Resultats de la cerca

Els quatre primers anys d’observació COROT ha descobert prop de 25 nous planetes extrasolars i la llista de planetes candidats encara per confirmar ascendeix a més de 400 En el camp de l’astrosismologia, COROT ha mesurat oscillacions i granulació similars a les que es donen al Sol en estrelles més calentes

Director del laboratori d’atmosferes planetàries Fou professor en diverses universitats, entre les quals la de Cornell Conegut pels seus treballs sobre atmosferes i superfícies planetàries, formulà la hipòtesi de l’existència de l’efecte hivernacle en l’atmosfera de Venus 1960 formà part dels equips de treball de les missions Mariner 9 i Viking 1 i 2 a Mart i Voyager 1 i 2 a Júpiter i Saturn De 1968 a 1979 estigué al capdavant de la revista Icarus , portaveu internacional dels estudis planetaris Treballà també en l’ exobiologia A més de molts articles científics és…

Estudià els moviments irregulars del cometa Encke i féu una anàlisi de totes les observacions fetes des del 1819 per tal de trobar les pertorbacions planetàries possiblement responsables del seu moviment irregular

Foren notables les seves contribucions en meteorologia dinàmica, fonamentalment sobre la teoria de les ones baroclines i ones planetàries També destacà pels seus estudis dels fenòmens atmosfèrics oceànics principalment dels ciclons tropicals Fou un dels principals impulsors de la predicció numèrica del temps, i el 1950, juntament amb un grup de meteoròlegs, realitzà amb èxit prediccions numèriques del temps per 24 hores amb la computadora anomenada Numerical Integrator and Calculator ENIAC

Professor de matemàtiques aplicades al Haverford College Pennsilvània 1891-1907 i a la Universitat de Yale 1907-32, investigà dins el camp de la mecànica celeste Les seves taules de la Lluna 1920 resten com el millor treball sobre el complex moviment d’aquella Exposà l’existència d’irregularitats en el moviment de rotació de la Terra 1926 i investigà sobre les teories planetàries, els asteroides i la ressonància

Li fou atorgat el premi Nobel de química del 1971 pels seus treballs sobre la determinació de l’estructura electrònica i la disposició espacial de les molècules, especialment radicals lliures Ha estudiat també l’espectroscòpia atòmica i molecular, i ha reeixit a aplicar els estudis espectroscòpics a la identificació de certes molècules en atmosferes planetàries, cometes i a l’espai interestellar És autor de Constants of Diatomic Molecules 1979

Estudià en l’acadèmia de la força aèria Žukovskij i posteriorment desenvolupà l’estudi dels motors d’aviació El 1931, juntament amb Korol’ov, Cander i Pobedonosčev fundà el GIRD grup d’estudis de propulsió coet que s’orientà vers l’estudi i desenvolupament de coets amb propulsant líquid Sota la direcció de Korol’ov participà en els primers projectes de satèllits artificials i sondes lunars i planetàries soviètiques Exercí la docència a l’institut Bauman

Estudià els espectres de les nebuloses planetàries i determinà que les ratlles verdes intenses que hi apareixien eren causades per l’oxigen i el nitrogen ionitzats, bé que en unes condicions extremes pressions molt baixes que no són possibles a la Terra, i que no eren, en conseqüència, causades per un hipotètic element desconegut, el nebuli , al qual hom n'havia atribuït l’origen Fou director de l’observatori de Mount Wilson 1946 i, dos anys més tard, del complex Mount Wilson-Palomar fins el 1964

Són ones en el flux general de vents zonals de l’oest, típic de les latituds mitjanes Aquest flux es distorsiona a causa del gradient de temperatura nord-sud i de la rotació terrestre, de manera que es produeixen ones atmosfèriques llargues de longitud d’ona de milers de quilòmetres, que s’amplifiquen amb el temps i originen circulacions meridianes de l’aire Això afavoreix la mescla de la massa d’aire polar i la tropical També s’anomenen ones llargues o planetàries En ocasions el nombre d’ones en altura pot variar de tres a sis, però l’atmosfera té tendència a adoptar la…

Fins al començament del s XX, aquest terme fou utilitzat per a indicar tant els núvols de matèria interestellar de la Galàxia com les galàxies exteriors, puix que, a causa de la poca potència dels instruments d’observació, els dos tipus d’objectes celestes presentaven un aspecte semblant Actualment, però, aquesta segona accepció ha estat abandonada per tal d’evitar confusions Les extensions abastades aparentment per les nebuloses van des d’un màxim de 3° a la nebulosa d’Orió fins a no presentar pràcticament cap diàmetre mesurable El diàmetre real d’una nebulosa és d’uns quants parsecs, amb el…