Resultats de la cerca

Deixeble, a Roma, de Gerbert d’Orlhac 975, passà a Chartres 987, on exercí la medicina i regí l’escola episcopal Bisbe de Chartres 1006, fou membre del consell reial i reedificà la catedral, destruïda per un incendi 1020 Les seves 128 cartes tenen un interès especial, tant per l’estil com per les notícies històriques que contenen

Existia ja el 1329 la llegenda diu que la imatge fou trobada per un bou i un pastor de can Bossanya El santuari estigué a càrrec dels jerònims de la Murtra de Badalona, entre el 1510 i el 1835 La seva església es reedificà el 1656 i s’amplià amb un cambril el 1777 Té una hostatgeria i casa d’ermitans al costat És lloc de molta devoció comarcana

A l’origen era una capella dita de Santa Maria del Pont 1177, que el 1332 es transformà en església parroquial de Sant Pere de Roda, després de la destrucció de l’antiga església de l’Esquerda 1314 aleshores es féu una nova capella a Santa Maria al sòl del pont , que es reedificà entre el 1719 i el 1783 El 1936 fou profanada l’església i destruïda la imatge mariana d’alabastre del s XIV, que fou restaurada el 1941

Filla del comte Delà I d’Empúries Vídua de Miró, de qui tingué els fills Miró, Sunifred i Quintilo, fou nomenada abadessa de Sant Joan 955 Augmentà el patrimoni del monestir amb la cessió de l’indret de Juïgues, a l’Empordà, que rebé de la seva germana Virgília i altres béns a Vallfogona Ripollès i Cerdanya Reedificà i féu consagrar pel bisbe Ató de Vic les esglésies de Vidrà, Llaés, Sora i Vallfogona, situades en les possessions del monestir 960

Coneguda des del 948, es reedificà en el pas del segle XI al XII i, a despit d’algunes reformes obligades per a la consolidació de l’edifici, es manté amb una gran puresa de línies romàniques i té l’absis decorat amb arcuacions llombardes Algun temps tingué consideració de parròquia, però sempre sotmesa a Tona No té culte En la restauració del 1980 s’hi va trobar el milliari de la via romana que es conserva al Museu Episcopal de Vic A finals del mes de setembre s’hi celebra un aplec

La masia del terme anomenada Sansamison conserva les ruïnes d’una antiga capella dedicada a sant Simeó L’any 1298 Saurina de Cort, muller del cavaller Raimon de Ribes, féu testament i entre altres llegats donà cinc sous a l’obra de Sant Simeó És molt possible, doncs, que en aquest moment aquesta capella s’aixequés o es reedlfiqués Després d’aquesta data, les notícies sobre Sant Simeó són força escadusseres Apareix documentada una altra volta el 1319 Sant Simeó es reedificà al segle XVIII i avui dia es troba en un lamentable estat

Fou edificada entre el 1394 i el 1397 per a servei dels ermitans, en especial Arnau Desbrull i Mateu Catllar, que feia anys que hi feien vida eremítica Es reedificà entre el 1654 i el 1661, quan ja no hi residien ermitans El 1763 s’hi establí la congregació de Sant Pau i Sant Antoni, que residí al lloc fins a la fi del s XIX El 1890 fou cedida a Joaquim Rosselló i Ferrà, que hi fundà la congregació de missioners dels Sagrats Cors El 1962 l’església i la seva residència foren ampliades i reformades

Situat a l’extrem oriental del terme, a la vall de Bianya, a la capçalera de la riera de Santa Llúcia de Puigmal , que neix a ponent del coll de Sentigosa i aflueix, per l’esquerra, juntament amb la riera del Farró, a la de Sant Ponç d’Aulina Existia ja el 890 i passà després a ésser propietat del monestir de Sant Joan El 1165 es reedificà i consagrà l’església, que encara es conserva Des del s XV fou sufragània de Sant Julià de Vallfogona, i actualment depèn de Sant Joan de les Abadesses

Hi ha dubtes sobre el seu segon cognom, que per a alguns fou Arça Entrà a l’orde mercedari el 1636 Estudià a Salamanca i fou professor de filosofia a la Universitat de València Fou provincial de l’orde 1659 i general 1664 El 1672 fou nomenat bisbe d’Empúries de Sardenya, diòcesi de la qual no prengué possessió perquè el 1673 fou destinat a Sogorb, d’on passà a Tarragona el 1680 Celebrà concilis provincials a Tarragona el 1685 i el 1691 Reedificà el convent del seu orde i el 1691 estengué la festa de Santa Tecla a tota la província eclesiàstica

L’església és coneguda des del segle XIV amb el nom de Sant Pere del Bosc Una vella tradició recollida i ampliada al segle XIX diu que hi havia hagut un monestir de benedictins que subsistí fins el 1694, que els francesos incendiaren la capella Sembla més aviat que hi residien ermitans segons un estatut benedictí, que després del 1694 es fusionaren amb la comunitat de Sant Pere de Galligants El 1860 les terres i capelles foren comprades per un indià de Lloret, anomenat popularment el comte de Jaruco, que reedificà l’edifici i el convertí en el santuari de la Mare de Déu de Gràcia