Resultats de la cerca

En les determinacions polarogràfiques hom empra una cella electrolítica consistent en un elèctrode d’àrea petita o microelèctrode El microelèctrode més comunament emprat és el de gotes de mercuri, consistent en un tub capillar molt fi a través del qual flueix lentament mercuri, que es desprèn en forma de gotes petites, les quals cauen sobre una gran superfície del mateix element, que constitueix l’altre elèctrode Quan hom aplica un voltatge variable a la cella, l’elèctrode de gran superfície resta inalterat, mentre que el microelèctrode experimenta un canvi de potencial, és a dir, es…

Estudià a Praga i a Londres, amb WRamsay En estudiar els dipòsits catòdics en l’electròlisi descobrí la polarografia , per la qual cosa li fou concedit el premi Nobel de química del 1959

Consta d’un potenciòmetre, acoblat al motor que mou el paper d’enregistrament per tal que a una variació determinada de voltatge correspongui una longitud constant del paper d’enregistrament, i d’un galvanòmetre adequat per a mesurar la intensitat de corrent, la resposta del qual és transmesa al servomotor que mou l’agulla de l’enregistrador El polarògraf, convenientment acoblat a una cella polarogràfica, és molt emprat en anàlisi química polarografia

Es doctorà a la Universitat de Barcelona i treballà als EUA amb IM Kolthoff sobre polarografia 1954-55 Fou catedràtic de química analítica a la Universitat de La Laguna 1967-69 i a la Universitat Autònoma de Barcelona 1969-76 de química inorgànica i analítica a l’ETS d’Enginyers Industrials de Barcelona 1969-76, i de química analítica a la Universitat de Barcelona 1976-87 Autor d’uns 180 treballs, s’especialitzà en diversos aspectes de la microanàlisi, particularment en les tècniques electroanalítiques Molt vinculat a la promoció de l’activitat científica als Països Catalans,…

Aquest potencial depèn de la natura de la substància que reacciona i, a mesura que en el transcurs de l’electròlisi varia la raó de les concentracions de les formes oxidada i reduïda d’aquesta substància en la capa de solució immediata a l’elèctrode, va variant suaument Com que la substància electroactiva només pot arribar a aquesta capa per difusió per tal com hom hi evita, pels mètodes usuals en electroanàlisi, els mecanismes de transport per migració iònica i per convecció, arriba un moment que la concentració tendeix a zero En aquest moment, el potencial de l’elèctrode varia bruscament,…

Aquests estan basats en la mesura del valor d’alguna o d’algunes de les magnituds elèctriques que caracteritzen un circuit electroquímic i que estan en relació amb la concentració de la substància problema, la qual és continguda generalment en l’electròlit d’una cella electroquímica Les magnituds elèctriques mesurades són, bàsicament, la diferència de potencial entre els elèctrodes, la resistivitat o la seva inversa, la conductivitat i la intensitat, que corresponen als mètodes electroanalítics més clàssics la potenciometria, la conductimetria i l'amperimetria, respectivament aquests mètodes…

Hom mesura la variació de la intensitat del corrent de difusió polarogràfic en funció del volum de solució de reactiu valorant addicionat des d’una bureta les mesures són realitzades a un voltatge aplicat constant En general, hom utilitza un sol elèctrode polaritzable l’elèctrode de gotes de mercuri o un microelèctrode rotatori de platí, i hom obté corbes corresponents a casos en què la substància problema és electroactiva i el reactiu valorant no, el reactiu és electroactiu i el problema no, o són tots dos electroactius El mètode és aplicable a tots els tipus de volumetria, i especialment…

Hom pot fixar l’origen de l’electroquímica en les experiències d’A Volta, seguides pels treballs de H Davy i M Faraday i la teoria de S Arrhenius sobre els electròlits El 1905 Tafel enuncià l’equació que relaciona la ddp entre dues fases amb la densitat del corrent mesurat El 1890, però, W Nernst ja havia establert l’equació que porta el seu nom i que relaciona la ddp mesurada i l'activitat de l’ió que és en dissolució Butler interpretà cinèticament els potencials de Nernst, Gurney introduí la mecànica quàntica per a explicar la transferència de càrrega i Frunkin estudià el fenomen de la…

Hom tendeix a reservar el nom d’ anàlisi química a l’art de realitzar pràcticament els mètodes i les tècniques, mentre que el nom de química analítica és donat a la branca de la ciència que estudia llurs fonaments teòrics Si els components a reconèixer i a determinar són els elements químics constitutius de la mostra de matèria en estudi, l’anàlisi és anomenada elemental si són les funcions químiques, funcional si són les substàncies químiques, immediata Segons les dimensions de la mostra analitzada hom classifica els mètodes en els de macroanàlisi , de semimicroanàlisi , de microanàlisi ,…

L’objectiu fonamental de la química física és d’arribar a conèixer els fonaments teòrics dels fenòmens químics i les lleis que els regeixen La química física pot abordar els seus problemes tant des del nivell macroscòpic o fenomenològic com des del microscòpic o molecular L’eina de treball emprada en l’estudi fenomenològic és la termodinàmica, mentre que la mecànica i principalment la mecànica quàntica proporcionen el mètode per a abordar els problemes microscòpics El buit existent entre aquests dos nivells pot ésser omplert mitjançant l’ús de la termodinàmica estadística, la qual permet,…