Resultats de la cerca

Com a fresquista intervingué en la decoració de l’antic Alcázar de Madrid i, amb J Carreño, a la catedral de Toledo Féu també l’escenografia del Teatro del Buen Retiro Els seus quadres, d’un barroquisme fogós, recorden en alguns aspectes la manera de J Valdés Leal Presentació de la Mare de Déu coll March, Palma , Acte de fe, Anunciació ambdós al Museo del Prado, Mare de Déu amb l’Infant, sant Felip i sant Francesc convent dels caputxins d’El Pardo i Alliberament de Santa Leocàdia església de San Jerónimo, Madrid

Es formà al taller del seu pare, un escultor napolità establert a Múrcia A la mort d’aquest 1727 deixà els dominicans hi havia ingressat de jovenet per fer-se càrrec de la direcció del taller Voltat de nombrosos deixebles, alguns d’ells els seus propis germans, desenvolupà una gran activitat, fruit de la qual és una producció abundantíssima, de temàtica religiosa, que presenta dos grups ben diferenciats el de les figures de pessebre, moltes fetes en sèrie i amb materials simples cartó pedra, fang, teles endurides, etc, que segueixen la tradició dels pessebres napolitans, d’una religiositat…

Adoptà aquest nom per a diferenciar-se del també escriptor Juan García Hortelano , i es donà a conèixer amb la novella El triunfo 1990, premi Tigre i portada al cinema per Mireia Ros el 2006, a la qual seguiren Quédate 1993, Un enano español se suicida en Las Vegas 1997, adaptada el 2002 al cinema per Antonio Chavarrías amb el títol de Volverás i les seves obres més ambicioses la trilogia El día del Watusi , formada per Los juegos feroces 2002, Viento y joyas 2002 i El idioma imposible 2003, ambiciós retrat de Barcelona des de la fi del franquisme fins als Jocs Olímpics i la tragicomèdia…

A París s’entusiasmà per l’obra de Gauguin, de qui fou amic Vers el 1904 conegué Picasso, per qui sentí també una gran admiració i a qui ajudà molt La seva obra, influïda pel simbolisme coetani, i particularment per Redon i Gauguin, revelà un protoexpressionisme, i fou de transició entre l’escultura de Rodin i la de Maillol Creà joies, vasos i jardineres

Migcampista format al planter del Sevilla, fitxà pel RCD Espanyol 1990-97 procedent de l’equip andalús Amb el conjunt blanc-i-blau jugà 207 partits de Lliga i marcà 27 gols Disputà 20 partits amb la selecció espanyola, i fou subcampió en l’Eurocopa 1984 Com a entrenador ha dirigit, entre d’altres, el Figueres 2003-04 i el Badalona 2006-08

Compongué revistes més d’un centenar i sarsueles La Bejarana, La calesera, La parranda, Las Leandras, Las corsarias, etc Des del 1910 visqué a Madrid

Vida Era germà de Pedro Guerrero, amb qui es formà musicalment A la catedral de Sevilla també treballà amb Cristóbal de Morales La major part de la seva vida es mantingué vinculat a aquesta institució eclesiàstica, on entrà com a cantor el 1542 El 1551 passà a exercir el càrrec de mestre de capella associat a Pedro Fernández de Castilleja i, finalment, el 1574 ocupà aquesta plaça amb totes les responsabilitats Durant un breu període entre el 1546 i el 1549 ocupà una plaça a la catedral de Jaén i feu algunes curtes estades en altres centres El 1553 intentà de ser admès com a mestre de capella…

Passà la infantesa i part de la joventut a Valladolid, on s’inicià com a redactor al diari El Norte de Castilla i collaborà en programes de ràdio El 1961 s’establí a Madrid, on desenvolupà la seva carrera literària i periodística És autor de nombroses novelles en un estil proper a la crònica costumista, al qual amb el temps, anà incorporant elements de més complexitat Travesía de Madrid 1966, Las ninfas premi Nadal 1975, Diario de un escritor burgués 1979, A la sombra de las muchachas rojas 1981, El día en que violé a Alma Mahler 1988 i Leyenda del César visionario 1992, Premio de la Crítica…

Format a l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando, el 1952 es traslladà a París, on formà part del grup COBRA amb Pierre Alechinsky i Christian Dotremont Collaborà amb Pier Paolo Pasolini i treballà també com a escenògraf amb Adolf Marsillach De la seva producció teatral, iniciada amb Es bueno no tener cabeza 1971, cal esmentar  La carroza de plomo candente 1972, El combate de Ópalos y Tasia 1972, El baile de los ardientes 1975,  Delirio del amor hostil 1978, La señora Tártara 1980,  Salvator Rosa 1988, els reculls d’obres curtes  Centón de teatro 1996 i 2002, Viva el estupor  2005 i Teatro…

Es formà amb un deixeble de F Liszt, A Bussmayer Viatjà a Europa, gràcies a l’ajut de patricis argentins, i ingressà al Reial Institut Musical de Florència A Itàlia compongué les seves primeres òperes, La gatta bianca i Il vampiro De retorn a l’Argentina, hi desenvolupà tasques docents Les seves obres, de les òperes i fragments simfònics a les abundants peces per a piano, partiren de l’estètica de la música de saló que conegué i cultivà fins a crear un llenguatge individual, per al qual s’inspirà en la temàtica del repertori popular argentí Es pot considerar com un dels primers compositors…