Resultats de la cerca

Professor de dret administratiu a la Universidad Complutense de Madrid i lletrat del Consell d’Estat, mantingué sòlides vinculacions amb la dreta ideològica i financera —director general adjunt de Banesto, president de l’Editorial Católica— abans d’ocupar càrrecs governamentals, en els quals fou un representant destacat d’aquests sectors durant la Transició Membre del Grupo Tácito 1973, amb el qual s’integrà a Unión de Centro Democrático  UCD, fou ministre de Justícia 1976-79, senador per designació reial 1977-79, diputat per Jaén 1979-82 i president del Congrés 1979-82 Quan ocupava aquest…

Té l’origen en la refundació d' Unió Mallorquina , però amb una vocació panbalear més explícita Ideològicament se situa al centre, i posa un fort èmfasi en la problemàtica de les illes sense dependències, i s’inspira en gran part en Convergència Democràtica de Catalunya El seu programa té com a eixos centrals un finançament més just per a les Balears, l’accent en la preservació de la cultura i la llengua, aspecte en el qual reconeix els vincles amb la resta de Països Catalans, la millora i l’assoliment d’un model de turisme sostenible, la gestió de les infraestructures, i la reforma i la…

Té com a objectiu la creació d’un estat islàmic, i els seus líders principals són Abbasi Madani, Alí Belhadj i Rabah Kebir D’implantació sòlida, en les eleccions municipals del 1990 obtingué una clara victòria, que repetí en la primera volta de les eleccions generals del juny del 1991 Després de cancellar la segona volta de les eleccions, el govern algerià illegalitzà el FIS març del 1992 i empresonà Madani i Belhadj L’organització inicià aleshores una campanya contra el govern que conduí a una guerra civil no declarada El 1994, el FIS consensuà amb altres forces d’oposició una…

Dirigent dels cadets , fou ministre d’afers estrangers del govern provisional març del 1917, però la seva política de continuar la guerra fent costat als aliats provocà una oposició popular i hagué de dimitir S'exilià a França i publicà, en collaboració amb Ch Seignobos i L Eixenmann, una història de Rússia 1932-33

Doctor en ciències polítiques i llicenciat en dret per la Universidad Complutense de Madrid Amplià estudis a la Universitat Lliure de Brusselles Funcionari al ministeri de comerç exterior 1968-73, conseller comercial de la missió diplomàtica d’Espanya a la CEE 1973, director general de política comercial 1978-82 i secretari general tècnic del ministeri d’economia i hisenda 1982-85, aquest any passà a ser secretari d’estat de relacions amb la Comunitat Econòmica Europea En 1991-93 fou ministre d’agricultura, pesca i alimentació del govern del PSOE, i en 1993-96, d’economia i hisenda Diputat…

Únic fill baró del príncep Rainier III de Mònaco i de la princesa Grace Kelly de soltera Grace Kelly, estudià a l’Amherst College de Massachusetts 1977-81, on es graduà en ciències polítiques Al març del 2005 assumí el títol de regent a causa de la deteriorada salut del seu pare, que morí el mes següent Fou entronitzat al juliol Al juny de 2011 es casà amb la nedadora olímpica sud-africana Charlene Wittstock, la qual esdevingué Princesa de Mònaco 

Mobilitzat a 17 anys i inscrit al partit nazi, després de la Segona Guerra Mundial cursà dret, i el 1949 es graduà Després d’un període de pràctiques als tribunals de Halle, el 1952 s’establí a la República Federal d’Alemanya, on aviat inicià la trajectòria política com a diputat liberal 1954 Fou vicepresident 1968-74 i president 1974-85 del Freie Demokratische Partei  FDP, liberal, i en el govern socialista-liberal encapçalat per Willy Brandt  fou ministre federal de l’Interior 1969-74, càrrec des del qual hagué d'enfrontar-se al segrest del grup terrorista palestí Setembre Negre que acabà…

Membre destacat del món sindical, durant la Segona Guerra Mundial serví en l’armada Militant laborista, ocupà diversos càrrecs públics, com ara el de canceller de l' exchequer 1964-67, i el lideratge del seu partit 1976-80 El 1976 succeí JHarold Wilson com a primer ministre, càrrec en el qual fou molt criticat per l’ala esquerra laborista Dimití arran de la victòria conservadora en les eleccions del 1979 Com a líder del Labour Party fou substituït per Michael MFoot el 1980 Des del 1945, fou elegit ininterrompudament membre de la Cambra dels Comuns

Fou ministre de la guerra 1817-25, vicepresident en les presidències de John Quincy Adams i Andrew Jackson 1825-33 i secretari d’estat 1844-45 Fervent partidari dels drets dels diversos estats davant el poder federal, cercà de mantenir l’equilibri entre els estats esclavistes i antisclavistes Fou defensor del proteccionisme

Socialista actiu, dirigí la ‘Lanterne’, fou cofundador de ‘L’Humanité’, amb Jean Jaurès, i secretari general del partit socialista francès 1901 Elegit diputat 1902, promogué la llei de separació de l’estat i l’Església El 1906 fou ministre d’instrucció, i el 1909 succeí Georges Clemenceau com a president del consell Fou ministre de justícia amb Raymond Poincaré 1912 i amb René Viviani 1914, president del consell i ministre d’afers exteriors 1915-17 Defensor de la unió dels partits durant la Primera Guerra Mundial, recomanà en la postguerra una política flexible amb Alemanya Dimití el 1922,…