Resultats de la cerca

Per tal d’acreditar el seu càrrec i la seva representació, el plenipotenciari ha de presentar la seva plenitpotència, que el constitueix com a investit de la representació plena de l’estat en nom del qual actua les resolucions que amb la seva intervenció hom adopta sòn considerades, un cop ratificades, com a acceptades i corroborades per l’estat representat pel plenipotenciari

A l’Estat espanyol, hom dóna aquesta categoria i, alhora, la de ministre plenipotenciari a la mateixa persona

Ministre plenipotenciari, el 1898 intervingué en el tractat de París Fou ambaixador a Àustria 1902-05 i ministre d’estat 1905 i representà Espanya a la conferència de Gènova 1922 Escriví diverses obres d’història, entre les quals Apuntes para la historia diplomática de España 1911-14 i Fernando VII, rey absoluto 1931

Fou ministre plenipotenciari de França a Berlín i, durant la Segona República, diputat per París 1869, membre del govern de defensa nacional del qual fou ministre de justícia, 1870, i de l’interior, 1871, membre de l’assemblea nacional 1871-76, senador pels Pirineus Orientals 1876 i, finalment, ambaixador a Berna 1880-84

Ministre d’afers estrangers 1909-13 i 1914, signà el tractat Urrutia-Thompson 1914 amb els EUA, que acordà la separació de Panamà Fou ministre plenipotenciari a Bolívia, Espanya i Suïssa En 1920-26 fou representant de Colòmbia a la Societat de Nacions, i en presidí el consell Publicà diverses obres sobre jurisprudència americana

Director de l’editorial Macmillan, fou ministre plenipotenciari anglès al nord d’Àfrica Diputat conservador 1924, partidari d’una política exterior enèrgica, s’oposà a Chamberlain Ministre de Defensa 1954, d’afers estrangers 1955 i canceller de l' exchequer 1955-57, el 1957 succeí Eden com a primer ministre Partidari de la integració britànica a la Comunitat Econòmica Europea, l’afer Profumo l’obligà a dimitir 1963 Publicà, entre el 1966 i el 1973, una autobiografia en sis volums

Militar francès Fou un dels millors generals de Lluís XIV, que el féu mariscal de França 1733 Participà en la guerra de Successió espanyola, en la qual obtingué les victòries de Friedlingen 1702, Höchstadt 1703 i Denain 1712, i fou derrotat a Blenheim 1704 i Malplaquet 1709 Reprimí la revolta dels camisards 1705 Fou plenipotenciari a Rastatt Participà també en la guerra de successió polonesa 1733 Fou creat par de França 1710 i gran d’Espanya

Era fill de Luis Méndez de Haro i besnebot del comte duc d’Olivares Marquès del Carpio i d’Eliche Hom li atribuí el propòsit de volar el palau del Buen Retiro 1662 i fou desterrat Readmès a la cort, fou plenipotenciari de Carles II de Castella a la signatura de la pau amb Portugal 1668 Fou ambaixador a Roma i virrei de Nàpols 1683-87, on reprimí eficaçment el bandolerisme i féu una reforma monetària beneficiosa

Comte Sforza Féu la carrera diplomàtica i esdevingué ministre plenipotenciari a la Xina 1911-15 i Sèrbia 1915-18 El 1919 fou elegit senador Ministre d’afers estrangers 1920-21, negocià el tractat de Rapallo El 1922 fou nomenat ambaixador a França, però dimití el mateix any, quan Mussolini arribà al poder, i s’exilià Tornà a Itàlia el 1943 i fou ministre sense cartera 1944-45, president de l’assemblea consultiva 1945-46 i novament ministre d’afers estrangers 1947-51