Resultats de la cerca

Consisteix en un desplaçament de notes i silencis que fa que unes veus cantin quan les altres tenen pausa amb una alternança ràpida

Es caracteritza per la similitud en el timbre del primer i del segon soroll i per la igualtat de duració dels dos silencis cardíacs

La figura bàsica és la rodona, a partir de la qual hom troba, anant-les reduint a la meitat, la blanca, la negra, la corxera, la semicorxera, la fusa i la semifusa A les figures de les notes corresponen les figures de silencis

És autor del volum de narracions Sala d’espera 1996, premi Modest Sabat, de Perpinyà, del mateix any, i de les novelles Notes finals 1999, L’últim tren 2001, premi Joanot Martorell 2000 i la novella juvenil Els silencis de Marc 2005

De formació autodidàctica, publicà Gamma 1946, Desfent silencis 1950, Els set pecats capitals 1963, Declaro pertot i enlloc 1963 i No us dono el braç a tòrcer 1976, llibres de poesia inicialment escrits sota la influència de Riba, Folguera i JV Foix, i que entronquen, finalment, amb el realisme històric

La temàtica sobre la Segona Guerra Mundial i la postguerra ocupa una part important de la seva novellística, com Prva četa ‘La primera companyia’, 1951, Tuda zemlja ‘Terra estrangera’, 1961 i Tišine ‘Silencis’, 1961 Altres novelles de gran complexitat psicològica i formal són Derviš i smrt , ‘El dervitx i la mort’, 1962 i Trdava ‘La fortalesa’, 1970

Els seus primers reculls poètics, Anatomija 1930 i Pesme ‘Cants’, 1938, reflecteixen influències surrealistes, que abandonà després de la guerra per un major realisme D’aquesta etapa són els reculls poètics Čovekov čovek ‘L’home de l’home’, 1953, Flora 1955 i Snimci ‘Foto’, 1963, i les novelles Čutnje ‘Silencis’, 1963, Tajne ‘Misteris’, 1964 i Begstva ‘Fugues’, 1966

Publicà els seus dos primers poemaris en castellà i, a partir d’ Herbolari de silencis 1978, adoptà el català com a llengua de creació Després publicà Mediterrània 1979, premi Vila de Catarroja, Pagaràs els ous de cugul 1988, premi Ausiàs Marc de Gandia i Narcís de la memòria 2000, premi Vicent Andrés Estellés Ha traduït obres de Ronsard, Bonnefoy, Rustebues i Déguy, entre d’altres

A partir del segle XVIII, cop d’arc que facilitava aquesta articulació Segons el tractat de F Geminiani 1751, consistia a separar les notes tot fent rebotar l’arc sobre la corda, deixant-la ressonar en el lloc dels silencis Actualment, hi ha una certa confusió pel que fa al seu significat mentre que per a alguns continua essent un cop d’arc clarament associat a l’articulació staccato , per a d’altres és simplement una mena de non-legato