900, La cité des eaux 1902, Vestigia flammae 1920 i Flamma tenax 1928 Escriví també novelles i contes plens de fantasia i misteri, com La double maîtresse 1900 i sobretot Le mariage de minuit 1903

Fou un dels dinamitzadors de la Renaixença a Castelló i un dels introductors a la zona de les tendències modernistes Escriví Joesa 1914, un llarg poema d’influx parnassià que és un intent de superar l’herència llorentiana Deixà inèdits Composicions, Versos valencians i Rimes i sonets , tres reculls de poesies, i traduccions esparses aparegudes entre el 1909 i el 1914 a revistes com “Arte y Letras”, “Revista de Castellón”, “El Cuento del Dumenche” i “Almanaque de Las Provincias”

Format en el clima parnassià Livro de horas de Soror Dolorosa , 1921, romangué fidel al rigor formal de l’escola Evolucionà cap a una major llibertat expressiva fins a adoptar excepcionalment el vers lliure amb Raça 1925, cant als elements ètnics que componen el Brasil En els llibres Cartas que não mandei 1932 i Cartas do meu amor 1942 tornà als temes i a les formes de la primera etapa En la darrera època de la seva vida publicà Tempo 1944, Poesia varia 1947, Toda o Poesia sis volums, 1952, Camoniana 1952, Pequeno cancioneiro 1957 i A Rua 1962